22.12.2022 - 21:40
No és que no m’agradi Nadal, el que no m’agrada és l’anticipació: que a mitjan octubre ja hi hagi operaris penjant-ne els llums tot i que no els encendran fins un mes després, que al supermercat hi hagi torrons i panellets alhora, que vagin apareixent indicis nadalencs pertot abans de l’1 de desembre. Nadal se’m converteix en una mena de data límit per lliurar una feina voluminosa que em penja del coll com un esquellot XXL i m’ofego.
Després arriba Nadal, arriba de debò, i tot encaixa encara que no sigui com als anuncis de cava i torrons, però haver-lo vist venir gairebé des d’abans de Tots Sants em deixa esgotada. I n’hi haurà que utilitzaran els nens o la il·lusió per justificar aquesta anticipació, però tots tenim clar que qui mana és la butxaca, els quartos, i fins i tot en un any en què sembla que tot vagi pitjor que mai, hem encès els llums de Nadal i decorat tots els aparadors i cada dia veig gent comprant torrons i ampolles de cava per a un regiment i encarregant llagostins i pollastres “de pagès” com si l’1 de gener de 2023 tornéssim a començar de zero i aquests últims dies de l’any ja s’hi valgués tot. I m’ofego.
“A finals de novembre començaven les nits sense son.” Així arrenca el conte llarg o novel·la curta de Nadal que va publicar ara fa dos anys Imma Monsó, Germanes (Univers, 2020, il·lustracions d’Ignasi Font). No sé per què no el vaig llegir de seguida que va sortir, si no em perdo mai res del que publica aquesta autora, perquè Imma Monsó, Mercè Ibarz i Núria Perpinyà per a mi són la santíssima trinitat de la narrativa catalana –i ara m’adono que totes tres vénen de Ponent, bé, Ibarz ve de la Franja, i amb això no sé què vull dir, més enllà de fer notar que les terres lleidatanes també són lletraferides i que no sempre les tenim prou presents.
Té tantes coses que m’agraden, Germanes! Cada any, ja no sé ni des de quan, intento escriure un conte de Nadal (i des del 2014 que si me’n surto sempre el publico aquí), és un “gènere” que tot i que no sóc gaire nadalenca sempre m’ha interessat, sobretot si, com en el cas de Monsó (o de Tres nadals de Quim Monzó, per posar un altre exemple nostre), no es perd de vista que el que s’escriu s’ha de poder llegir tot l’any, ha de ser literatura i no solament una excusa cuinada des d’una editorial per fer diners per aquestes festes. Així que el primer que m’agrada de Germanes és que sigui un relat de Nadal, que Monsó triï aquest marc per escriure una història familiar que està a l’altura de totes les seves altres novel·les i reculls de contes, però que connecta especialment amb la que per a mi és la seva millor obra (sense desmerèixer cap de les altres): Tot un caràcter (la Magrana, 2001).
A Tot un caràcter, l’arribada de Nadal marcava un canvi important i Monsó allà ja va començar a retratar-nos en mode festivo-familiar, amb aquell ull detallista i meticulós que sap veure’ns per dins i encertar-nos els pensaments, els dubtes, les obsessions, les pors. A Germanes Nadal és l’escenari, i no dic escenari perquè sí, sinó perquè la història és gairebé una obra teatral, no solament perquè hi predomini el diàleg, també perquè tot passa en unes poques hores i sobretot perquè els personatges es retraten parlant i sense que se’n descrigui cap físicament de seguida se t’apareixen definidíssims, els veus i els sents, com si els tinguessis dalt d’una tarima representant-te l’obra. Seria fàcilment traslladable a escena, Germanes, n’estic convençuda (amb en Lluís Villanueva fent de Cunyat, si us plau). En tots dos llibres hi ha una casa com a centre neuràlgic i Monsó necessita ben poc, res, quatre pinzellades, perquè la vegem amb tots els detalls.
M’agraden els relats nadalencs que no són una exaltació de Nadal però tampoc se’l carreguen, que es belluguen en la zona dels grisos, que és per on solem moure’ns tots plegats, perquè hi ha coses d’aquestes festes que sí que ens agraden, si no, no hi reincidiríem cada any, a celebrar-les, i a mirar de trobar la millor manera de fer-ho, que sempre serà la que projectem per a l’any vinent.
Germanes és un retrat de l’anticipació nadalenca, d’aquesta dèria per tenir-ho tot controlat el 25 de desembre, com si en lloc d’un dinar en família fos una representació amb guió, vestuari, attrezzo i tota la pesca. Monsó recrea un dinar familiar que podria ser el de qualsevol de nosaltres, un dinar on ja hi falta gent perquè Nadal també és enyorar els que ja no hi són, un dinar amb personatges exageradament presents i d’altres d’exageradament absents tot i seure a taula –i segur que mentre dic això tots teniu al cap els vostres parents particulars de les dues categories: el que vol ser el centre d’atenció de l’àpat i el que després no sabràs afirmar del tot segur si ha vingut o no a dinar, perquè no l’has sentit i no saps si l’has vist, a taula.
Per tot això, i perquè és Monsó en plena forma, aquesta setmana toca recomanar que tothom llegeixi Germanes, que es llegeix d’una seguda, et dura una digestió, i et deixa un bon regust sobre els clarobscurs de Nadal, unes festes que alegren i ofeguen o ofeguen i alegren, com vulgueu.
