Myrto Kalle: “Vaig començar a penjar receptes a Instagram, perquè volia millorar el meu català”

Sopars a la fresca (Rosa del Vents), és el llibre que acaba de publicar la influenciadora Myrto Kalle. Ens hi ofereix cinquanta receptes per a gaudir dels sopars d’estiu a l’aire lliure. Receptes senzilles, per a les quals no cal gaire preparació a la cuina, però que són molt saboroses. No és casual que ens ofereixi aquesta mena de receptes, ja és l’estil que fa anys que comparteix al seu perfil d’Instagram @myrtokalle. Tot va començar de manera casual. La Myrto mai no s’ha dedicat a la cuina i, de moment, tampoc no en té l’aspiració. Però les seves amigues sempre li demanaven receptes. Per tant, durant la baixa de maternitat va decidir de començar a penjar receptes a Instagram. Sense cap pretensió. Malgrat que va néixer a Grècia i va viure molts anys a Londres, va decidir d’escriure-les en català, la llengua dels seus fills. Mai no tenia l’oportunitat de practicar el català escrit i li va semblar una gran idea. D’aquell projecte sense grans aspiracions, ha nascut una comunitat amb més de 28.000 seguidors, i un llibre. Parlem de tot plegat amb Myrto Kalle.

—A l’estiu ens costa de ficar-nos a la cuina, però amb aquest llibre ens oferiu idees per a agafar energies i cuinar d’una manera senzilla.
—El llibre és exactament això que dius. Bàsicament, són una cinquantena de receptes. I la idea és això, passar menys temps a la cuina i gaudir més de l’estiu. Fer sopars a la fresca, poder gaudir de temps de sobretaula. És veritat que també hi ha algunes receptes una mica més elaborades, per a les quals hem de dedicar una mica més de temps, com ara una focaccia amb préssecs i farigola.

—És curiós, perquè a l’estiu ens fa més mandra de cuinar, però a la vegada és quan més ganes tenim de compartir àpats amb els nostres.
—Cert, a l’hivern no tinc tants convidats. En canvi, últimament cada cap de setmana tenim amics o família a casa. La tarda és més llarga i pots estar fora i gaudir una mica del bon temps. També crec que ens passa això perquè tots els productes que tenim a l’estiu, a la Mediterrània, són tan bons que es poden cuinar molt fàcilment. A l’hivern, els productes no són tan fàcils. Menjar bròquil o porros crus, costa.

—Com dèiem, la majoria de les receptes que oferiu es poden fer amb poca preparació. I es fan amb productes de temporada, d’estiu.
—De temporada i de proximitat. Encara que també hi ha algun producte de Grècia, però la majoria es podrien canviar per un producte d’aquí. Per exemple, el iogurt grec i el formatge feta, que no són d’aquí, es podrien substituir sense inconvenients.

—Parleu de productes grecs. No és casual, vós sou d’allà i a les receptes que proposeu es nota.
—M’agrada. A més, crec que oferir aquestes receptes dóna la sensació que ets de vacances. Hi ha molta gent que em comenta que alguna recepta li recorda a un viatge que va fer a Grècia, de vacances. M’agrada que passin aquestes coses.

—Defenseu els productes de proximitat i de temporada, ens n’oblidem massa sovint?
—No ho crec. A la Mediterrània és força fàcil de ser conscient d’això, si vas al mercat. És a dir, si a l’hivern vas al mercat, potser sí que trobes algun cogombre, però no et ve tant de gust i costa de trobar-lo. Crec que es menja força de temporada. Encara que és veritat que les temporades s’allarguen. Les maduixes comencen abans i acaben després que no seria normal, però clar, no és com a Anglaterra, que trobes maduixes tot l’any.

—Potser a ciutats com ara Barcelona costa més de ser-ne conscient.
—Sí, segurament tens raó. A la Plana no ens passa, això. És cert que vaig canviar la manera de comprar quan vaig tenir fills. Abans anava al supermercat, ara compro una cistella de verdura ecològica. Me la porten a casa i intento que sigui tot de temporada. Abans potser no li’n donava tanta importància.

—Tornem al llibre. A l’estiu, a tots ens vénen molt de gust les amanides, però sempre acabem fent-les amb els mateixos ingredients. Tot llegint el llibre veiem que hi ha moltes possibilitats, oi?
—A tots ens passa la mateixa. De fet, abans de compartir receptes a les xarxes, també feia només unes tres amanides o quatre de diferents. Però ara em motivo per innovar una mica. Realment, es poden fer moltes amanides i més completes. Per exemple, si hi afegim salmó fumat, carn o quinoa és un àpat més complet. Hi ha més proteïna i és més saciant. Confesso que m’agrada molt fer amanides. Un any vull fer el desafiament de fer una amanida diferent cada dia i publicar-ho.

—Al llibre també expliqueu que la clau d’unes bones amanides són les vinagretes i les espècies.
—Estem acostumats a posar-hi una mica d’oli, una mica de vinagre i au. En canvi, si hi poses una mica de mostassa o alguna espècia, l’amanida guanya. L’altra cosa que també m’agrada fer és marinar aliments; per exemple, marinar tomàquets Cherry, salmó o mozzarella.

—Quan vaig començar a llegir el llibre em pensava que era un receptari, però és una mica més que això.
—Sí, m’agrada d’explicar històries relacionades. No era la idea que tenia al començament. El primer capítol explicava més aviat d’on provenen les coses, donava consells pràctics. Però a mesura que vaig anar escrivint, em va anar sortint més natural d’explicar històries. Tothom pot anar a Google i pot trobar d’on vénen els tomàquets i l’amanida grega. La cosa que converteix el meu llibre en una cosa diferent són aquestes històries personals. És més proper. No em considero una cuinera. Sóc una persona a qui li agrada explicar històries.

—Una mica cuinera sí que sou, no?
—Clar, tots els que cuinem, som cuiners. Però el que vull dir és que no he estudiat cuina, no és la meva feina, no treballo d’això. No tinc un restaurant. Tampoc no en tinc tot el coneixement que m’agradaria tenir, no sé certes tècniques. Sóc una cuinera moderna, una dona treballadora que cuina. Per això, faig una cuina força fàcil que crec que la podria fer tothom.

—No sou cuinera, però teniu un llibre de cuina. Us agradaria dedicar-vos-hi?
—Ho he pensat molt, hi ha temporades que crec que podria ser la meva professió. Però també m’agrada molt la meva feina i estic molt a gust a l’empresa on treballo. M’agrada el meu equip. També crec que, si això fos la meva feina, seria diferent. Ara faig tot això perquè m’agrada. Puc crear contingut sense pensar si a algú li agradarà o no, o si em compraran el llibre. Estic molt contenta amb l’oportunitat, però si no tingués una altra feina, tindria més pressió perquè el llibre funcionés. No descarto que un dia sigui la meva feina, però de moment no vull tenir la pressió de crear contingut. Si rebo una crítica, no m’afecta. M’importen més les crítiques que em fan a la feina. És diferent. No li dono tanta importància, i crec que això fa que sigui també més autèntic. Ensenyo com sóc jo realment.

—Ara que parleu de les xarxes: tot va néixer a Instagram, on teniu més de 28.000 seguidors. Sense pressió, déu-n’hi-do el que heu aconseguit!
—Sí. He de dir que després del llibre el perfil ha crescut molt en seguidors. Però intento no donar-li gaire importància. Per a mi l’important és passar-m’ho bé. Que inspiri algú a provar coses noves.

—Com és que vau començar a compartir receptes a Instagram?
—Quan vaig venir a viure a Torelló, les meves amigues em demanaven que els passés receptes. Estava embarassada del meu segon fill, i durant la baixa vaig aprofitar una mica per estudiar. Vaig començar a posar en pràctica allò que havia après i a compartir-ho. Quan va augmentar de debò el nombre de seguidors va ser durant la pandèmia: molta gent no podia viatjar, era tancada a casa. Jo oferia plats que els recordaven les vacances. Ah! I l’altra cosa que em va fer obrir un compte a Instagram va ser que volia millorar una mica el meu català escrit, perquè no tinc l’oportunitat de practicar-lo.

—Us imaginàveu que podia passar tot això, quan vau penjar la primera recepta.
—No m’ho pensava pas. Mil seguidors ja em semblen molts!

—Vós, que no vau néixer a Catalunya, heu triat de fer continguts en català i teniu molta reeixida. Així desmentiu aquells que asseguren que ho fan en castellà, malgrat que el dia a dia parlen català, perquè així arriben a més gent.
—A mi m’agrada tenir menys seguidors per a poder crear-hi un vincle, hi ha més proximitat que si ho fes en castellà o en anglès. Quan vaig començar, el meu objectiu no era tenir molts seguidors. Ara tampoc no l’és. Per a mi, millorar el català era l’objectiu. El castellà tampoc no el faig servir cada dia, perquè no treballo en castellà, i a Osona, on vivim, la majoria de la gent parla català.

—Us he sentit explicar que volíeu aprendre bé el català escrit per ajudar a corregir els deures dels fills.
—Sí, encara que he de dir que a vegades em corregeix la meva filla amb els pronoms febles. Abans només escrivia català al Whatsapp, que realment no és un català ben escrit. I clar, si m’he de comunicar amb els mestres, vull escriure bé en català.

—I esteu satisfeta amb l’evolució?
—He millorat. Abans li ensenyava al meu marit, ara ja no.

—Pel que dieu, tot plegat és una afició, però tenir un compte d’Instagram com el vostre també és feina.
—Sí, és feina, això és veritat. Però com més ho fas, més fàcil és de fer-ho. La primera vegada que vaig fer un reel o una foto em va costar molt, però ara ja és més fàcil. És qüestió d’organitzar-se. Decideixo que hi ha un dia que dedico a fer això. Quan una cosa t’agrada, sempre trobes temps per a dedicar-li. El llibre sí que va ser molta més feina que l’Instagram. El vaig fer durant una etapa que era una mica complicada. Acabava de tornar a la feina i vaig decidir que tornava a fer jornada completa. Van canviar les meves responsabilitats. Era força intens. Però em van trucar de l’editorial per si volia fer el llibre i vaig pensar que potser era la meva única oportunitat per a fer-lo, havia de dir que sí. No era el millor moment, però si tenia realment aquesta oportunitat, l’havia d’agafar. Cada nit, posava els nens a dormir i escrivia una mica. Intentava no mirar-ho com una cosa en conjunt. Ara quan el veig, de vegades penso que és impossible que ho hagi aconseguit. Ho vaig poder fer perquè cada setmana feia quatre receptes i només mirava allò. Ho feia a poc a poc. De fet, fa unes setmanes tenia un projecte a la feina que semblava impossible i vaig pensar, si vas poder fer el llibre, pots fer això.