02.06.2017 - 22:00
|
Actualització: 03.06.2017 - 15:22
Aquest dimarts, mentre a Madrid se signava l’acord entre el Partit Popular i l’únic representant de Nueva Canarias, el qual assegurava una majoria per al pressupost dels populars, a les Illes se celebrava el Dia de les Canàries, en commemoració de la primera sessió del parlament canari. Dues cares del comportament del nacionalisme majoritari a l’arxipèlag, que oscil·la entre la reivindicació de les Canàries com a nació i el ‘peix al cove’.
La diada, dimarts passat, no va estar exempta de polèmica. Ciutadans va denunciar que l’anunci oficial tenia ‘tints independentistes’ que ‘fomenten la ruptura i la separació’, perquè parlava de Canàries com a país i no com a part de l’estat espanyol. El mateix va succeir amb un piulet del CD Tenerife, que va felicitar el Dia de Canàries dient ‘sempre hi ha una cosa que ens uneix: construir un país’.
La qüestió nacional havia saltat al centre de la política el 22 d’octubre de l’any passat, quan quatre dels set governs insulars (cabildos) van aprovar mocions en homenatge al 52è aniversari de la creació de la bandera independentista, la dels set estels. També ho van fer diversos municipis, inclòs Santa Cruz de Tenerife. L’estat espanyol, a través de l’advocacia de l’estat i la delegació del govern, va actuar per aturar la celebració d’aquests actes, que van ser prohibits. Dues mil persones hi van respondre amb una manifestació a Santa Cruz per l’anomenat ‘Dia de la bandera nacional’.
En termes sociològics, les Illes Canàries tenen una identitat molt forta, només per darrere de Catalunya, el País Basc i Navarra. Un 34% de la població se sent més canària que espanyola o només canària.
Els nacionalistes canaris, una crossa per a Rajoy
El representant de Nueva Canarias, amb qui el PP ha signat l’acord, es va presentar conjuntament amb el PSOE en les llistes socialistes, sota la condició de donar suport als socialistes en la investidura, però amb autonomia garantida i passant a formar part del grup mixt. Dirigents socialistes, com Susana Díaz, exigien de ‘compartir’ la posició sobre els comptes, però el diputat canari insisteix que va complir l’acord, fins i tot més que el PSOE. Diu que ell va mantenir el ‘no és no’ a la investidura de Rajoy i va demanar un govern de canvi i progrés. En l’anterior legislatura, també va votar a favor de permetre el referèndum català.
El govern espanyol havia pactat abans amb Coalición Canaria, pacte que ja va significar uns ingressos extres per a les Canàries de 220 milions d’euros per al 2017 (que s’incrementaran a 360€ el 2018 i 550€ el 2019). El pacte subsegüent amb Nueva Canarias està valorat en 204 milions en sis mesos, diverses inversions en infrastructures i una bonificació del 75% dels bitllets d’avió i vaixell entre els residents a les illes i del 100% per a les mercaderies. El PP també accepta la tramitació de l’estatut d’autonomia enviat per PSOE i CC a final del 2016.
Com s’explica el pacte amb el PP en el context canari?
Coalición Canaria governa l’arxipèlag ininterrompudament des de 1993, sigui en solitari o amb el suport del PP o amb el del PSOE. La formació és un conjunt de partits insulars amb ideologies moltes vegades contraposades (hi ha nacionalistes, Izquierda Unida i la Unión de Centro Democrático, per exemple). El discurs s’ha cosit amb les reivindicacions econòmiques i competencials i la demanda d’un tracte diferencial basat en la llunyania respecte de la península i la dispersió territorial. També denuncien que són la ‘comunitat més mal finançada’ i que tenen la taxa més alta de risc de pobresa i exclusió social (44,6%).
A més, a diferència de Catalunya, que es va trobar amb la negativa de l’estat a qualsevol millora de l’encaix o l’autogovern i amb la sentència del Tribunal Constitucional que mutilava l’estatut, a les Canàries la reforma de l’estatut sembla que ara serà facilitada pel govern espanyol i, en general, les forces estatals són més permissives amb l’autogovern i els trets diferencials.
De fet, va ser un diputat del PP qui va impulsar, el 1991, la llei que prohibeix l’ús d’animals en festes i espectacles que comportin maltractament, crueltat o patiment, i va definir la tauromàquia com ‘una salvatjada’. Ni el PP ni el TC no s’ha preocupat mai per això.
En general, es pot dir que, essent un poble que ha perdut fa segles la llengua pròpia, el nacionalisme s’ha centrat en les millores econòmiques i en la negociació de més competències per a les Illes. Per això, encara té sentit, per a ells, aquest ‘peix al cove’ del segle XXI.
Amb tot, també sorgeixen moments de tensió, quan xoquen els interessos. Paulino Rivero, president fins al 2015, va denunciar el menyspreu absolut de Madrid envers les Illes. Arran de les prospeccions petrolieres, va convocar una consulta sobre la qüestió el 23 de novembre de 2014 (dues setmanes després del 9-N) que va ser suspesa pel Tribunal Constitucional per envair competències de l’estat.
El govern canari, finalment, la va substituir per una enquesta, que va mostrar que el 75% de la població estava en contra de les prospeccions. A més, va acusar l’estat de tenir tics ‘autoritaris’ i de voler ‘silenciar la veu dels canaris’. El fet que Repsol, que feia els sondatges, abandonés el projecte després de comprovar que no era rendible, va evitar que el conflicte creixés i es posés en perill el turisme, que representa el 32% del PIB i el 36% dels llocs de feina de les Canàries.
També és clau per a aquest acord que, el 23 de desembre, CC i PSOE trenquessin el pacte de govern, principalment per diferències sobre com repartir el fons de desenvolupament, per la llei del sòl i per les tensions en àmbits municipals. Justament, la llei del sòl ha dividit el nacionalisme, amb PP, CC i l’Agrupació Socialista de Gomera per una banda, i el PSOE, Podem i NC per una altra. Denuncien que la llei permetria de saltar-se els tràmits ordinaris en programes d’actuació, ampliar l’ús turístic fora de zones reservades per a aquesta funció i passar per alt els criteris de sostenibilitat i adaptació al canvi climàtic. Després de l’acord pressupostari, el PP s’ha mostrat disposat a entrar al govern canari per formar una majoria al govern.
El nacionalisme canari: un cas singular
L’autonomia canària té unes característiques singulars. Si el discurs del nacionalisme canari es basa en les condicions de llunyania i fragmentació, aquest mateix discurs és utilitzat per les formacions insulars dins del país per a una baralla constant en la qual denuncien maltractament i desequilibris entre les diferents illes.
Com a condició per a donar suport al primer estatut, les illes menors (Hierro, Gomera, Palma, Fuerteventura i Lanzarote) van demanar el mateix nombre de parlamentaris que Gran Canària i Tenerife. Això fa que les illes menors, amb el 17% de la població, tinguin la meitat dels escons i, per tant, hi hagi una gran desproporcionalitat. D’aquesta manera, per exemple, Ciutadans, amb 54.000 vots, no té cap representant i, en canvi, l’Agrupació Socialista de la Gomera, en té tres, amb 5.000 vots. A més, hi ha una doble barrera electoral – del 30% a les illes i del 6% autonòmic– per a evitar la fragmentació en partits d’àmbit insular.
A les eleccions al parlament, el nacionalisme es va endur el 38% dels escons, encara que Coalició Canària només va obtenir el 18,2% dels vots i Nueva Canarias el 10,2%. El suport entre illes és dispar, la suma de les dues formacions va ser del 48,16% a El Hierro, del 16,68% a La Gomera, i del 24,68% a Gran Canària. A Gran Canària cal diferenciar entre la capital, Las Palmas, on el nacionalisme treu el 13% dels vots, i la resta de l’illa, on obté el 34%. A més, trobem diferències significatives en el nacionalisme: a Gran Canària és, majoritàriament, d’esquerres, i a Tenerife té un pes més conservador.
Coalició Canària, creada el 1993, representa una mescla de partits. Des d’agrupacions insulars de centre-dreta que formaven les Agrupacions Independents de Canàries i van aplegar tant nacionalistes com polítics procedents d’UCD (com Paulino Rivero), fins a formacions d’esquerres com ara Iniciativa Canària Nacionalista (ICAN), que havia estat el referent d’Izquierda Unida. La coalició considera les Canàries una nació i accepta la bandera de les set estrelles verdes.
Nueva Canarias, que ara és coneguda per haver donat a Rajoy el vot necessari per a aprovar el pressupost, és una escissió nascuda el 2005 d’Iniciativa Canària Nacionalista. Encara que el 2011 es van presentar conjuntament a les eleccions espanyoles, les diferències persisteixen, principalment en la política de l’arxipèlag. A més, no forma part del govern. En aquest sentit, Nueva Canarias està menys lligada a acords, fet que li va permetre de votar a favor de la demanda de referèndum del parlament català, mentre que CC es va abstenir. El millor resultat del nacionalisme en termes globals va ser el 42,17% de vots obtinguts el 1999.
Nueva Canarias considera el seu vot a Rajoy una victòria, ja que li permet d’escurçar terreny amb Coalició Canària, que fa 24 anys que governa i sempre s’ha presentat com el partit negociador a Madrid. En el Dia de les Canàries, Coalició Canària va fer una crida a ‘la unitat i el diàleg’ del nacionalisme, de cara a mirar d’assolir algun pacte que no comporti un afebliment en les eleccions del 2019. Malgrat això, els obstacles per a entendre’s són notables. Hi ha divergències en la llei del sòl i també en la gestió de la Televisió Canària, que va donar una informació esbiaixada de l’acord de Nueva Canarias i el repartiment del fons de desenvolupament (Fdcan).
Amb tot, tampoc no seria just de situar el nacionalisme canari només en les demandes econòmiques. Existeix una Acadèmia Canària de la Llengua (espanyola) com la que hi ha en diversos països americans; es va crear una policia autonòmica; i l’estatut que s’ha d’aprovar conté la competència en ports i aeroports, costes i platges, i la capacitat de mantenir relacions amb els països de l’Àfrica Occidental. A més, es reivindica el control de les fronteres, una hisenda pròpia i, fins i tot, una reforma laboral pròpia, que doni preferència als residents de llarga durada i a les empreses canàries en els concursos d’obra pública.
L’independentisme canari
L’origen del nacionalisme canari es troba en la pèrdua espanyola de Cuba, i la diàspora té un paper fonamental en el seu naixement. El 1901 es crea el Partit Popular Autonomista, vinculat al sindicalisme, i el 1924 es funda a Cuba el Partit Nacionalista Canari (PNC). En el període republicà, fins i tot, es comencen els tràmits per a obtenir un estatut d’autonomia.
El primer independentisme sorgeix en la dècada dels seixanta, com un moviment d’alliberament influït per la revolució cubana, la lluita armada i, sobretot, la descolonització de l’Àfrica, continent del qual les Canàries formen part. El 1964, es crea a Algèria el Moviment per l’Autodeterminació i Independència de l’Arxipèlag Canari (MPAIAC), que denuncia la situació d’imperialisme i de colònia de les Canàries, i sorgeixen diversos moviments armats. El 1968, l’Organització per la Unitat Africana considera l’arxipèlag una part de l’Àfrica i, per tant, una colònia d’Espanya, i li reconeix el dret d’autodeterminació. El líder del MPAIAC, Antonio Cubillo, pateix un atemptat el 1978 efectuat pels serveis secrets espanyols, que en aquell moment depenen del ministre de governació, Rodolfo Martín Villa.
El 1979, es forma la Unión del Pueblo Canario, que arribarà a ser la tercera força a Gran Canària i obtindrà un diputat a Madrid i l’alcaldia de Las Palmas. Però les diferències ideològiques portaran a la desintegració de la UPC en diversos grups, el més reeixit dels quals serà Izquierda Nacionalista Canaria, que aconseguirà dos escons al parlament canari el 1987.
Un discurs centrat encara en l’africanisme i a aplicar les resolucions de descolonització de l’OUA, i també les divisions i escissions, han fet de l’independentisme un moviment amb resultats electorals molt escassos. Els millors resultats van ser els del 1987, quan la formació d’Antonio Cubillo va rebre un 1,31% després del seu retorn d’Alger.
En general, el suport electoral als actuals grups independentistes se situa al voltant de l’1%, i la formació més important és, actualment, Alternativa Nacionalista Canària (0,61%). L’ANC va liderar la Coordinadora 22 d’octubre, que va portar les mocions sobre la bandera independentista arreu. Hi ha altres organitzacions, com Azarug (‘independència’, en llengua amaziga), una organització juvenil creada el 1992 que defensa la independència i el socialisme, la democràcia directa, l’ecologisme, l’antimilitarisme i el feminisme.
