Del nacionalisme banal al nacionalisme brutal

Al títol d’aquest article molts hi deuen haver detectat el ressò d’un llibre de Michael Billig força citat en el context català. En plena guerra dels Balcans i de la histèria antinacionalista que aquell conflicte causà en politòlegs i historiadors, Billig demostrava que els intel·lectuals autodefinits com a no-nacionalistes donaven per fet i prenien com a punt de partida teòric la solidesa dels estats nacionals. Caracteritzant el nacionalisme d’irracional, agressiu i perillós, en realitat no feien sinó alteritzar-lo per projectar-lo tot seguit sobre els ens que cerquen constituir-se en estats. Reservant les virtuts fundades en la raó, el dret i la universalitat per als que ja ho són, d’estats, estudiosos com Elie Kedourie, Walker Connor i Eric Hobsbawm escombraven sota la catifa teòrica la barbàrie manifesta en la història d’aquests estats, qualificant-la de sana necessitat enfront dels excessos dels moviments nacionals populars. A la pretensió d’estar per sobre o més enllà del nacionalisme, Billig replicava amb abundància d’exemples que el nacionalisme és la condició no ja latent sinó estructural dels estats moderns. I que, de tan present com és, esdevé l’inconscient polític de les societats i l’angle cec dels politòlegs.

En canvi, no sé si gaires lectors han reconegut també en el títol la petja d’un altre llibre del final de la mateixa dècada, el seminal De la identitat a la independència, de Xavier Rubert de Ventós. En aquesta obra pionera en la teorització filosòfica de la independència, Rubert argumentava a cavall d’una sèrie de binarismes en els quals es podia reconèixer la dialèctica en què es movia, o més aviat estava congelada, la política catalana de les dècades anteriors. Amb l’agilitat habitual en l’autor, el llibre pretenia resoldre l’immobilisme institucionalitzat a banda i banda de la plaça de Sant Jaume amb una síntesi que salvava el punt mort del blocatge.

Com Billig, Rubert denunciava el prejudici amb què Europa responsabilitzava les petites nacions balcàniques de l’esquarterament d’un estat inviable, sense moure ni un dit per aturar el genocidi programat per l’expansionisme serbi. Ho denunciava sense les reticències d’altres observadors, que a l’altura del setge de Sarajevo encara repartien la culpa de les matances entre agressor i agredits. Amb aquelles estèrils condemnes del nacionalisme, perllongaven el setge no sols teòric sinó també militar d’unes minories nacionals destinades a l’escorxador en nom d’un estat que havia deixat d’existir. Al preu de tornar-se a enfangar en la immoralitat, el continent que volia ser sagrari dels drets humans i model de democràcia salvava el principi d’integritat territorial a costa d’anorrear les nacions més febles. O per dir-ho en els termes oficials de l’època: es tractava d’impedir el naixement d’uns nous estats europeus a fi que no se n’encomanés l’exemple. Exactament la mateixa raó per la qual Europa s’ha girat d’esquena a l”afer intern’ espanyol del Primer d’Octubre i no s’ha dignat a prendre nota ni de la violència contra ciutadans pacífics ni de les vulneracions del dret. Quan els han pressionat recordant-los la violència policial gratuïta, la promiscuïtat dels poders, l’empresonament injustificat, l’atac a la llibertat d’expressió o la persecució judicial de polítics, la Comissió i el president del Parlament Europeu han declarat confiar plenament en el govern i la judicatura espanyols, perquè Espanya, afirmen, és una democràcia plena. Ho afirmen malgrat l’evidència, cada vegada més palmària, del contrari, la qual cosa vol dir que accepten incondicionalment la paraula de l’estat. I alhora Espanya presenta com a prova de ser-ho el fet de pertànyer a la Unió Europea. Així és com l’una mà neteja l’altra. Tal com van les coses, aviat es podrà dir, parafrasejant Groucho Marx, que no paga la pena de ser membre d’una Unió Europea que es posa a l’altura d’Espanya. D’Espanya i del que encara ha d’arribar d’aquest costat. Dimecres Vox els n’oferí un tast a domicili.

Al llibre esmentat, Rubert desgranava una sèrie de propostes de Ferran Requejo per a reformar la constitució en un sentit federalitzant. I preveient l’esverament i posterior dictamen d’inconstitucionalitat (que arribà onze anys després amb la mutilació d’un estatut molt menys ambiciós que aquelles propostes de reforma constitucional), preguntava: ‘Què passaria si, malgrat tot, els catalans ho referendessin amb el seu vot? I què passaria si se’ls acudís reclamar alguna cosa així com la sobirania per a Catalunya?’ Doncs bé, ara ja tenim la resposta a totes dues preguntes.

I la conseqüència. L’estat ha passat a velocitat supersònica de la ficció aznariana del patriotisme constitucional a un nacionalisme hiperbòlic simbolitzat en l’ostentosa bandera de la plaça de Colón de Madrid, gens banal i gens difuminat en el rerefons de la vida quotidiana. Aquest nacionalisme llampant l’hem vist aquestes últimes setmanes al canell del lletrat de l’acusació popular en el judici que el feixisme fa a la democràcia per a vergonya de tot Europa. Oposada als llaços grocs amb què els acusats i alguns testimonis denuncien la violació de drets, la rojigualda al canell no és pas un d’aquells símbols que passen desapercebuts de tan habituals com són. No és pas un exemple d’aquell ‘oblidar la salutació de la bandera’, de què parlava Billig. Ben al contrari, la rojigualda no sols ja no s’esfuma en el rerefons, com ho féu un temps quan la transició posava sordina al franquisme, sinó que s’exhibeix agressivament i, lluny de significar normalitat, ha esdevingut una amenaça. En ple retorn d’allò reprimit, es branda com un signe del poder estatal de subjugar. Però alhora es reverteix aquell oblit de la violència constitutiva, que, com bé sabia Renan, és necessari a la pervivència de la nació. Qualsevol estat, i encara més un de pretesament democràtic, hauria de ser repropi a compartir heràldica amb el feixisme. Aquesta incòmoda eloqüència dels símbols és la raó que la bandera –amb àguila o sense– es prodigués poc quan la memòria del franquisme feia nosa a l’operació d’imatge i de lífting constitucional.

I és d’allà que ve tot plegat. Del banal es passa fàcilment al brutal. I de setmana en setmana s’ha transitat, en el judici a l’independentisme, d’un president del Tribunal Suprem acceptablement equànime i fins i tot indulgent, a un de parcial, restrictiu i impertinent, que a voltes voreja la histèria i que podria fins i tot haver prevaricat amb la seva impúdica connivència amb els testimonis de l’acusació, mentre limita cínicament els testimonis de la defensa i fa callar els lletrats i tot. El descens de la societat espanyola a la condició de turba embriagada per la perspectiva d’un linxament no es deu a cap provocació, si no és que aprofundir la democràcia ja és en si una provocació. La brutalitat, com més va més impúdica i més alliberada d’escrúpols de forma i de contingut, és la resultant de milers d’articles periodístics, de centenars de ‘debats’ televisats, de centenars de milers de declaracions i de piulets de polítics que sempre han tingut per objectiu congriar l’estat d’opinió que permetés de canalitzar amb aparença de cobertura legal l’odi secular contra els catalans. La llarga campanya de dosificació hàbilment graduada de la propaganda al·lucinògena fa possible ara de justificar la violència comesa i la que ha de venir amb una d’inventada. L’escàndol rau en el fet que han de procurar-se-la amb mentides que se sostenen amb més mentides, com un precari castell de cartes, que tard o d’hora acabarà enrunant-se i col·lapsant les estructures de l’estat. Llavors no cal que busqueu responsables. Així com a les acaballes del franquisme tothom es declarava antifranquista, d’aquí a pocs anys ningú no haurà volgut la violència realment existent ni aquest judici de vergonya.