Els músics de Roc Boronat

Torno a investigar vells coneguts de la meva joventut. M’hi he trobat sense gairebé adonar-me’n, deu ser allò de l’etern retorn o potser és que són ells qui no em volen deixar anar, que no se sap mai, que tot pot ser. Són vells des de tots els punts de vista: fa anys que els freqüento i m’hi interesso, fa dècades que no hi són, ara tindrien més d’un segle llarg, jo mateixa he deixat de ser jove. En parlava divendres amb una bregada historiadora que us presentaré un altre dia, ara no voldria, i em penso que ella tampoc, desviar-me del tema: els anys, la importància i el significat que tenen per a entendre una mica millor les vides del segle passat que totes dues mirem de comprendre. Quina edat tenien quan van fer això o allò, aquí o allà, a l’exili o no. Sí, tens raó, tot això compta molt, moltíssim, li deia mentre caminàvem pel carrer de Roc Boronat (el carrer de nom robat als germans d’El barri de la plata de Julià Guillamon, llegiu-lo si encara no ho heu fet, ho agraireu; no puc deixar de pensar-hi cada cop que vaig per aquest carrer). Tot d’una, els vaig veure: els músics, els vells músics, els músics vells pintats a la paret. Vam alçar la vista encara més.

Quan camines per la ciutat no ho fas, no alces la vista. Tampoc no l’abaixes gaire i doncs no adverteixes ni els panots ni els dibuixos que de tant en tant encara s’hi conserven, ni sovint hi notes els sots si no és que t’hi enfonses i ni tan sols llavors en saps ben bé el perquè. Sobretot, però, no mires amunt. Quan mon germà hi ve no s’hi acostuma, encara, i fa quaranta anys que ve a Barcelona des del poble, a no veure del tot el cel i no saber quin temps hi farà quan surt al carrer. Ara ho resol pel mòbil. Un més que no aixeca la vista.

Els podeu veure a la foto del capdamunt. A l’altura d’un primer pis, a la paret de maons que ceguen el que devia ser un finestral gran com el de la planta de sobre: un baterista, un contrabaix i un pianista toquen, fan música. El baterista somriu, el baix i el pianista estan igual de concentrats. El baterista és negre, els altres dos potser també o potser no. Del que no hi ha dubte és que ja tenen una edat, el baterista potser és el més jove de tots tres. Són coberts amb tela metàl·lica, com tota la finca, que tampoc no sé què és i mira que és vella.

I, posats a dir, mira que he passat durant anys per aquest carrer per anar a la feina i tornar-ne i fins ara no m’havia adonat ni dels vells músics ni de l’edifici: és una construcció més del Poblenou fantasma, barri d’immobles bubotes que conviuen impertèrrits amb les noves construccions que hi proliferen i hi representen les pretensions de la ciutat del segle nou: Encants, Museu del Disseny, torre Agbar, les universitats UPF i UOC, el centre comercial de les Glòries, la plaça de les ídem de mai no acabar. I tot i això, cap dels edificis nous no té l’empenta ni la presència insubornable i suculenta dels immobles fantasmes: fàbriques abandonades, tallers oblidats, cases i torres buides, solars immensos que no se sap què esperen, llocs morts que van ser vius i és sabut que allò que ha estat continua sent.  Almenys, per a investigadores com nosaltres; i és bastant probable que per a tants de vosaltres també.

Ens agradaria saber qui ho ha fet, qui ha dibuixat els vells músics que s’adiuen com un guant a la mà del vell edifici bubota i fantasmal, si aquest H23 que s’hi veu pintat al bafle al costat del micro és el nom de l’artista carreraire (una cerca per internet no en dóna cap pista) que s’ho ha empescat, saber més coses d’aquests vells músics. Són a la banda esquerra del carrer, cantó Besòs de baixada al mar, abans d’arribar a la benzinera de la cantonada amb Pujades.

Qualsevol informació d’aquest dibuix que és i no és un grafit –és pintat massa alt, per a ser un grafit– serà benvinguda. La passaré a la detectiva històrica que hi viu al costat, la investigadora que al cap de tres hores de parlar sense interrupció i d’intercanviar impressions, lectures, arxius, pistes de treball, informacions, consideracions i elucubracions intuïtives –la investigació és això, exactament això– es pot dir que cantem la mateixa cançó, una mica a la manera dels tres músics que toquen i se segueixen amb ritme i harmonia. Ells són tres i nosaltres també: ella hi ha enrolat la seva neboda, també veïna del Poblenou. Totes tres volem acompanyar els vells músics que al seu torn acompanyen, i mentre estigui dempeus acompanyaran, l’edifici bubota de Roc Boronat. Un dibuix fantasma i real sobre el pas del temps i la història com no n’hi ha gaires a la ciutat.