Nacho Martín Blanco: “De cap de les maneres el castellà està en perill a Catalunya”

Nacho Martín Blanco arriba a la redacció de VilaWeb acompanyat de la seva responsable de premsa. Ella explica que el candidat del PP per Barcelona concedeix entrevistes a tots els mitjans, també els que sap que no li faran entrevistes fàcils. Li agrada entomar-les amb una amabilitat verbal que diu admirar de Josep Piqué, però amb la mateixa duresa anti-independentista amb què es va fer conegut a les tertúlies abans d’entrar a Ciutadans. Esquiva les preguntes que busquen el titular però acaba responent, per exemple, que Vox té plantejaments excessius amb la immigració, encara que no creu que sigui un partit d’extrema dreta. En aquesta entrevista explica el seu salt al PP, parla dels pactes del PP amb Vox (l’entrevista és prèvia a l’acord a les Illes), del català a l’escola, i diu que voldria que el PSC presidís la Generalitat amb el suport del PP.

—Fa poc que heu fet el pas de Ciutadans al PP. La direcció de Ciutadans us ha retret que abans de marxar argumentéssiu internament que s’havien de dissoldre. Va ser així?
—Hauria preferit que no transcendís, però el partit va emetre un comunicat explicant que jo havia fet unes intervencions en aquest sentit. I és veritat. L’endemà de les eleccions del 28 de maig, es va plantejar un debat sobre si Ciutadans s’havia de presentar a les eleccions generals o no. I jo vaig voler ser absolutament sincer i honest amb els meus ex-companys i amics, que aprecio. Vaig pensar que el més normal era plantejar-nos si Ciutadans s’havia de dissoldre o havia de continuar. La viabilitat de Ciutadans era molt complicada. No vull ser més contundent amb el meu pessimisme per respecte als meus companys.

—Ja treballàveu pel PP, des de dins de Ciutadans? Sabíeu que faríeu el salt?
—Això és absolutament ridícul, surrealista. Només es pot dir des d’un desconeixement absolut cap a mi, no sabent com funciono ni quina és la meva visió, ni quines han estat fins ara les meves maneres d’actuar tant dins de Ciutadans com ara al PP. Quin sentit tindria que una persona que té les idees que té intentés d’induir una decisió d’un partit en què està integrat per afavorir-ne un altre?

—Vau passar d’un partit a l’altre en tan sols quatre dies.
—No van ser exactament quatre dies, en tot cas, algun dia més. Però és evident que l’endemà de les eleccions del 28-M, ningú no podia tenir res pactat ni emparaulat amb cap altre partit. Els amics que tinc al PP els conservo de fa molts anys. Daniel Sirera, Juan Milián, Santi Rodríguez, el mateix Alejandro Fernández… Que jo he tingut amistat i converses de fraternitat amb gent del PP, sí. Però també amb gent del PSC. És ridícul que algú pugui dir que he tingut interès a perjudicar Ciutadans.

—Per què ha fracassat Ciutadans?
—No crec que Ciutadans hagi fracassat, sincerament. La de Ciutadans és una història d’èxit. Ha aconseguit coses importants a Catalunya i al conjunt d’Espanya. La seva empremta quedarà i no podem considerar que sigui un projecte fallit, en absolut.

—El PP i Ciutadans s’assemblen? És per una qüestió d’instrument, el seu canvi? Supervivència política?
—Considero els partits polítics instruments al servei de ciutadania. Li han de ser útils. Per a mi, hi ha coses que estan per sobre dels partits: les persones. Les amistats que tinc a Ciutadans, al PP, al PSC o ERC estan per sobre de qualsevol altra consideració. No puc concebre un compromís polític que no sigui un compromís amb la ciutadania, no amb un partit. Ciutadans i el PP s’assemblen? En molts aspectes, sí. No hi ha un trastorn, una trencadissa emocional, intel·lectual, moral, ideològica, entre Ciutadans i el PP. Es poden revisar declaracions meves des de l’any 12, quan vaig començar a fer tertúlies a La Rambla, de Betevé. Qui té la capacitat de donar resposta a la visió liberal d’Espanya, a la defensa de la llibertat, de la igualtat entre els ciutadans, de la unitat del país, i d’una Catalunya forta dins d’Espanya, és el PP. I això em sembla coherent i raonable amb el que he fet.

—Per què vau entrar en política?
—Sempre he tingut una gran preocupació, des de ben petit, per les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya. Sóc nascut a Barcelona, de pare madrileny i de mare gallega. A Catalunya hi ha hagut històricament una certa confusió, no només orquestrada pels nacionalistes, sinó que és una qüestió general. De vegades sembla que no pugui ser compatible sentir-se molt català i molt espanyol. Sempre dic que si jo fos asturià, fill d’un madrileny i d’una gallega, a ningú no el sorprendria que digués que em sento molt asturià i molt espanyol.

—Us heu format políticament a casa?
—Sens dubte. Els meus pares, culturalment i intel·lectualment, han tingut sempre una gran tendència a fer valdre aquesta pluralitat d’Espanya. Tots dos són juristes i el meu pare sempre havia intentat que jo tingués alguns referents de juristes catalans insignes. Òbviament, cadascú té els seus interessos, i això va derivar en la meva passió, a partir dels vint anys, per autors com ara Josep Pla, Agustí Calvet, poetes com Carles Riba, J.V. Foix, Salvador Espriu. Això també és la meva empremta. Personalment, no renegaré mai de la meva condició de català i de la meva adscripció a la cultura catalana, cosa que moltes vegades no s’entén. La meva manera de ser espanyol és ser català i la meva manera de ser català és ser espanyol.

—Quins són els vostres referents polítics?
—Els dos noms que em vénen immediatament al cap sempre són Adolfo Suárez, sens dubte, i Josep Piqué.

—Josep Piqué va intentar de fer una mena de gir catalanista al PP. El PP hauria de fer aquest gir també ara?
—Crec que Josep Piqué encarnava, probablement millor que ningú, el concepte d’una catalanitat inclusiva, orgullosa, amb capacitat de ser decisiva al conjunt d’Espanya, de participar en el projecte col·lectiu espanyol. Una manera d’entendre la catalanitat oberta. Una societat amb capacitat d’atreure tots els ciutadans d’aquesta comunitat. Són els dos polítics que em vénen al cap per la seva altesa de mires, per la capacitat de respectar l’adversari polític, de referir-s’hi amb amabilitat, cortesia. No crec que Josep Piqué fos una persona ni feble, ni pusil·lànime. Era una persona amb unes conviccions fermes, contundents, però amb capacitat de ser amable. Tinc una bona relació també amb la seva dona, la Gloria Lomana. Li he manifestat moltes vegades la meva admiració.

—El PP ha pactat amb Vox al País Valencià i a les Illes Balears. Què us semblaria que Vox entrés al govern espanyol si el PP guanya?
—El mapa polític a Espanya fa uns anys va quedar desnaturalitzat amb la normalització dels acords per a fer governs amb partits populistes, i fins i tot amb partits hereus de la banda terrorista ETA. La normalització dels acords amb Bildu, amb partits que volen trencar la unitat amb Espanya i amb Podemos desvirtuen la vida política espanyola i trenquen la tradició del consens que es va instaurar durant la transició i de la qual em sento tributari. Per això parlava abans d’Adolfo Suárez.

—Compareu Vox amb Bildu, amb ERC…?
—No comparo Vox amb Bildu, perquè jo tinc claríssim que Bildu és una cosa infinitament més perversa que Vox.

—Bildu respecta els drets humans i compleix la legalitat vigent espanyola, Vox els qüestiona.
—És un partit que fa homenatges a terroristes que surten de la presó, a assassins que han matat quinze o vint persones i que han format part d’una banda terrorista. Entenc una altra cosa per respectar els drets humans.

—Us preguntava per la política de pactes del PP amb Vox, sigui com sigui.
—Sempre he estat molt partidari dels pactes amb partits sistèmics, amb una visió d’estat, responsabilitat, una ètica del deure, i que tinguin una representació al conjunt d’Espanya important. L’ideal seria que el PP i el PSOE es posessin d’acord per formar governs o tenir el suport d’aquell que no ha guanyat les eleccions. El de l’Ajuntament de Barcelona és el model a seguir: altesa de mires i posar davant de tot l’interès general i no tant l’interès mesquí dels partits polítics. Un partit que pacta amb Bildu no està en disposició de donar lliçons a la resta.

—En l’hipotètic cas que el PP guanyés i el PSOE no es volgués abstenir, veuríeu legitimat que el PP pactés amb Vox?
—Sí.

—La petició d’aquesta abstenció, difícil, no és una excusa per a legitimar un pacte amb Vox?
—No, manifesto les meves preferències ideològiques. Sóc una persona de centre, liberal, que tendeixo a considerar que allò més desitjable per a un país és tendir cap a posicions moderades. Detesto el guerracivilisme, la confrontació caïnita, la manera de fer política amb cara de pomes agres, amb la voluntat d’insultar l’adversari polític. No es fa política des de l’esperit destructiu, sinó constructiu. Ara, sí que crec que el panorama polític actual no justifica de cap de les maneres un cordó sanitari a Vox ni l’exclusió com a partit democràtic que ha estat votat per centenars de milers d’espanyols, o de catalans, fins i tot.

—No creieu que Vox és un partit d’extrema dreta?
—A Espanya, l’extrema dreta no té una representació com a altres països. Vox és un partit conservador que té plantejaments en determinades qüestions que em semblen excessius. Per exemple, sobre la immigració. Se n’ha de parlar: és una qüestió fonamental per a un país i no crec que puguem caure en el bonisme, però no es pot plantejar el debat en termes frívols o de menyspreu cap a la humanitat.

—Vox és islamòfob.
—No m’atreviria a manifestar-me en aquest sentit. Té plantejaments que resulten excessius quant a l’aproximació a la immigració. Una persona vinguda de l’Àfrica subsahariana o d’un altre lloc del món, que, a més, de vegades té problemes de guerres al seu país, una situació dramàtica, ha de ser tractada amb humanitat. Quan algú es vanta de ser cristià –des del meu agnosticisme, respectuós– no entenc que tingui una visió sobre els immigrants tan poc humanitària.

—Vox vol la derogació de la llei de violència de gènere. En una lona a Madrid, llençava a la paperera la bandera LGBTI. Us hi sentiu còmodes?
—Tinc claríssim que el PP ha defensat sempre la lluita contra la violència masclista, ha promogut polítiques en defensa dels drets de les persones en general i també de les persones homosexuals. Em nego a admetre que algú pugui ser menys que jo per provenir d’un altre país, d’una altra comunitat autònoma, per ser negre o per ser blanc, o per tenir una determinada orientació sexual.

—El PP, per exemple, va votar amb Vox en contra de penjar la bandera LGBTI a l’edifici del parlament de les Illes Balears, cosa que s’havia fet durant anys amb el seu suport. Vox l’arrossega cap a posicions reaccionàries?
—El PP és un partit d’idees clares, amb conviccions, que no farà un pas enrere en la defensa de drets individuals que han estat producte del consens. No tinc absolutament cap dubte que no hi haurà cap retrocés en la defensa dels drets de les persones homosexuals i en tota una plètora de drets que tenim els ciutadans espanyols amb independència de la nostra orientació ideològica, sexual, de creences religioses.

—El pacte amb el PSC i amb els comuns a l’Ajuntament de Barcelona s’hauria de replicar al parlament si sumen?
—Seria raonable. És evident que les polítiques dels partits separatistes han estat absolutament contraproduents. Han perjudicat Catalunya, els interessos materials dels catalans, les inversions, han provocat una fugida d’empreses enorme i han generat una vida en alguns moments irrespirable. Seria desitjable intentar una fórmula diferent, com la de Barcelona.

—Amb els comuns.
—Bé, crec que investir, mutatis mutandis, un candidat del Partit dels Socialistes amb responsabilitat, amb un compromís de fer polítiques sensates cap al centre, amb l’exigència de retre comptes també d’aquest pacte per l’estabilitat, seria una cosa senzillament normal, raonable i, a més, sana per a la democràcia de Catalunya.

—És a dir, un govern en minoria del PSC amb el PP condicionant des de fora?
—No és un mal escenari.

—I a la Diputació de Barcelona? També sumen PSC, comuns i PP.
—En tot allò que puguem fer per beneficiar els ciutadans del conjunt de la província de Barcelona, serem responsables. En aquest cas, no tenim la capacitat de decidir el conjunt de l’acord a què es pugui arribar. Som partidaris que hi hagi un govern de la diputació que estigui per les qüestions que preocupen realment els ciutadans i que no tingui una tendència cap a la confrontació.

—Heu defensat que el PP apliqui el 25% de castellà. Amb una nova llei d’educació espanyola que elimini la immersió?
—El que és imprescindible és que els nostres fills tinguin una educació en què hi hagi un equilibri entre les nostres dues llengües. Com a pare de tres fills, estic encantat que aprenguin català i castellà a l’escola.

—Us puc preguntar si van a una escola pública o privada?
—Van a una escola concertada. La veritat és que estic molt satisfet de l’educació que reben.

—Apliquen el català com a llengua vehicular?
—Efectivament. És important que la presència del castellà no quedi reduïda a la condició de llengua estrangera. Quan tu fas només dues hores de castellà la setmana, exclous una part important del patrimoni cultural col·lectiu dels ciutadans de Catalunya. Hi ha un dret a Espanya a rebre educació en la llengua materna oficial. Em sembla necessari que els catalanoparlants es puguin educar en la seva llengua materna, però també tenen dret a tenir un castellà digne, que els permeti desenvolupar una carrera professional, tenir diferents registres.

—Això ja passa, no?
—Veiem dades que són demolidores sobre el fracàs escolar, sobre la comprensió lectora, i estic convençut que té alguna relació amb el fet que la majoria dels ciutadans de Catalunya tinguin el castellà com a llengua materna, però que a l’escola l’única llengua vehicular sigui el català. Això perjudica especialment els castellanoparlants. El més lògic seria que tinguéssim un sistema bilingüe o trilingüe, en què el català, el castellà i l’anglès tinguessin una presència equilibrada, per una qüestió d’aprenentatge fonamental, de desenvolupament intel·lectual, però també per una qüestió simbòlica. El castellà ha d’ocupar el seu espai simbòlic a les escoles catalanes, com també la llengua catalana, que no és un patrimoni exclusiu dels catalans, sinó del conjunt dels espanyols. En vull fer bandera tant a Catalunya com a Madrid.

—No us preocupa el futur del català?
—No és un motiu de preocupació, perquè el català té més bona salut ara que els últims quaranta anys o cinquanta. El català està absolutament normalitzat a l’administració pública, és llengua d’aprenentatge al conjunt del sistema educatiu, al conjunt de l’administració pública. No està en perill, com pretenen fer veure els partits nacionalistes.

—Hi ha un informe acadèmic, coordinat per Isidor Marí i Miquel Àngel Padilla, membres del IEC, que diu que aquests darrers quinze anys el català ha perdut 280.000 parlants. Sembla que això que plantegeu vulgui aprofundir en la destrucció del català.
—De cap de les maneres! És la vostra pregunta, i no us diré com heu de fer la vostra feina, però a mi em sembla ofensiu que algú em digui això, perquè he demostrat en la meva vida quotidiana que defenso tant la llengua catalana com la castellana. Si veiés que el català està perseguit o en risc de desaparèixer, seria el primer a demanar mesures per a protegir encara més el català. Espanya ha estat un país modèlic en la defensa de les seves llengües diferents de la comuna. Només cal veure, per exemple, quina és la situació del català a França, o de l’èuscar a França, o en alguns altres països on la llengua catalana es parla. És evident que la llengua catalana, on té el seu espai de defensa i protecció més intens, amb molta diferència, és a Espanya. Em preocuparia molt que el català estigués en risc de desaparició, però no ho està. És una manera que tenen els nacionalistes de generar por, una sensació d’amenaça constant que no és real.

—El català és la llengua feble, com corroboren la majoria d’estudis. Però la situació de què parleu té molt a veure amb el model d’immersió que proposeu de liquidar. Sense la immersió, molts alumnes d’escoles com la Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet no haurien après mai català, i menys ara, amb la població nouvinguda que hi arriba. Si no l’aprenen a l’escola, pot desaparèixer.
—Amb tot el respecte, és una gran mentida. S’ha creat aquesta fal·làcia gairebé sense resposta. O l’una cosa o l’altra: o la immersió lingüística ha estat un èxit absolut o el català està en risc de desaparició.

—Ha funcionat, però no prou.
—Tinc la meva opinió i puc estar equivocat, evidentment, però el que fa que una persona aprengui una llengua i la faci servir és, precisament, el fet d’educar-la en l’afecte, el respecte i la voluntat de continuar amb la llengua. Amb els meus fills, tinc claríssim que els educaré així. Els ensenyaré els referents de la llengua catalana que són extraordinaris, des de ben petits, com Mercè Rodoreda, Gaziel, Pla i altres autors que sempre he tingut com a referents. Això es pot fer a les escoles, amb una proximitat emocional entre el català i l’espanyol.

—Les escoles públiques es troben alumnes amb llengües maternes com l’urdú, el xinès mandarí o moltes altres. L’origen socioeconòmic s’ha demostrat determinant. Vós partiu d’una situació de privilegi. Amb l’ús dominant del castellà al carrer, si es redueixen les hores de català, serà impossible que l’aprenguin.
—No ho crec. Segurament tot són hipòtesis. El català i castellà són dues llengües molt semblants. Per a un castellanoparlant, aprendre el català és fàcil, o relativament. Per a un catalanoparlant, aprendre castellà és fàcil. És una qüestió de voluntat, de fer amables les llengües i de no fer-les antipàtiques. La manera de fer que el català tingui una bona salut no és la immersió. Acaba essent vista com una imposició que genera una certa antipatia en una part de la ciutadania de Catalunya.

—Aquesta idea s’ha difós per part de la política, de Ciutadans, sobretot, i el PP. No pas amb criteris pedagògics sinó polítics.
—No hi ha cosa més política que un projecte d’enginyeria social com ho és la immersió lingüística, que vol canviar la fesomia de la societat catalana. Amb el fenomen migratori, hi ha altres llengües que es parlen a Catalunya. Però el pes demogràfic que té el castellà a Catalunya no serà mai comparable amb l’urdú, l’anglès o el francès. Per tant, com voleu que no preservem, com a catalans, aquest patrimoni col·lectiu que és el castellà? Per exemple, el Quixot acaba la seva singladura a Barcelona, té contacte amb persones que parlen català i s’hi entén perfectament. O Joan Boscà, un poeta que porta la lírica italiana a la poesia espanyola. Per no parlar de Marsé, Mendoza i altres escriptors que han estat fonamentals en la literatura espanyola, catalans o d’origen català. No em preocupa tant la salut de l’espanyol al món. No, evidentment, l’espanyol té 500 milions de parlants…

—Creieu que el castellà perilla a Catalunya?
—De cap de les maneres!

—Aleshores per què feu aquest discurs?
—A mi l’única cosa que em preocupa són els drets individuals que tenen els ciutadans de Catalunya, insisteixo, catalanoparlants o castellanoparlants.

—La qüestió prioritària no és que tinguin un coneixement bo de les dues llengües al final de l’etapa educativa, i ja està passant?
—Amb dues hores de castellà la setmana, no el tindran mai, i això no està passant. Catalunya, per desgràcia, és una de les comunitats autònomes que té pitjor comprensió lectora, que té els resultats més baixos en termes de coneixement lingüístic. Alguns, des del nacionalisme, diuen que tenim més bons resultats que altres comunitats autonòmes espanyoles…

—Ha estat tradicionalment així. L’informe PISA. Per sobre de la mitjana en matemàtiques i ciència. Es fan en català, no?
—L’informe PISA no el podem comparar, en termes lingüístics, amb altres comunitats autònomes, perquè a Catalunya es fa tot en català. No hi ha comparació possible. Per desgràcia.

—On vau aprendre català?
—Vaig estudiar en una escola concertada quan l’anomenat procés de normalització lingüística encara era en transició, amb un 50% de català i de castellà. Però us diré una cosa, per ser molt sincer, no vaig acabar l’ensenyament secundari amb un nivell de català extraordinari. Quan vaig començar a parlar un bon català? I això ja ho jutjaran les persones que llegeixin aquesta entrevista. Vaig començar a tenir un ús habitual, i amb la voluntat de fer-ho amb precisió i amb cultismes, quan vaig conèixer un professor magnífic, Ferran Toutain, que és un dels grans autors vius en llengua catalana, juntament amb Valentí Puig. És també un dels fundadors de Ciutadans. El senyor Toutain em va ensenyar a estimar la llengua i la cultura catalanes, a veure-les com una cosa pròpia.

—Potser és que el model bilingüe no funcionava tan bé si el vostre coneixement de català no era tan bo.
—No és que no fos tan bo, era assumible. Per això parlava abans de la qüestió de l’afecte, quan algú t’ensenya a estimar una llengua, a valorar-ne els autors, i tu acabes veient una llengua que és patrimoni col·lectiu del teu país, en aquest cas el català, que és patrimoni col·lectiu d’Espanya. Molta gent catalana renega de l’espanyol. Hem vist discursos al parlament absolutament delirants.

—Hem d’acabar. Heu pensat en el futur polític? Us agradaria entrar al govern espanyol?
—La veritat és que no m’ho he plantejat. Qualsevol cosa que tingui a veure amb participar en la vida política al meu país és un orgull per a mi i seria molt bo.