Una mica d’ordre en els conceptes, si us plau

Una de les virtuts del referèndum del 2017 i de tot allò que ha vingut després ha estat aclarir conceptes que alguns havien confós interessadament. El de nacionalisme, per exemple. Durant molt temps els membres d’una certa elit espanyola n’han abusat per justificar el menyspreu de la cultura autòctona. Per la gent d’aquesta jeia, és nacionalista defensar la llengua, interessar-se per la història del país o admetre l’evidència del fet diferencial, que, per a confirmar-los millor en el prejudici, és la clau de volta del primer manual del nacionalisme català, tot i que ja al títol Prat de la Riba hi parlava de nacionalitat i no pas d’estat català. I no cal fer-hi gaires tombs per adonar-se que el factor realment diferencial és l’estat, i que aquest i no pas cap altre hauria de guiar l’articulació teòrica del concepte i l’extensió semàntica d’un mot tan rebregat com el de nacionalisme. Val a dir que Convergència els ho havia fet fàcil, car el catalanisme de la transició parlava de nació, però l’encabia dins el marc de la llengua i quatre filigranes al·lusives força indefinides. Amb aquesta reducció es polititzava la llengua i això facilitava que els enemics del país i molts dels que n’havien acceptat la submissió la prenguessin contra l’idioma. Jo he sentit dir que Mossèn Cinto, qui d’altra banda converteix L’Atlàntida en una oda a Espanya, era nacionalista pel sol fet d’escriure en català. Amb criteris tan rigorosos, tots els catalans seríem nacionalistes, o, per mor de la correcció política, potser hauria de dir que ho seríem tots els catalanoparlants, ara en via d’esdevenir terroristes, aproximadament amb el mateix rigor conceptual.

I doncs, què són els que et llancen a la cara l’epítet de nacionalista pel sol fet de viure part del temps en la teva llengua i interessar-te’n la cultura? Són, prou que s’ho diuen, cosmopolites, postnacionals, il·lustrats, constitucionalistes, i per poc que els obligueu a tocar de peus a terra i situar-se al planeta es declaren barcelonins, tria culturalment ambivalent que políticament no compromet a res. En realitat, són rellogats existencials, gent que roda per la vida sense compromís amb el passat ni llaços amb un futur que comença i acaba amb ells i les seves dèries de nouvinguts. Si tenen cap compromís enllà de l’ego circumstancialment inflat, és un compromís per defecte amb l’estat, aquesta cosa freda i insensible que s’engreixa amb el sacrifici de tot vincle emocional o simplement humà. Ara, d’ençà de l’inici dels temps moderns, l’estat ha estat o ha pretès ser l’estat nacional. Heus aquí com els mateixos que ens titllen de nacionalistes pel fet d’encarnar la memòria del lloc on hem nascut ho són inconscientment, que és la pitjor manera de ser-ho.

La paradoxa d’aquesta dissociació entre allò que es pensen ser i allò que realment són políticament i culturalment és que posen l’esperança de transcendir la duració biològica en una entitat que es troba en fase avançada de descomposició. I com que la descomposició de l’estat espanyol amenaça d’enrunar no tan sols els privilegis sinó fins i tot el valor subjectiu afegit, els ‘no-nacionalistes’ exorcitzen el seu pànic atacant qualsevol figura que, oportunament demonitzada, encaixi en el paper de boc expiatori. 

Hi hagué una època en què Jordi Pujol els servia de testaferro. Ara li ha tocat a Quim Torra. I demà serà qui decideixin les urnes. En canvi, els qui, ventriloquats per l’estat, el bastonegen com en un retaule de putxinel·lis, són sempre els mateixos. Com els tàvecs a l’ull del cavall, tornen una vegada i una altra les velles glòries de quan l’entrada d’Espanya al club dels estats europeus féu necessària una inflació cultural a corre-cuita.

Són infal·libles i no tenen manies. No els destorba atacar com un sol home una institució respecte de la qual molts no tenen dret de vot. Quan hom no respecta la circumscripció política, transgredir el dret de sufragi no és cap embaràs, i hom es permet de posar i treure presidents de govern amb la imaginació com aquell qui s’emprova bijuteria. 

El gran problema dels dits no-nacionalistes és que el desarrelament i resituació de pobles sencers de l’Espanya profunda i el desarrelament dels catalans per confiscació de la seva cultura no van aportar la solució final del problema catalán. Mal que bé, la gent va haver de servir-se de les deixalles que els van concedir en una època culturalment desmarxada, però de mica en mica la memòria va fer la feina de restauració i la cultura va renéixer, modificada, com no podia ser de cap més manera, però capaç de refundar la comunitat. D’això, en diuen nacionalisme.

Parlant amb rigor, el nacionalisme és sobirania popular. Per això apareix històricament a l’època de les revolucions i s’estableix paradigmàticament amb la francesa. El sentit que pren la nova sobirania depèn dels costums i experiències de cada poble. N’hi ha que cedeixen a la temptació imperial i n’hi ha que l’entenen en clau d’autodeterminació estricta. La diferència no és menor. De fet, són incompatibles, car el dret d’autodeterminació és universal i negar-ne la universalitat, com fa l’imperialisme, implica negar la universalitat del principi de sobirania, que o és universal o no és cap principi.

Dins el moviment independentista, s’hi reuneixen moltes voluntats i moltes idees diferents, fins i tot oposades. No hi ha unitat perquè no hi ha ni pot haver-hi consens en l’objectiu final i la utopia ulterior alguns la prioritzen a la independència. Aquests són els nacionalistes de debò. Per ells l’estat passa davant de l’alliberació crua i nua, encara que en diguin república i la proclamin culturalment difusa i lingüísticament dividida. L’única unitat possible de l’independentisme rau en el moment pre-nacionalista i gairebé diria pre-polític de l’alliberament, en la trobada de totes les voluntats que ja han trencat o són a punt de trencar les aigües per renéixer enllà de la subjecció i no han cedit a la idolatria d’un estat que, quan arribi, serà infinitament millor que la submissió a una nació estrangera, però descobrirem tan imperfecte i a voltes tan injust com la resta dels estats terrenals. 

Per això el nostre ‘nacionalisme’ és i ha de ser forçosament negatiu. Això vol dir: previ a qualsevol contingut polític, però positivat en la negació de la negació, en allò que vulgarment es coneix com a llibertat. I per això també, el lema més escaient a les revoltes d’aquests dies ha de ser el de Joan Salvat-Papasseit quan clamava contra les unions que esclavitzen els pobles: ‘¿La col·lectivitat anul·la l’individu?, a la desunió sagrada!’  Però aquest crit anàrquic es resol d’una altra manera quan es pot respondre negativament a l’interrogant. Car si la col·lectivitat aferma l’individu, garantint-li les llibertats i els drets, llavors la fórmula de salvació, el primer manament de l’ètica, sols pot ser ‘a la unitat sagrada!’