23.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 24.10.2023 - 11:33
Sobre aquest debat que s’ha obert entorn d’un eventual reconeixement espanyol de l’existència d’una nació catalana o d’una minoria nacional catalana, m’agradaria fer unes quantes consideracions. D’explicacions n’hi hauria per a omplir un llibre gros i, per tant, espere que comprengueu que hauré de condensar-ho molt, amb el risc que alguna cosa no siga clara del tot. En podem continuar parlant els dies vinents si convé.
Prèvia
Divendres farà sis anys que Catalunya es va declarar república independent, després d’exercir el dret d’autodeterminació en el referèndum del Primer d’Octubre. Per tant, la classe política catalana, i la població, ha d’aspirar al reconeixement internacional i a l’aplicació d’aquesta decisió.
Sense aquesta observació prèvia, qualsevol comentari posterior no té sentit.
El marc de la investidura
Si ara es posa sobre la taula la possibilitat d’aquest reconeixement és en el context de la negociació d’investidura de Pedro Sánchez. Hom pot defensar, i hi estic d’acord, que aconseguir-ho seria un pas endavant important. Sempre que no oblidem la prèvia i també que Pedro Sánchez no és fiable i que això ho fa per ànsia de poder i prou, no perquè s’ho crega.
Catalunya és una nació
Aquest és el centre i l’origen del debat. La comunitat internacional no té una definició acceptada per tothom de què és una nació i encara menys de qui és nació. Per això confon sempre nació amb estat. Per tant, és important que Espanya es puga trobar obligada a reconèixer solemnement, i si pot ser legalment, davant la comunitat internacional que Catalunya és una nació.
Catalunya és una nació en situació provisional de minorització dins Espanya i França
Contra el que alguns argumenten, no hi ha cap contradicció ni encara menys cap oposició entre “nació” i “minoria nacional”. Perquè el concepte de minoria nacional només pot ser operatiu si implica l’existència prèvia d’una nació. De la mateixa manera que minoria religiosa implica necessàriament l’existència d’una religió, o minoria sexual l’existència d’uns usos sexuals.
Ser nació és, per tant, el fet substancial, del qual es deriva la condició provisional de minoria nacional.
La minoria nacional la defineix la condició de discriminats
Ací hi ha una de les claus importants de la qüestió. La nació la defineix el poder. Si tens prou poder et proclames nació i ningú no t’ho discutirà. La minoria nacional, en canvi, la defineix la condició de discriminats. La minorització. I això implica tres factors revolucionaris, en el cas català.
1. El poble català no és tan sols el poble del Principat, perquè no es minoritza només al Principat
La condició de minoritzats és, en definitiva, un reconeixement d’una desigualtat, de les traves sobre la vida dels particulars que formen part de la nació minoritzada. En el cas català, com que el factor essencial que defineix la nació és la llengua, qualsevol discriminació en aquest àmbit marca el mapa la nació. Si un policia t’agredeix a Palma perquè parles català, si un metge et discrimina a Xàtiva, si una escola té dificultats a Canet de Mar o un batlle no pot parlar com vol –en igualtat de condicions– a Elna, tots quatre incidents formen part de la mateixa problemàtica.
2. No tots els habitants de Catalunya formen part de la minoria nacional catalana
Per la mateixa raó, la constatació de la minorització política de la nació catalana implica assumir que no tots els habitants dels Països Catalans i del Principat són discriminats; un fet objectiu que ningú no pot discutir. I això té conseqüències: qui té el dret, aleshores, de decidir sobre l’estatus de la població minoritzada? Tota la població del Principat? No. No tindria sentit que els que minoritzen a sobre puguen decidir pels minoritzats.
3. El subjecte polític a què es refereix la condició de minoria no pot restar diluït en la nació-estat que el minoritza
Aquesta seria la clau i la conseqüència principal d’aprofundir la via del reconeixement de la nació, i encara més del reconeixement de la minoria nacional. Espanya i França no poden intervenir en cap cas sobre el dret de decidir del poble català ni condicionar-lo, perquè són ells els causants de la minorització.
En definitiva, el que és la nació i encara menys la minoria no pot ser la construcció d’Espanya o França
Catalunya, entesa com les quatre províncies de la comunitat autònoma espanyola, és una construcció artificial, marcada per la voluntat dels estats espanyol i francès. Entendre això i, sense aquesta interferència, decidir què és la nació i qui la forma és una base política i nacional completament diferent de la ruta que es va emprendre amb la renúncia del president Macià a la independència i la proclamació de la Generalitat el 1931.
És en aquest mateix marc que el 2017 es va proclamar la independència d’un territori i d’una organització administrativa què, bàsicament, és allò que els espanyols ens diuen a nosaltres que és Catalunya.
Definir la nació –i és més fàcil encara en el cas de la minoria nacional– al marge d’ells i de manera completament autònoma canvia el paradigma, fins i tot si després el resultat que es produeix en termes de construcció de la república pot acabar coincidint amb el mapa administratiu espanyol.
El debat és polític, sobretot, no jurídic. Però té conseqüències jurídiques
Pot fer-se un debat jurídic sobre aquesta qüestió, les diferències i els possibles interessos, però en el context que es presenta avui és un debat polític.
Entenent, tanmateix, que si Espanya fa un reconeixement polític hi ha conseqüències jurídiques.
Perquè la constitució europea, el Tractat de Lisboa, reconeix en l’article primer que la Unió Europea és una unió d’estats i ciutadans –no únicament d’estats, doncs– i en l’article segon remarca com a fonament de la Unió “els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories”.
Hi ha, per tant, una obligació concreta i reclamable davant les institucions europees de defensa de les minories davant qualsevol discriminació. El debat sobre el 25% de castellà a l’escola, per exemple, canviaria de sentit completament.
Part del camí ja és fet, perquè una minoria nacional encaixa en allò que els tribunals europeus anomenen “grup objectivament identificable”.
De fet, la faena de tots aquests anys en els tribunals europeus ja ens ha dut a un punt molt interessant, a la definició feta en el sentit que la persecució i la repressió espanyola es fa sobre un “grup objectivament identificable”. Un reconeixement nacional per l’estat encara clarificaria més aquest procés de penalització de les accions espanyoles.
A l’autodeterminació no s’hi arriba a conseqüència de cap pacte, sinó a partir de l’exercici del poder, però un reconeixement com aquest afebleix objectivament Espanya
Finalment, crec que cal ser conscients que la via unilateral és l’única que garanteix l’exercici de l’autodeterminació, tot i que no pot garantir, com va passar el 2017, el reconeixement d’aquest exercici pels altres.
Siga com siga, és evident que, sis anys després, el reconeixement per part d’Espanya de la nació dels catalans tindria un significat polític clar i afebliria objectivament Espanya, tant a l’interior com sobretot internacionalment.
Acceptar ara el reconeixement de la nació o de la minoria nacional no implica necessàriament renunciar a tot allò que es va fer el 2017
Pot implicar-ho, és evident. Hem vist aquests darrers anys com, en nom de la independència, es poden fer passos enrere contra la independència. Però no és seriós dir que necessàriament ho implica. La qüestió a respondre és si amb accions com aquesta ens acostem a la independència o no. Siga amb un hipotètic referèndum acordat, que per mi ara no té cap credibilitat, siga pel camí d’acumular raons per a exercir una causa justa –que al final és allò que justifica, i que va justificar el 2017, l’acció unilateral.
PS1. Si voleu aprofundir un poc més sobre aquest tema, Odei A. Etxearte ha preparat aquest dossier amb les opinions de persones com Neus Torbisco, Gonzalo Boye i Josep Costa i les reaccions dels partits polítics.
PS2. Moviments a l’esquerra alemanya. Sahra Wagenknecht, un dels noms històrics de Die Linke, ha anunciat la formació d’un nou partit que vol redefinir què és l’esquerra tot discutint algunes de les posicions consolidades fins ara en aspectes com l’emigració o l’ecologia. En parlem en aquest article.
PS3. Avui tornarà el debat sobre l’escola i el català al Parlament de les Illes. La setmana passada PP i Vox es van fer un embolic i caldrà veure què passa ara. Podeu llegir-ne una prèvia per a entendre per on va el debat.
PS4. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
