13.05.2024 - 01:50
|
Actualització: 13.05.2024 - 22:07
El 9 de febrer de 2019, dia de la mort de Didín Puig, el seu amic Josep Miquel Bausset escrivia en aquest diari: “S’ha mort Didín Puig, una gran dona, un exemple de dignitat i de lluita pel nostre país i pel seu redreçament nacional; una dona compromesa en la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura. Didín va ser una dona de caràcter, amable i afable i alhora ferma en les seues conviccions, una dona incansable en la lluita per la vertebració del País Valencià.”
I tot això, i més, Didín Puig ho va fer de manera discreta, sense voler aparèixer mai al centre de cap fotografia. “Si s’haguera dit Vicent o Joan, probablement seria més coneguda. En part pel context, i en part pel paper que, implícitament, tenien les dones en aquell moment, que era secundari”, raona Pau Álvarez, dissenyador gràfic que va il·lustrar alguns llibres de Didín Puig i que fa de cocomissari d’una exposició que el MuVIM dedica a aquesta dona nascuda l’any 1927 a Guadassuar i morta l’any 2019 a Benimodo, el poble que sempre va considerar com a seu. L’altra comissària és Dolors Pedrós, editora d’Edicions 96 i presidenta del Consell Valencià de Cultura.
“Didín Puig, una dona compromesa” és el títol de la mostra, que es pot visitar fins el mes de setembre en un espai del MuVIM que es dedica a subratllar la vida i l’obra de dones valencianes que han destacat. La primera va ser Carme Miquel i més endavant serà Maria Beneyto.
Per fer aquesta exposició, els comissaris han consultat les vora noranta capses de materials que Didín Puig va donar a la Universitat de València. Hi van trobar tot de papers i documents que refermaven algunes de les històries que Puig contava als seus amics. Com ara la carta de comiat que li va escriure son pare, republicà, secretari d’ajuntament, pocs dies abans que l’afusellassen. Ella tenia onze anys i son pare li diu: “Fes el que hages de fer, però no guardes rancor a ningú.”
I això va fer, el que havia de fer. I com que no volia fer aquell Servicio Social de la Sección Femenina, no va estudiar una carrera, i com que ací s’ofegava enmig d’un franquisme fosc i estret i opressor, un dia va agafar un tren per anar a París. Havia dit a la seua mare que anava a un casament a Madrid i quan va ser a París li va telefonar per dir-li que s’havia equivocat, i que ves, ja era a París. Allà va dormir al metro i va passar penalitats com tants exiliats més, i va fer de cuidadora de la filla d’una família. I com que sempre feia el que havia de fer, amb el pas dels anys, aquella filla va ser com de la família per a Didín Puig. La seua família francesa.
A París va estudiar periodisme, i a l’exposició s’hi pot veure el seu carnet d’estudiant. Allà, llegint una traducció al francès publicada per la revista Europe, Didín Puig va conèixer els versos d’Estellés. La van corprendre tant que, segons que explica Pau Álvarez, va demanar a la seua mare que anàs a Dàvila, la llibreria que també era un lloc de tertúlia per a Estellés mateix i Joan Fuster, i que li enviàs a París tots els llibres que pogués del poeta de Burjassot. Anys més tard, en el soterrament de la mare de Didín Puig, Estellés decidiria que Benimodo era una pàtria. “Vull que em soterren ací”, diu que va dir en veure com la banda de música acompanyava el seguici fúnebre. Ho explica Álvarez i ens ho va contar també Carmina Andrés quan anàrem a entrevistar-la fa unes quantes setmanes.
Anys després, quan la família Estellés va ser desnonada pels propietaris de Las Provincias, van anar a viure a aquest món que era Benimodo. A prop de Didín Puig i de l’artista plàstic Rafael Armengol.
La Nova Cançó
El cocomissari de la mostra explica que a pesar del gran paper que Didín Puig va tenir, per exemple, en la difusió de la Nova Cançó, no n’hi ha una biografia canònica escrita. Tampoc no se’n conserva cap dietari. Ella va explicar que la revolta del Maig del 68 els va agafar de ple a ella i al seu germà, que també havia anat a París per treballar a la Renault. I ella anava prenent notes de les coses que li semblaven més destacades, però al remat va llançar el quadern al fem perquè no li semblava interessant res del que hi havia anotat.
“Molta gent tenia informació únicament de pas de la seua polièdrica vida. Se sabia que havia treballat en televisió, o de la seua formació musical, però no hi havia cap estudi ni cap text que posara una pedra al costat de l’altra per dibuixar el personatge”, diu. Era la representant oficiosa de la Nova Cançó a París. Mitjançant la seua xarxa d’estudiants i d’exiliats, en feia difusió i promoció. També hi ha poques fotografies perquè no es posava mai al centre de res. “Li agradava preparar-ho tot, però en el moment de pujar a l’escenari sempre s’apartava. També hi ha poques imatges amb Ovidi, tot i que eren amics íntims, o amb Estellés, amb qui van ser veïns vint anys.” Sí que hi ha, diu, imatges boniques de París o dels concerts.
Els concerts. Didín Puig és la sensacional culpable que Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Ovidi Montllor sonassen a París. I d’això sí que hi ha material a les noranta capses del fons de la Universitat de València. Hi ha cartes de Joan Molas, que era el mànager de Lluís Llach i li dóna carta blanca perquè li organitze els concerts que vulga entre tal dia i tal altre, que tenen previst de ser a l’estat francès. A Josep Maria Espinàs, li demana de col·laborar tot fent promoció a París i li respon que tenint en compte com van les coses a Barcelona, potser París no és una bona idea. “Com a activista que és, continua fent eixa faena. Hi ha una carta molt bonica de Discophon en què li diuen que han comprovat que si ells envien els discs no els fan cas, però que si és ella qui toca la porta i els du, sí que sonen a les emissores. A partir de llavors, li feien arribar les novetats i ella les duia a les ràdios o a la televisió”, diu Pau Álvarez.
Perquè era insistent i persistent. Quan volia una cosa planificava la manera de fer-la, la manera d’arribar a l’objectiu. I l’assolia. I ací és on Álvarez recorda com un dia li va explicar que aquesta persistència la va acompanyar sempre. “Contava que cada dimecres anava a una ràdio concreta a dur-hi discs i que no li feien mai cas, però un dimecres es va posar malalta i en veure que no hi anava, de la ràdio li van telefonar a casa per preguntar si li havia passat res.”
L’exili de Didín Puig no va ser permanent. De tant en tant viatjava a València. Potser per a tenir cura de sa mare. La tornada definitiva la va fer el 1973 i l’any següent va començar a donar classes de català al col·legi dels jesuïtes de València. Havia après la llengua a Lo Rat Penat, amb professors tan insignes com ara Enric Valor. Tot això, quan la institució encara defensava la unitat de la llengua, i abans de ser infiltrada pel blaverisme. “Tenim testimonis que diuen que, quan va marxar, ja era una dona lliure, però quan va tornar, encara ho era més.”
Quan va tornar, va ser la delegada d’Edigsa al País Valencià. És seu el mèrit de l’enregistrament d’alguns discs d’Al Tall, de Saó o de més grups que van descloure’s durant la transició. El grup de danses Alimara el va dur a Nova York i a Moscou en cinc anys de diferència.
El sofà i el tendur
Tothom sap que el carrer de Sant Josep de Sueca va ser un lloc de pelegrinatge per bona part de la intel·lectualitat valenciana que volia ser a prop de Joan Fuster. A Benimodo, a ca Didín Puig també s’hi aplegava molta gent. Qui la va conèixer diu que era una gran amfitriona i que a casa hi cabia l’alta cultura i l’altra. La cultura del món universal, que és la del carrer i les veïnes amb qui tant prenia la fresca com ajudava a passar la novena, i que no tenia mai desateses.
“Era una dona d’acció, molt compromesa. Contava la seua vida amb un somriure a la boca, però després pensaves que li havien matat el pare quan era molt jove, que no havia pogut estudiar la carrera que havia volgut perquè s’havia negat a fer el Servicio Social, que va dormir al metro… i ho contava amb un somriure. Amb les cartes roïnes, va tenir una vida molt positiva”, diu Pau Álvarez, que li va il·lustrar alguns dels llibres que va publicar a Edicions 96.
I Álvarez acaba la conversa amb aquesta altra definició: “Va fer molt per als valencians i és un personatge a reivindicar. Va fer moltes coses en molts àmbits i d’una manera molt subterrània, com el seu amic Bausset, que era l’home subterrani, doncs ella era una dona subterrània i no ho vivia malament ni com una renúncia.”
