20.12.2016 - 22:00
Una nació? No, som un corrector. Tant que es preocupa la UEFA per si li estelem les retransmissions quan els qui s’haurien d’amoïnar són els de l’OMS: tenen una espècie evolutivament encallada en un bucle, patint sens fi, i no destinen cap programa especial a estudiar-nos. Fan el Merlí, que és un producte televisiu admirable en molts aspectes, i nosaltres no ens sabem estar, no podem, ens és fisiològicament impossible, d’obsedir-nos amb lo de sempre. Comentaris, ressenyes i apunts en blogs ho palesen, que vol dir que ho fan palès: allò que més ens ha interessat de la sèrie ha estat, com sempre, la llengua que gasten/empren/trinxen els personatges.
(Insereixo un breu parèntesi per donar la raó a la Sílvia Orriols, a qui no conec i que llegeixo a lasageta-net: dilluns passat s’emetia simultàniament l’especial sobre Merlí a TV3 i La que se avecina per Tele5. Dos mons, dues galàxies. I després mira.)
Torno allà on anava. No és culpa de l’Héctor Lozano, que amb aquesta feina ha demostrat ser un guionista de primera divisió (la idea de la sèrie també és seva). Ni tampoc nostra, dels consumidors. Però com era d’esperar, en el comentòmetre que tinc instal·lat a l’ordinador han guanyat per pallissa (‘guanyar per golejada’ em fa una mica d’oi) els enfadats amb el catanyol dels nanos de l’institut. Ara, no ha estat gaire fàcil trobar una mica de ponderació enmig de tanta protesta irada. Sort que tinc un confident (em demana anonimat) que s’esforça a anar una mica més enllà: ‘Els responsables ens donen lliçonetes de moral perquè corregim tota mena de desviacions i així no discriminem homosexuals, malalts mentals amb alguna fòbia, no siguem pares invasius ni professors carques, ni caiguem en la insolidaritat o el sexisme. Ens ensenyen com és el jovent i el seu entorn, i també com ha de ser, com hem de ser.’ Ara ve la castanya: ‘Ah, però no pas en tot! No s’estan gens de mostrar l’aberració lingüística de la seva parla. En això, ves per on, ni una breu ombra de lliçó.’ Sàvies paraules.
Però no només d’ira viu el filòleg. Fins i tot les innovacions lingüístiques de mal pair (semar, anar-se’n la flapa o l’olla, sudar…) es poden mirar d’una manera científica. Per exemple, quan ets estudiant de filologia catalana i tens un portal dedicat a recollir precisament això, el llenguatge col·loquial juvenil (que, tinguem-ho ben present, és efímer i mutant per naturalesa). A comhodiria.cat, el portal en qüestió, n’han fet una anàlisi tan diferent que val la pena de llegir-la sencera sense intermediaris.
No sé si em seguiu. Estic preparant el terreny per demanar una pax romana. Tot just vam sortir del foc dels diacrítics que ja quèiem a les brases de la gramàtica. I ara ens ha faltat temps per tornar-nos a socarrar amb Merlí. I les que vindran. Senyors de l’OMS, així no es pot viure. No solament perquè cremem tots els cartutxos que tenim sinó sobretot perquè els disparem allà on no toca. Com a catalanopatidors, necessitem una treva. Vostès que en saben, d’organitzar campanyes d’abast mundial, per què no aprofiten aquests dies de pau, harmonia i digestió per forçar-nos a declarar una suspensió de les hostilitats fins al, posem per cas, Nadal del 2020? Tres o quatre anys sense disputes lingüístiques (fora dels cercles estrictament professionals), a vere què. A vere si aprenem alguna cosa. Per exemple, que els corrents són globals, que les solucions van per llarg… Perquè és que em penso que fins ara ni tan sols això, hem sabut aprendre: que no per esvalotar més el galliner la interferència s’atura. I una altra: que allò que avui et sembla qui sap què demà serà no-re. Escolteu allò que diuen els entesos que triomfa als patis, i que hauria de ser la baula de connexió amb els alumnes castellans que ignoren l’existència de Merlí. Un consell: no ho feu durant els àpats, que se us podria tallar la digestió. I, si pot ser, bones festes.
