Myanmar ataca les famílies refugiades i les persegueix de campament en campament

Mae Hong Son, Tailàndia. Quan els jets van començar a sobrevolar el seu campament al juliol, Thandar Soe, d’onze anys, ja havia fugit de l’exèrcit de Myanmar nou vegades en dos anys, segons que expliquen els seus pares. Com milers més a l’est de Myanmar, la seva família va arribar al campament de desplaçats de Daw Noe Ku, que es trobava a la frontera amb Tailàndia, perquè era un dels pocs llocs on l’exèrcit no havia intervingut d’ençà que va destituir el govern elegit del país i va agafar el poder el 2021, tot desencadenant una guerra civil.

Van passar algunes nits sense dormir a Daw Noe Ku, en què els adults es rellevaven per observar el cel i deixaven les portes obertes perquè els nens poguessin córrer als refugis que s’havien construït a l’exterior. Llavors, el 12 de juliol, poc després de la una, va caure la primera de les cinc bombes sobre el campament de cinc mil habitants. A trenc d’alba, segons van dir els supervivents, el campament “estava arrasat”.

En un dels conflictes més intensos del món, les persones forçades a deixar casa seva són perseguides repetidament d’un assentament a un altre per una campanya de bombardaments aeris que ha tingut com a objectiu, com més va més, llocs civils.

A l’estat de Kayah, on es trobava Daw Noe Ku, hi va haver seixanta atacs aeris els primers nou mesos del 2023, més de cinc vegades que tot el 2022, i com a mínim onze van impactar en campaments on es refugiaven civils, segons el Projecte de Dades i Esdeveniments de la Locació del Conflicte Armat.

Amb cada atac, diuen els treballadors humanitaris, les famílies s’escampen i entren més cap a la jungla. Deixen enrere qualsevol cosa que hagin pogut acumular i es fa més difícils de posar-s’hi en contacte i protegir-los. Les Nacions Unides diuen que aquesta població és ara una de les més vulnerables del país.

Anant a peu i amb moto per barrancs irregulars i vegetació densa, els periodistes del Washington Post han estat uns dels primers visitants estrangers d’arribar on són els supervivents de l’atac aeri a Daw Noe Ku, al nou assentament a Mae Hong Son, al nord de Tailàndia.

Quan surt el sol, la boira s’aixeca i ens mostra centenars d’habitacles de bambú i lones agafades a costes fangoses. Les autoritats tailandeses han dit als refugiats que no poden quedar-s’hi. Però, aquí, molts han fugit d’atacs aeris unes quantes vegades i diuen que tornar és una sentència de mort. “No hi ha cap racó del país que sigui segur”, segons Phrey Reh, de trenta-cinc anys, un líder del campament.

L’exèrcit de Myanmar, que encara acusacions d’haver dut a terme un genocidi contra la minoria ètnica rohingya del país el 2017, ha assumit la responsabilitat dels atacs als campaments de desplaçament, i els justifica dient que s’hi allotgen combatents de la resistència o que serveixen de centres de comandament per a grups de resistència. Però grups de drets humans i analistes del conflicte diuen que això rarament és veritat. “Sovint no hi ha objectius militars legítims”, en paraules de Manny Maung, investigador d’Àsia de Human Rights Watch.

Fins i tot en els casos en què combatents de la resistència viuen entre els desplaçats, Maung explica que l’exèrcit ha atacat de manera indiscriminada, sense donar temps als civils per fugir. En entrevistes a la frontera entre Tailàndia i Myanmar, antics membres de la força aèria de Myanmar ens expliquen que els comandants solen ignorar sistemàticament els civils, perquè els consideren partidaris d’insurgents “terroristes”. “Tot el que diuen als pilots és que aquest és l’enemic”, explica Moe, un desertor que parla amb la condició de ser identificat només amb un sobrenom per raons de seguretat. Un portaveu de l’exèrcit no ha respost a les sol·licituds d’informació per a aquest reportatge.

Quan el campament de Daw Noe Ku va ser sacsejat per les explosions aquella nit de juliol, Thandar Soe va dir que el seu cor bategava tan de pressa que pensava que vomitaria. Després que tot quedés en silenci, va suplicar de marxar. No volia mirar el batibull de llauna, vidre i bambú, ni l’home cobert de talls que restava immòbil sota d’ell.

Per desena vegada, doncs, va fugir de la violència, agafant la mà del seu pare mentre la seva família i unes altres es dirigien cap a la jungla. Van travessar a Tailàndia a les fosques recordant l’olor del seu campament en flames.

Una infància interrompuda

Abans de la guerra, Thandar Soe vivia en una casa de dues plantes on hi havia una bicicleta que compartia amb la seva germana i un televisor que retransmetia la seva sèrie animada preferida, Les Supernenes. Era la filla petita de tres, la més brillant i consentida, segons la seva mare, Prein Ma, mestra d’educació secundària. La majoria dels dies, després de fer els deures de l’escola, Thandar Soe passava les tardes insistint perquè algú la portés a les botigues de refrigeris del poble. El març del 2021, aquestes excursions es van acabar.

L’estat de Kayah és la llar de la minoria ètnica karenni, que és diferent de la rohingya i ha lluitat contra l’exèrcit durant dècades. Els grups armats karenni van signar un acord de cessament de la violència amb les forces armades de Myanmar el 2012, però després del cop d’estat militar el 2021, van reprendre la resistència, i la junta hi va respondre amb força.

Kayah és a prop de la capital, Naypyidaw, i és una ruta vital que connecta els grups de resistència del sud i del nord, segons una anàlisi de l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics de Singapur. En qüestió de mesos després del cop d’estat, fins a un 80% de la població urbana de l’estat va ser forçada a fugir a causa dels enfrontaments entre els combatents de la resistència i l’exèrcit.

El maig del 2021, Thandar Soe i la seva família van deixar el seu poble a Demoso, a l’est de Myanmar, perquè va ser bombardat. Es van moure durant set mesos, explica Prein Ma, de quaranta-sis anys, fins que el 2022 es van establir en un campament amagat darrere un hospital. Durant un temps, fins i tot, mentre l’exèrcit bombardava altres assentaments, aquell lloc semblava protegit, explica. Però al febrer, la junta va llançar una nova ofensiva a Kayah. Els atacs aeris van augmentar i van afectar sis municipis dels set de l’estat.

Khun Bedu, el cap de les Forces de Defensa de les Nacionalitats Karenni (KNDF), un grup de resistència a Kayah, va dir que l’exèrcit atacava els campaments civils perquè creia que els combatents els utilitzaven com a centres de comandament. “No és veritat”, diu, negant amb el cap. Tot i que el KNDF ha encapçalat una de les campanyes terrestres que els analistes consideren més efectives contra l’exèrcit, ha tingut dificultats per a establir zones segures per als civils a causa dels incessants atacs aeris. “No tenim la capacitat de defensar-nos contra aquestes coses”, reconeix Khun Bedu, de trenta-nou anys.

Al març, quan l’hospital al costat del seu camp va ser destruït, Prein Ma va dir al seu marit que havien d’anar cap al sud, més lluny que no havien anat mai. Algunes de les seves antigues veïnes havien arribat a un campament a prop de la frontera amb Tailàndia, a cinc o sis dies de camí a peu. Allà estarien segurs, havia sentit a dir.

“Va ser una il·lusió”

El primer grup de desplaçats va establir un campament a Daw Noe Ku just després del cop d’estat. Mentre la violència esclatava al nord, es va escampar la brama que el lloc era tan a prop de la frontera tailandesa que l’exèrcit no s’arriscaria a fer-hi un atac aeri. Famílies, i després pobles sencers, van arribar-hi en onades. Quan la família de Prein Ma hi va arribar, Daw Noe Ku ja tenia un centre de quarantena, dues escoles i una església amb una alta agulla verda. Els seus fills van començar a assistir a l’escola per primera vegada d’ençà que havien deixat casa vint-i-dos mesos abans, diu Prein Ma. El seu fill de disset va tornar a jugar a futbol.

“Aquest era el lloc on ens protegien. Així és com ens sentíem”, explica Ba Blue, de vint-i-cinc anys, un pastor protestant que havia dirigit els serveis dominicals a Daw Noe Ku. “Però estàvem equivocats”, xiuxiueja Ba Blue, abaixant la vista. “Va ser una il·lusió.”

Quan Daw Noe Ku va ser atacat, la majoria dels residents van passar a Tailàndia. Molts no volen tornar a Myanmar. Però les autoritats tailandeses els ho han deixat clar: no poden quedar-s’hi.

Els funcionaris tailandesos han establert controls que han aïllat el nou assentament d’un antic camp de refugiats karenni i de les comunitats tailandeses. No hi ha accés a internet ni servei de telefonia mòbil, i tan sols uns quants grups d’ajuda que lliuren subministraments tenen permís per entrar o sortir.

Els funcionaris també han prohibit als refugiats d’establir escoles, esglésies o botigues, segons els dirigents del camp. Així que, després del repartiment d’aliments, la gent es queda quieta. Només quan estan segurs que els funcionaris tailandesos han acabat les patrulles, alguns voluntaris van fer classes petites i secretes pels nens.

Ba Blue, el pastor, passa els dies aconsellant les famílies que mantinguin la fe en Déu, tot i que reconeix que ell mateix ha tingut problemes amb això. Com a pastor, explica, ja ha fet les paus amb la mort fa temps. Però haver de córrer sense cap lloc on anar li sembla pitjor que la mort, ens diu.

Terrors nocturns

Pray Mar, de tretze anys, la germana gran de Thander Soe, va tornar al seu refugi amb dues olles de curri i arròs. No n’hi havia prou, però era el que els havien donat. Mentre els nens menjaven, ella parlava amb el seu marit sobre què podien fer en acabat.

Els funcionaris tailandesos van dir que el camp seria desallotjat ara al novembre. Algunes persones havien tornat a Daw Noe Ku, a Myanmar, però Prein Ma sap que els seus fills no se sentiran mai segurs allà. Alguns altres havien tornat a casa, però Prein Ma no ho ha considerat, tampoc. Hi ha un llarg camí de tornada a Demoso. I els grups d’ajuda han advertit que les jungles de Kayah ara són plenes d’explosius sense detonar.

Prein Ma mira la seva filla petita, estirada a la plataforma de fusta on dormen. Thandar Soe ha perdut l’interès per estudiar d’ençà del darrer atac, i s’ha tornat apàtica i callada. Prein Ma li passa un full per a escriure sobre erugues. Thandar Soe arrufa el nas. Odia les erugues lluminoses. “Va! Prova-ho!”, li diu la mare.

Finalment, Thandar Soe escriu “una eruga només es mou de nit”, amb els cabells tapant-li els ulls. I també: “Els gossos veuen la llum de les erugues i comencen a bordar”.

La voluntat de la seva família és romandre tant de temps com puguin a Tailàndia, segons que ens diu dir Prein Ma. Aquí no són lliures, però estan protegits dels avions.

Aquesta mateixa nit, mentre ella i la seva família dormen, l’aviació de Myanmar ataca un campament a l’estat septentrional de Kachin. Grups de drets humans han comptat no pas menys de 29 morts en l’atac, dels quals onze nens.