27.04.2019 - 21:50
‘Hi ha quelcom de terrible en el sagrat amor per la pàtria. És tan exclusiu com per a sacrificar-hi tot a l’interès públic, sense compassió, sense por, sense respecte per la humanitat.’ Aquesta frase (que podrien signar-la els jutges del Tribunal Suprem, els fiscals, els policies i guàrdies civils que hi han desfilat en qualitat de testimonis, els torturadors que els comandaven aquell primer d’octubre, els periodistes i tertulians que cada dia ofenen la veritat fins a extrems insuportables, els polítics que, enfangats en una corrupció sense precedents, fan virtut de la seva inhumanitat, i el poble ignorant que festeja el linxament i execució en efígie d’un ‘fugit’ d’aquesta ‘justícia’) té en realitat –qui ho hauria dit?– un origen revolucionari. La frase és de Louis Antoine Léon de Saint-Just. I és la proclama més radical i essencial del nacionalisme.
L’entramat de passions i d’interessos que respon al nom d’Espanya, vella carcassa amb el mascaró de proa d’una dinastia que, al seu país d’origen, Saint-Just i els altres jacobins decapitaren per fundar la pàtria ‘de tots els francesos’, ara com ara és un atavisme al cor de l’estat. L’estat espanyol no és, en el fons de la seva idea col·lectiva, res més que la institucionalització d’una ideologia que confon la llibertat amb l’escapçament de tot allò que sobreïx i que pren la fraternitat per complicitat en el crim. Espanya, més que cap altre país occidental, inclosa la mateixa França, desplega una política fundada en els principis, incapaç d’entendre la política com a negociació, pacte i respecte pels compromisos. Tant li fa que el principi sigui a voltes la religió, la llengua, la monarquia, la unitat, o la constitució; allò que en fa un principi és la intransigència. La que en el pacte hi veu sempre una traïció. És sobretot per això que Espanya representa el nacionalisme en estat pur. Tant li fa que els seus polítics s’espolsin el concepte disfressant-lo de constitucionalisme i l’apliquin mecànicament –val a dir estúpidament– a tothom que els recorda la importància dels tractats, de les lleis privatives, com ara els estatuts d’autonomia (ells en diuen privilegis) i dels drets arranats. Tant li fa, perquè nacionalisme no és pas lluitar per imperatiu moral i responsabilitat social per a escapar-se d’un estat disposat a immolar-ho tot a la seva idea, sinó violentar la consciència en nom d’una legalitat que no és res més que l’expressió de la voluntat fanatitzada per aquella idea. Nacionalisme és impedir a qualsevol preu la resolució de les reivindicacions en conflicte. Aquesta idea de sobirania com a voluntat desenfrenada resumeix tota la virtut i tota la justícia de què són capaços políticament els espanyols. Amb independència de la forma de govern, el nacionalisme els aboca a l’estat absolut, aquell que, gelós com una divinitat primitiva, trona ‘la venjança és meva’ en vista de qualsevol desviació en l’amor que considera que li és degut.
A Espanya aquesta doctrina no té competidors ideològics, car el socialisme és sols un nom sense correlació amb cap realitat concreta. I és absurd de creure que representa una alternativa i un fre a la deriva sacrificial de la dreta. A París, el terror era d’esquerres. El retorn de la societat espanyola al seu centre de gravetat totalitari era qüestió de temps i en feia molt que es preparava. Tant o més justificat que atribuir el creixement de l’extrema dreta a l’independentisme és afirmar que aquest n’és la conseqüència. El rebrot del franquisme era previsible, perquè si la transició fou una salvació in extremis d’aquell règim mitjançant concessions que a molts els semblaven excessives, un cop obtingut l’efecte desitjat, podia tancar-se gradualment la vàlvula reguladora i deixar que l’estat tornés a caure dins la seva òrbita secular.
Al segle XIX Espanya havia incorporat sols de manera parcial el nacionalisme revolucionari europeu. És per això que el franquisme encara hagué de recolzar-se en el catolicisme i que la Falange hagué d’unir-se si us plau per força amb el carlisme navarrès, que tenia el lema escassament revolucionari de ‘Déu, Pàtria i Rei’. També és per això que Espanya pogué prescindir de la democràcia excepte en provatures tan breus com malaguanyades. El nacionalisme en el sentit ple de la paraula, o sigui com a sobirania nacional, Espanya va incorporar-lo tard al seu imaginari, i encara amb un continuisme marcat, com es comprova amb la persistència d’unes formes encarcarades a l’administració i d’un respecte supersticiós per la reialesa i l’aristocràcia entre les classes populars. El nacionalisme, visible i cridaner sobretot en polítics de l’esquerra com Felipe González, era un vernís de postmodernitat semblant al que per aquelles mateixes dates feia passar la movida per una revolució cultural. O el que permetia Almodóvar de reciclar l’Espanya cañí (toreros, boleros, colors llampants, estètica de camp) per espanyolitzar el melodrama adaptat del cinema americà. Tant en estètica com en política, Espanya es reinventava fent valer l’excepcionalitat del seu arcaisme (el Spain is different de Fraga Iribarne). Aquesta i no cap altra era la funció de la sobirania popular, l’estat de dret, el patriotisme constitucional i totes aquestes històries tamisades per un nacionalisme ultrat que ja no tenia recorregut a Europa. De cop i volta Espanya volia ser europea i aplicava en política una recepta europea… del segle XVIII, quan ja ningú a Europa, tret de grups molt marginals, no hauria rubricat l’entrega total a la nació que reclamaven Saint-Just, Robespierre, Danton i tota la resta.
Però heus ací que Espanya, convertida en membre de ple dret d’una comunitat transnacional a condició de renunciar a aspectes clau de la sobirania, acaba generant l’escàndol de moltes i variades maneres. Agredint el poble català a peu d’urna amb violència mai vista a cap estat democràtic. Encoratjant i gairebé encarregant l’actuació no tan espontània de la ultradreta. Deposant i empresonant els membres d’un govern electe. Cursant i revocant a caprici ordres d’extradició que no se sostenen. Intentant primer d’influir en el tribunal d’un altre estat on la justícia és realment independent i després fustigant-lo. Operant de manera il·legal amb la policia fora de les fronteres. Decretant presó provisional sense cap criteri plausible. Segrestant els drets polítics de presos i exiliats. Vulnerant greument la llibertat d’expressió. Engegant un macrojudici de caràcter polític amb exclusió de proves i testimonis i limitant grollerament l’actuació de la defensa. Programant el perjuri. I demostrant repetidament que, malgrat els tractats, acords i declaracions pomposament signats i ratificats, Espanya no reconeix autoritat als drets universals quan contravenen la seva idea. I rubricant-ho amb l’amenaça d’abandonar la Unió Europea abans de cedir en l’afer de Catalunya.
Guanyi qui guanyi avui, les eleccions no hauran canviat res de fonamental en aquest panorama. Si el jacobinisme de dreta s’imposa, el terror serà servit. Si governa el socialisme, amb la crossa de Podem o sense, la recepta no canviarà gaire respecte del monyó de la legislatura passada. L’aterrit Sánchez no s’enfrontarà al monstre que el PSOE ha alimentat d’ençà de la seva primera legislatura i que, instal·lat també al mateix partit, li exigeix sacrificis cada vegada més cruents per apaivagar la gelosia d’una Espanya que, com la criatura de Víctor Frankenstein, s’alça contra el seu creador. L’experiment d’inserir un cervell democràtic en un cos tirànic no podia acabar bé. Gros i talòs, el cos heretat del franquisme no tenia els reflexos democràtics que reclamava una transició vertadera. I a força d’oblit i d’abandó el cervell s’ha anat encongint. Fins que Sánchez, dirigent sense idees ni carisma ni programa ni creences, representant del pur oportunisme en la mediocritat que és ara com ara la política espanyola, ha acabat trobant la fórmula per a entusiasmar les masses al final de la campanya: ‘jo vaig aplicar el 155’. Sense compassió, sense por, sense respecte per la humanitat.
