Nadal ple de forats

Nadal és mon pare tallant els torrons i emprenyant-se perquè ningú no se l’escolta quan pregunta qui en vol de crema i qui de Xixona. Nadal és mon pare comprant massa xocolata perquè la cagui el tió i en acabat ajudant les nétes a acabar-se-la. Nadal és mon pare jugant a cartes i fent trampes i després fent uns morros de pam perquè tot i així no ha guanyat. Nadal és mon pare embolicant els regals que cagarà el tió amb molt de cel·lo i fent unes etiquetes amb els noms de les nétes amb aquella lletra seva que semblava un electrocardiograma. Nadal és mon pare i aviat serà Nadal sense mon pare. 

Penso en el Nadal ple de forats que tenim tots, perquè tots hem perdut gent. Em demano com es tapen aquests forats, si és que s’han de tapar, si no necessitarem veure’ls sempre, o com ens ho farem. Tapar-los o deixar-los a la vista, fingir no veure’ls o fixar-nos-hi fins que se’ns entelin els ulls, fer el que puguem amb tots aquells traus que van apareixent amb els anys, barallar-nos-hi, recrear-nos-hi, fer el que ens demani el cos encara que després ens adonem que ens equivoquem, o potser no. Procurar no fer-ne de nous, de forats, els que hi som, ser-hi, doncs, sempre. 

Des de primers de desembre, o fins i tot abans, pertot et diuen que Nadal és temps d’estar en família. Cada cop que t’ho diuen, que ho sents, que ho llegeixes, se’t fa un estrip a dins, i el forat de la pèrdua es va donant. Però dins de la paraula família hi caben tots els forats, tots aquells que van passar algun Nadal amb tu, i també tots aquells que l’hi passaran, tots aquells que voldries o voldràs que estiguin sempre a prop teu, es tracta de donar de si aquesta paraula, família, perquè hi càpiga tot el que és Nadal per a nosaltres, i els forats també ho són. 

Potser aquest d’enguany no serà el Nadal més feliç a casa, però tindrem cura dels nostres forats perquè no es facin més grossos, en repuntarem les vores, les decorarem si ens ve de gust, els nostres fils s’entreteixiran no per tancar cap trau sinó per protegir-lo, per fer-lo bonic, per tenir-lo present i trobar-li un lloc i una fesomia. Potser no serà el Nadal més alegre, però cosir plegats al voltant del forat serà la nostra manera de repassar la paraula família i fer que conservi totes les lletres. 

Escriure aquestes quatre-centes paraules que heu llegit fins ara també és tenir cura d’aquest nou forat, però no les he escrites només per a mi. Volia trobar una manera, amb la meva eina de l’escriure, de fer companyia a tothom qui es troba en un moment semblant, tothom qui sent vius i encara grossos els forats del seu Nadal. Es fa difícil parlar-ne, el dol cadascú el viu d’una manera única i intransferible, i les paraules dites en veu alta de vegades l’únic que fan és fer tremolar els fonaments de qui les escolta. Les paraules escrites també remouen, però tens l’avantatge de llegir-les quan tu vols, quan ho necessites, i també la possibilitat de tornar-hi, de rellegir-les, si t’han fet servei: vénen sense fer soroll i es queden, si ho vols. Per això escric aquesta setmana: seran unes sis-centes paraules que deixaré aquí per a qui les necessiti, unes sis-centes paraules que acaben dient el que per mi és més important: Nadal ple de forats és Nadal, i potser és més Nadal que mai.