02.01.2020 - 21:50
Abans-d’ahir a la Fira de Reis em vaig trobar amb una col·lega escriptora i després de felicitar-nos l’any de seguida va sortir el tema de sempre: l’escriure. Ni ella ni jo havíem aconseguit arreplegar cap estona de calma per escriure-escriure, Nadal s’ho havia menjat tot, i no necessàriament un Nadal exuberant i hiperactiu, farcit de festes i compromisos (ara parlo només per mi), sinó tan sols el fet de ser Nadal. A Viatges amb la meva tieta, Graham Greene diu que «Nadal és una festa necessària; necessitem un aniversari durant el qual puguem lamentar totes les imperfeccions de les nostres relacions humanes. És la festa del fracàs, trista però consoladora.» I avui, tants anys després que ho escrivís Greene, la festa del fracàs es multiplica si hi sumes l’anar veient com celebren Nadal els altres.
Per totes les xarxes socials corren imatges de famílies felices, aquelles que s’assemblen segons Tolstoi, i és ben bé així, perquè se t’omple el mòbil de fotografies que ja no saps distingir, i si les veus en petit, a la galeria, no encertes quines corresponen al teu Nadal i quines als dels altres. Vas acumulant instantànies de felicitat nadalenca de la teva gent i vas veient, cada cop més clar, què et falla a tu, però oblides que tu també has enviat alguna foto, i que aquella foto també transmetia un missatge de felicitat que llegit des de fora podia ser cent per cent versemblant.
Tots venem una mica aquesta felicitat nadalenca. Després hi ha la felicitat real, que la sentirem a estones i la sabrem assaborir més o menys, però Nadal també serveix, com deia Greene, per adonar-se de les nostres relacions imperfectes, i això no porta indefectiblement a mirar de convertir-les en perfectes, sinó potser a saber valorar-les tal com són, i provar de mirar-nos-les sense cap capa de felicitat impostada, i retratar-les així, amb els seus defectes. Perquè, pensem-hi, que n’hi ha de relacions humanes perfectes perfectíssimes? No és tan greu ni tan trist el que diu Greene, en el fons. El que és trist és negar-ho i voler fer creure que Nadal és sinònim de perfecció, d’alegria sense fissures, de celebració blanca i neta.
Viuríem una mica més consolats si assumíssim les imperfeccions i les asseguéssim a taula amb nosaltres, en lloc d’amagar-les sota les estovalles. I això no vol dir tampoc que ara hàgim de cantar-nos les veritats sense filtres amb la sopa de galets a taula, no es tracta de fer una teràpia de grup en ple dinar de Nadal, sinó més aviat un exercici interior, personal, de fer-se conscient del que es té i el que es viu, res més: aconseguir veure, més enllà dels adorns i els torrons, qui hi ha darrere, amb qui comptem i en quina mesura, res més. És sortir de l’escena per veure-la des de fora i desxifrar-la. Això els que escrivim estem molt avesats a fer-ho, però de vegades amb la pròpia vida ens costa una mica més. I llavors ens enganyem i ens diem que per les vacances de Nadal escriurem, avançarem la novel·la, i en acabat ja és dia u i topes amb una col·lega a la Fira de Reis i la veritat t’esclata a la cara.
«No faig propòsits d’any nou. L’hàbit de fer plans, criticar, sancionar i intentar donar forma a la meva vida és una activitat diària per a mi», això ho diu Anaïs Nin, als seus diaris, que de bracet de Greene ve a desmuntar l’altre castell de cartes que ens construïm aquestes festes. Pensar que un canvi del calendari et pot transformar a tu és una bestiesa com una casa de pagès, però alhora és una superstició que funciona com un placebo. I potser el canvi més important que podem fer és el de veure aquest dia, el primer de l’any, com un dia més de la nostra vida, que ve just darrere del 31 de desembre d’un any que hem tingut la sort d’acabar després d’un Nadal imperfecte, com el de tothom. Un dia més, un any més, per escriure-escriure, per veure passar la vida, per lamentar-se, per fer plans, per no fer-los, per retratar-ho tot o bé mirar-s’ho amb distància, però per ser-hi, que és prou. Exigir menys a Nadal i a l’any nou, això ens suggerien Greene i Nin fa uns quants anys, no donar-los un pes que val més repartir pels 366 dies que tindrà aquest any que acabem d’encetar.
