17.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 18.06.2019 - 07:49
Sense un nacionalisme al davant, i contra teu, que t’obligue a ser nacionalista, simplement ningú no ho seria, de nacionalista. La frase, la manlleve d’un pensament encertat de Joan Fuster, que explicava que ell, per formació, per gust estètic, per ganes, no voldria ser gens nacionalista. Però que l’hi obligaven. Els altres. Ells, per dir-ho com l’assagista de Sueca ho deia sempre: ells.
Aquesta rebequeria intel·lectual consistent a negar que el moviment independentista naix i té el motor principal en una reacció obligadament nacionalista ens ha fet mal, col·lectivament, i va essent hora de dir-ho. Perquè ha emboirat molt el pensament crític i ha facilitat massa les maniobretes partidistes de vol gallinaci. Però sobretot perquè ens ha amagat, ens ha intentat amagar, l’evidència més palmària de totes: tot, tot, té l’origen en l’ofensiva nacionalista espanyola.
Les paraules, les etiquetes, són volàtils perquè cada poc temps passen de moda o resten sotmeses al caprici del darrer llibre d’èxit. Des del nacionalisme banal, el nacionalisme de l’estat, s’ha fet una intensa campanya de demonització de la paraula exacta que els defineix a ells. Per a clavar-nos-la per la cara en una operació propagandística més. Resulta que nosaltres som nacionalistes però ells no. I resulta que el nacionalisme, reduït en aquesta tàctica a una paraula en compte d’un comportament, és dolent. Quina barra que tenen.
El nacionalisme no és ni intrínsecament bo ni intrínsecament dolent; sempre depèn del context i de l’ús que se’n faça. El nacionalisme de Salvini i tota l’extrema dreta, el de George Bush i la seua tropa imperial, el que acorrala i agredeix els rohingya, el d’Erdogan, el del general Franco i els seus successors coronats, el de Putin matant dissidents, el nacionalisme xovinista d’aquells japonesos que es neguen a reconèixer el passat bel·licista del seu país és clar que és un nacionalisme condemnable, impossible d’abraçar. Però aquest nacionalisme no té res a veure, llevat de l’ús de la nació com a vector del canvi, amb el nacionalisme dels joves d’Hong Kong, capaços d’enfrontar-se al règim xinès, amb el d’Adenauer, Monnet, de Gaspieri o Churchill, pares de la nació europea encara incipient, amb el nacionalisme de Malcolm X o Ghandi, amb el que expressaven els peus descalços de Companys cridant ‘Visca Catalunya!’ mentre l’afusellaven, amb el nacionalisme èpic dels guerrillers vietnamites i els de la casba algeriana, amb el nacionalisme pràctic dels ciutadans islandesos que ataquen l’austeritat i el rescat dels bancs en nom de la nació i del benefici de tots. El nacionalisme, ho torne a dir, és un vector, un portador, de canvi. Per a bé o per a mal, que això depèn.
I depèn, entre més coses, perquè en tot conflicte nacional hi ha una pugna ineludible entre dues nacions, entre subjectes polítics diferents. I no hi ha espai per a terceres vies, si no és com a instrument temporal de manipulació, com a maquillatge per al nacionalisme emergent, des d’una part del poder nascut del nacionalisme banal. O s’imposa el nacionalisme banal, l’espanyol en aquest cas, ofegant com siga l’intent del nacionalisme emergent, o bé aquest, el català en el nostre cas, esdevé un estat i assumeix ràpidament la condició de nacionalisme banal: indolor, inodor i insípid, acceptat com a natural.
És per això que la reacció virulenta i grotescament desproporcionada d’una part dels comuns aquestes darreres hores és un símptoma magnífic d’aclariment i d’avanç polític que cal celebrar molt. De Duran i Lleida a Colau, les terceres vies han intentat una vegada i una altra de camuflar la consolidació del bloc d’alliberament nacional presentant-se ells com a neutrals i proposant presumptes alternatives, que quan el conflicte s’aclareix perden aquesta condició. O per ventura una Espanya federal no implicaria, sobretot, el manteniment d’Espanya i el fre a la independència de Catalunya?
El problema amb les terceres vies ha estat sempre, però, que només es pot mantenir l’ambigüitat quan la victòria de l’altre és lluny i no és imminent. Duran i Lleida era tercera via i s’hi movia ben còmodament, però on és avui Duran? Colau era tercera via i s’hi movia ben còmoda, però amb qui pacta avui Colau? No hi ha més cera que la crema i com més avança l’independentisme i més a prop és de guanyar, menys espai deixa a l’ambigüitat i més decisions que els marquen per sempre es troben obligats a prendre aquells nacionalistes espanyols més incòmodes amb ells mateixos: com ara abraçar-se amb Valls i rebentar en una sola nit tota la imatge forjada curosament durant anys.
Això no vol dir, de cap manera, que el programa del nacionalisme català siga semblant en absolut al del nacionalisme espanyol ni que l’un i l’altre siguen bescanviables. El nacionalisme català sempre ha enaltit el dret de la diferència i la pluralitat i explora vies per a la convivència d’identitats que van tan lluny com no s’ha vist mai enlloc. Segurament és el nacionalisme menys nacionalista. Però d’obrir-se a la realitat del segle XXI a confondre qui entaula la partida i contra qui hi ha un abisme. Un abisme sovint alimentat per lectures mal païdes o per interessos inconfessables. De part.
Ras i curt: com menys terceres vies queden, més clar serà tot. I més simple serà superar la barrera del 50%, que és la que compta, l’única que compta de veritat. Els comuns han hagut de decidir in extremis i la seua cúpula, o allò que en resta, ha optat per sumar-se al nacionalisme espanyol, amb una velocitat sorprenent a l’hora de fer seues les manipulacions i les consignes a què aquest nacionalisme ens té acostumats. I la part dels comuns que no ho suportarà emocionalment és la que decantarà el debat en favor de l’independentisme. Que l’independentisme no ha crescut per la suma de sigles sinó per la suma de persones, de votants. L’independentisme s’ha fet gran perquè s’han tornat independentistes els vells votants de Convergència i del PSC. I, fet i fet, no té gens d’importància qui s’ha quedat les sigles ni què en fa. Entre el 2014 i el 2017 el transvasament d’aquest espai polític va ser la clau del canvi. D’ençà del Primer d’Octubre assistim al transvasament del vot dels comuns, d’aquella part del vot dels comuns que quan es fa impossible de mantenir l’ambigüitat no pot optar per fer costat al nacionalisme espanyol. Aquesta, aquesta gent, ha estat la clau de les victòries electorals del 2019 i aquesta serà la clau, més accelerada encara, del temps que vindrà.
A condició, això sí, que l’independentisme extraga les lliçons correctes de tot això que passa i entenga que no es guanya ni es creix a partir de l’ambigüitat sinó a partir de la potència. Que és el Primer d’Octubre allò que convenç i genera una nova onada d’adhesions. I que a aquesta banda som els qui som i estem obligats a entendre’ns. Tots, sense excepció. Inventar-se que som una postnació o que les nacions ja no tenen sentit, precisament en el moment que som més a prop que mai de ser una nació amb tots els atributs i quan el debat intel·lectual al món va en sentit contrari, només posa en relleu quin poc gruix que té alguna intel·lectualitat partidista, que fa llibres com qui fa tebeos. Sort que, com avisava Fuster, el nacionalisme espanyol sempre ens obligarà. Prou d’invencions teològiques, doncs, que ha arribat l’hora d’arromangar-se: de reunir-se, de pactar, de trobar camins transitables, de preparar-los i de tornar a assaltar el cel. Ep! si em permeteu la ironia.
