23.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 24.08.2023 - 12:24
A l’abril, l’usuari de TikTok Gostwriter977 va publicar una cançó que ben aviat es va fer viral. Es deia “Heart On My Sleeve” i era una col·laboració entre els artistes Drake i The Weekend, però no era pas una cançó feta pels músics mateixos, sinó que, en realitat, havia estat composta per la intel·ligència artificial (IA) gràcies als nous motors d’IA generativa. El juny proppassat, Paul McCartney va confessar en una entrevista a la BBC que fa poc havien fet servir la intel·ligència artificial per fer extreure la veu de John Lennon d’una maqueta antiga i emprar-la per enregistrar una cançó del grup que no s’havia acabat mai i que, en principi, es publicarà enguany amb el nom de “Now and Then”.
El 12 d’agost, el jove productor ZAID va llançar a YouTube “Ahora Te Jode”, una cançó en què aquesta mateixa tecnologia va poder reproduir les veus de Quevedo i Rosalía. Una col·laboració fictícia que en solament deu dies ja tenia més de tres-centes mil visualitzacions a YouTube. La cançó es va estendre de pressa per les xarxes socials. Allà diferents usuaris elogiaven la cançó i alhora se l’escoltaven amb cert recel. “El resultat és al·lucinant de tan real com sembla. I qui en cobra els drets d’autor?”, demanava un usuari. També hi ha qui es pregunta com pot ser que sonin ben bé com si fossin reals. I precisament és en aquest darrer punt on creix la incertesa: en un context d’impacte creixent de la intel·ligència artificial al món de la creació i, concretament, al sector musical, com identificarem si la música ha estat creada per músics o per la tecnologia?
El meu cap acaba de implosionar, o sea la IA acaba de fer una cançó de rosalia i quevedo, i sona bé 🤯🤯🤯https://t.co/s9T5hy4vuP
— Rullo (@Bmrullo) August 13, 2023
Intel·ligència artificial en la música: a favor o en contra?
Sergi Jordà, investigador del grup de recerca Music Technology Group (MTG) del Departament de Tecnologies de la Informació i la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra té una trajectòria llarga en la recerca sobre tecnologia musical. Aquest darrer any i mig ha treballat en el projecte “Reptes i Oportunitats en tecnologia musical” amb l’objectiu d’obrir un debat participatiu per a fomentar el pensament crític sobre l’impacte de les tecnologies emergents en la interacció amb la música. Després de parlar amb més de vuitanta experts –artistes, creadors, empresaris i juristes–, conclou que, de la mateixa manera que va passar amb el ChatGPT, ningú no s’esperava que les coses anessin tan de pressa.
“La intel·ligència artificial pot ser una eina per a promoure i per incentivar la creativitat o pot ser una eina nociva que porti a un empobriment cultural notable”, considera. Que passi una cosa o una altra dependrà de com es faci servir, tot i que segons els experts encara és massa aviat per a saber si serà solament una eina més de la història de la creativitat o si, per contra, canviarà del tot el paradigma. És en aquest punt que els experts es posicionen a favor o en contra de l’ús de la intel·ligència artificial en la música.
L’economista i músic Pau Llonch fa temps que treballa en un projecte personal sobre música generativa titulat Música generativa: el disc infinit. De Sonic Pi a la web, i és un exemple de com l’artista ha integrat la tecnologia en el procés creatiu. L’ex-membre del grup de rap At Versaris treballa amb un algorisme de Sonic Pi –un entorn de programació en què es fa música– per crear un generador infinit d’instrumentals de rap, i la intenció és poder-lo llançar en un web aviat perquè tothom pugui descarregar-se’ls, personalitzar-los i poder fer cançons o, tal com diu Llonch, “el disc infinit”. Llonch explica que introduir la tecnologia al procés de creació li ha canviat moltíssim la manera de fer música. “El hip-hop ja va demostrar en el seu moment que els mitjans que uses per fer música generen produccions artístiques molt diferents. No és el mateix allò que es pot aconseguir amb un instrument analògic que amb una seqüència d’un sampler, per exemple. I això condiciona moltíssim, perquè amb els beats pots fer moltes coses diferents.” En certa manera, això “facilita” de crear música, perquè se’n democratitzen les eines.
En aquest punt, Llonch i Jordà coincideixen. Llonch considera que, avui dia, es pot ser un gran productor musical sense tenir gaires nocions de música, però Jordà matisa que aquesta democratització es deu al fet que, ara, la música la pot fer una sola persona, que controla tots els processos, cosa que abans no podia fer. Però també adverteix que cal anar amb compte i sospesar què vol dir ‘democratitzar’ i què vol dir ‘banalitzar’. Una pregunta que respon Llonch: “Quan un productor es fica en un estudi i es dedica a reproduir sistemàticament els mateixos patrons que sap que triomfaran, tampoc no és art.” “La paraula art és una paraula antiga que ja no és necessària. El 99% del que consumim a les indústries culturals no és art, ni ho pretén ser. Molta música és feta amb un procés i uns objectius que són molt lluny de l’artístic. És una collonada pensar si les màquines poden fer art no, ens hem de demanar si les màquines ens poden fer emocionar, i jo posaria la mà al foc que sí”, rebla Jordà. En certa manera, la introducció de la intel·ligència artificial en els processos de creació artístics allarga encara més l’etern debat sobre què és art i què no.
Qui també ha experimentat amb intel·ligència artificial i música és Magda Polo, professora de la Universitat de Barcelona i investigadora principal del grup de recerca Ekho. Aquest grup va fer un estudi que va culminar en la composició d’una peça musical titulada “The Right Way”, que es va presentar al Sónar +D d’enguany. Van fer servir la IA per explorar la música del traper catalano-senegalès Leïti Sène. Primer de tot, van crear una base de dades a partir d’entrevistes a Sène amb l’objectiu de captar-ne l’essència, i també van fer un estudi urbanístic dels llocs més freqüentats per l’artista per compondre’n un paisatge sonor. Una vegada aconseguides aquestes dades, Ekho va crear un programari que va processar tota la música de Sène publicada en obert, en va clonar la veu i, finalment, va crear una cançó de vuit minuts que representa gairebé a la perfecció l’essència de Sène.
Així doncs, la posició de Polo respecte a la IA és clara: “Sóc totalment partidària de fer-la servir.” I afegeix: “Sóc conscient que no s’han resolt moltes qüestions de la propietat intel·lectual, però si les noves tecnologies ens brinden l’oportunitat de fer coses noves, ens hi hem de llançar.” Considera que les eines tecnològiques són creades per ajudar-nos, tot i que també creu que s’han d’usar en paral·lel amb la legislació i l’ètica professional.
Com podem diferenciar la música que és feta per IA de la que no ho és?
És clar que la irrupció de la intel·ligència artificial no solament afecta els músics, sinó també el món de la música en general. “Els riscs per als creadors són que els artesans, els que no tenen un gran nom o que viuen d’encàrrecs, veuran molt més difícil la supervivència”, adverteix Jordà. Però matisa: “Com que la IA tendeix a reproduir allò que ha après de la gran quantitat de música popular dominant, en farà més del mateix estil i, per tant, la producció tendirà a ser cada cop més homogènia”, valora Jordà. Tanmateix, afegeix que aquest procés de precarització del sector musical havia començat molt abans no aparegués la IA: “Els models de capitalització de la música no donen de si. Hi ha massa gent que vol viure de la música i els oients encara són els mateixos. Per tant, aquest problema creixerà, perquè hi haurà una sobreproducció de música.” Una situació molt llaminera per a plataformes com ara Spotify, que podrà generar música i recomanar-la sense haver de pagar cap artista. Una música que Jordà creu que els oients no diferenciarem de la que és feta per humans. Però, en canvi, Polo considera que les cançons fetes amb IA tenen molt poca calidesa, una característica humana que creu que no es podrà substituir mai.
Un dels elements que, del punt de vista de Llonch, diferencia la música feta pels humans de la feta per màquines és la relació entre forma i contingut: “Hi ha d’haver un ús conscient de les eines i tenir un objectiu final. S’ha de saber quina relació hi ha entre el contingut de l’obra i els recursos formals que s’utilitzen. Les eines no han de ser la totalitat del procés. Una màquina serà capaç de fer el que va fer J Dilla? Es va inventar eines noves, però alhora va fer una aportació que el distingeix de la seva època. I això una IA no ho farà, o almenys no ho farà amb una intenció. El que ens fa humans no solament és el treball, sinó que ordenem el nostre món amb idees prèvies. Això és el que fa que una obra d’art sigui humana. La relació contingut-forma amb un cert ordre és allò que realment emociona.”
I tot plegat, com es regula?
Josep Jover, advocat especialitzat en propietat intel·lectual i drets d’autor i gestor de conflictes, diu que la gran preocupació d’avui dia és admetre que el creador haurà d’aprendre a treballar amb la intel·ligència artificial i haurà d’entendre que també la pot fer servir de base per crear.
Una altra de les grans preocupacions de la IA dins el sector musical és la legal: qui paga els drets d’autor? Qui els hauria de cobrar? Generar veus existents és suplantació d’identitat? D’entrada, Jover ho té clar: “La IA no genera drets d’autor, ni en generarà mai. Fa música des de zero. Una altra cosa és que, per entrenar-se, escolti unes altres cançons que ja existeixen, però això també ho fan els músics per inspirar-se.” Tanmateix, en els casos de cançons com ara “Ahora Te Jodes” i “Heart On My Sleeve”, en què s’ha aconseguit de generar una veu gairebé idèntica a la dels cantants, no és una qüestió de propietat intel·lectual sinó del dret de la privacitat: “Si utilitzes la veu dels cantants, fas servir la seva imatge sonora, però no és la seva propietat intel·lectual”, puntualitza Jover. Tot i això, el procés legal de demanda judicial és complicat perquè no hi ha ningú darrere la demanda, tan sols la intel·ligència artificial. Això demostra que les lleis hi són, però que cal fer polítiques per regular-ho. Una tasca gens fàcil: “No solament existeix una IA molt gran que sap fer de tot, sinó que creem múltiples IA especialitzades i amb algorismes molt concrets que ja són a l’abast de tothom”, tal com diu Jover.
Potser els humans no som tan increïbles com ens pensem
Així doncs, és evident que la IA és una revolució tecnològica que impactarà en tots els àmbits de la vida i que, per tant, les conseqüències en la música seran solament una part ínfima de tot allò que representarà. Tot i això, una de les idees en què la major part de veus coincideix és que potser els humans no som tan increïbles com ens pensàvem si una IA pot imitar això que fem. Una idea a què Polo s’oposa del tot: “Si la IA es va desenvolupant al ritme d’ara, sí que pot arribar a assolir l’excel·lència i la genialitat, perquè els ingredients d’una cosa que té èxit es desconeixen totalment. I precisament la IA es desenvolupa molt bé per atzar.”
Per la seva banda, Jover diu que, en un futur pròxim, no hi haurà diferència entre la música feta amb IA i la que no tret de la genialitat: “La IA és mediocre. Ara: quantes cançons són mediocres i surten cada dia per la ràdio?” Un dels avantatges que hi troba és que la IA no té prejudicis: “Pot estar atenta a coses que la teva mentalitat potser descartaria.” En aquest mateix sentit, Llonch explica que un dels missatges que transmet al jovent durant els tallers pedagògics és aquest: “Què és inimitable? Si ho copia una IA, vol dir que això que fas tampoc és que sigui gaire bo. A vegades ens sembla que fem coses increïbles, i potser no ho són tant.” Per tant, la genialitat és allò que ens pot distingir de la intel·ligència artificial? L’arribarà a assolir mai, aquesta tecnologia? “Des del punt de vista estatístic, sí, però des del punt de vista de definició, no. Tot depèn de què entenguem per genialitat i obra mestra. És poc probable que la IA assoleixi la genialitat, però no és impossible”, conclou Jordà.
