Mushkaa: “M’agrada cantar reggaeton porc”

“Reggaeton porc i música tristoia.” Així defineix el seu estil musical l’Irma Farelo (Vilassar de Mar, 2004), coneguda artísticament com a Mushkaa. Amb poc més d’un any en actiu, el seu nom ja comença a sonar amb força dins el món de la música urbana. Germana de Bad Gyal i filla d’Eduard Farelo, critica ser jutjada per qui és la seva família i no pas per la seva música. També parla amb naturalitat de l’homosexualitat: “Sempre canto a noies quan faig un tema més íntim, però perquè m’agraden les noies. És inevitable. Seria estrany si fos a l’inrevés.”

Fa un dia assolellat tot i ser febrer. La Mushkaa ens rep en una cafeteria al nucli antic de Vilassar de Mar, el seu poble, a pocs minuts a peu de la costa maresmenca. Va vestida tal com és habitual als videoclips, amb roba esportiva, una manera de vestir que defineix com a “flow Mushkaa”. Hi parlem sobre la seva breu, però pròspera, carrera musical, sobre l’exposició mediàtica i familiar i sobre l’homofòbia.

—En molt poc temps, us heu fet molt coneguda al panorama musical juvenil, però segur que hi ha lectors del nostre diari que no us coneixen. Com us presentaríeu?
—Sóc la Mushkaa. Faig música urbana per a la gent més jove. Intento representar el meu dia a dia a les cançons perquè la gent pugui gaudir-ne. Sóc molt activa a Spotify per si us agrada el reggaeton una mica porc i la música una mica tristoia.

—Què és això del reggaeton porc?
—Hi ha molt de reggaeton que no és reggaeton, és pop, i segurament, el que faig jo també ho és. Però hi ha uns nivells… S’ha comercialitzat d’una manera… No pots dir això, no pots fer allò. No m’agrada.

—Us agrada més cantar reggaeton porc?
—Cent per cent. El reggaeton ve d’això. Òbviament, amb respecte, però crec que és collonut poder dir el que et surti. Si vols dir qualsevol marranada, que la puguis dir, amb estil i que sigui una marranada bonica. Però el reggaeton porc també té moments tristos. Amb les lletres te n’adones. Sembla que només m’agradi presumir, però hi ha moltes coses de desamor a les meves cançons de reggaeton.

—Tradicionalment, en les cançons de reggaeton, l’home apel·la a la dona o a l’inrevés. En canvi, vós sou una dona que feu cançons dedicades a unes altres dones.
—No és ni pensat, em surt així. Deuen pensar que sóc una moderneta perquè canto música urbana, sóc dona i, a part, canto per a unes altres dones. Però no és expressament. Sempre canto a noies quan faig un tema més íntim perquè m’agraden les noies. És inevitable. Seria estrany si fos a l’inrevés. Crec que sóc de les primeres a fer-ho. No he escoltat mai ningú fer-ho.

—“En la meva generació qui és homòfob és l’idiota del grup”, heu dit alguna vegada. Penseu que els joves de la vostra generació estan més conscienciats amb la qüestió de l’homofòbia?
—Sí. Jo sóc d’un poble petit, Vilassar de Mar, hi ha modernets, però no visc a Gràcia. En el meu dia a dia m’he trobat poca gent homòfoba, també per com ho hem tractat amb el meu grup d’amics. Si algú fa un comentari homòfob és el curtet del grup. A la meva generació està molt més normalitzat que, per exemple, a la de cinc anys més. És una altra manera de viure-ho. Però, compte, encara hi ha insults que no haurien de ser insults, paraules mal dites, això encara ens persegueix. Els nens a secundària es diuen gai com a insult. No ens relaxem, i més ara amb la gent d’extrema dreta que et menja el cap i et tanca la ment.

—Maria Hein, Julieta, Ariox, Mushkaa. Formeu part d’una nova fornada de dones joves cantants, i potser fa uns anys la majoria de referents en català eren homes.
—Si ho pensem, quants grups de pop-rock catalans hi ha que siguin de noies? Molt pocs. És descarat. La majoria de grups mítics que tenim són tots homes. És ben parit que hi hagi aquesta nova fornada de dones. Si parlo per mi, no ha estat intencionat, però t’adones que feia falta una representació de les dones. Hi ha d’haver música urbana, en català i feta per dones. És urgent.

—Combineu uns quants gèneres musicals: reggaeton, rap, dancehall i R&B. No estem gaire acostumats a escoltar-los en català.
—No em considero pionera, ni de bon tros. Flashy Ice Cream, 31 FAM fa anys que fan trap en català. Però gairebé no s’havia fet reggaeton. Es portava més el trap català. Jo sempre parlo en català. Quan vaig a l’estudi a fer reggaeton, em surt explicar-ho en català. És ben parit, això.

—En les vostres cançons hi ha comentaris de gent de l’Uruguai, Xile, els Estats Units, entre més països. Com ho sentiu?
—És molt boig. La cançó de “Sembla mentida”, de cada cinc comentaris, un és de l’estil: “Sóc de Bolívia o de Saragossa, no entenc la cançó, però m’agrada.” I penso: “Com has arribat aquí? Qui t’ho ha enviat?” No ho entenc, però em sembla perfecte. És molt maco de fer arribar el català arreu del món amb la meva música.

—Hi ha qui diu que no es pot viure de fer música en català?
—És clar que se’n pot viure, cent per cent. Aquí es paga millor que enlloc. I està molt bé perquè valoren més la feina. Si tens oients, pots viure de fer música en català perfectament. Mira aquests grups que fa una pila d’anys que són als cartells de festivals, que no els canvien. Potser fa deu anys que fan la ronda. Cada estiu foten bolos. No vull dir números, però pensa la pasta que guanyen. Fixa’t en Oques Grasses: van omplir el Palau Sant Jordi, i me n’alegro molt per ells.

—“Sembla mentida” la vostra darrera cançó, ja circulava amb força a TikTok abans no sortís publicada. Creieu que ara l’èxit musical va més enllà de YouTube i Spotify?
—Totalment. Però a l’hora de fer una cançó, no penso en TikTok. Perquè llavors se te’n va l’olla i fas merda. Si fas una cançó pensant en TikTok, no t’agrada la música, t’agraden les visites i això és fastigós. TikTok és una moguda i en veritat a mi no m’agrada. Som molt ansiosos i ens cansem molt de pressa de les coses. No m’agradaria dependre de TikTok, m’agrada dependre que la cançó sigui bona.

—A la cançó de “Bona Vida” dieu: “Vull fer els passos de l’Alba.” Sentiu pressió per ser germana de i filla de?
—Estic molt acostumada a ser la filla de i la germana de. Som una família molt gran, a casa. Quan l’Alba no era Bad Gyal com a tal, ja era la filla de l’Eduard Farelo. Ara s’ha fet una bola mediàtica més gran i semblem la família Flores [riu]. No m’agrada que hi hagi força gent que centri la meva carrera musical en això. Escolta la meva música, i després ja diràs si t’agrada. Entenc que queda molt bé en un titular, perquè la gent és tafanera. M’he trobat amb gent que hi ha insistit molt. Cada tres preguntes d’una entrevista, dues eren de ma germana. Volen que vingui ella, però com que no vol venir, em fan venir a mi. És estrany. Però hi estem molt acostumats.

—En una entrevista recent a VilaWeb, el vostre pare parlava de l’exposició mediàtica a què esteu sotmeses l’Alba i vós i va dir: “Si hagués rebut la meitat d’odi que les meves filles, seria incapaç de pujar dalt un escenari.”
—A l’Alba li ha tocat més, perquè té més trajectòria. Com més temps fa que hi ets, hi ha més gent que t’estima i més gent que t’odia. Jo he tingut molta sort. M’he trobat amb tres o quatre imbècils… Comentaris a Instagram de l’estil: “Hola, Inés Arrimadas.” Però no m’empipa. Crec que he tingut la sort que encara no he rebut gaire odi. Ja ho veurem quan m’arribi. És molt fort perquè estàs molt exposat i tothom té dret de dir-te el que vulgui, tant com si els agrada com si no. El meu pare ve d’una altra generació, en què si ho feies malament, rebies una mala crítica a la premsa. Ara no és un crític, són uns imbècils rere l’ordinador i el missatge t’arriba al mòbil.

—Sempre us parlen de la germana i el pare, però a les vostres cançons citeu sovint el vostre avi. Quina importància té per a vós?
—El meu avi es va morir fa dos anys, ja fa un temps. Aquell any, a l’estiu, vaig treure “Res Kla”. És molt místic, però penso que és com si just quan va marxar, em guiava cap a allò que he volgut fer sempre, la música. Li dec una mica a ell. Era un gran home.

—Per què?
—Era una persona molt senzilla i molt bona. Ens cuidava a tots, ens va donar un símbol de família. Amb els meus cosins, ens va unir molt, ens va ensenyar molt a ser una família. Ens va fer estimar-nos molt entre tots. Sempre li hem agraït.

—Als videoclips, us veiem amb samarretes de futbol, xandalls i vambes esportives, un estil de roba culturalment més associat als homes que no pas a les dones. Creieu que trenqueu esquemes amb la vostra manera de vestir?
— És el meu estil, el flow Mushkaa. És el que m’agrada [riu]. Crec que he trencat esquemes des de petita sense fer-ho expressament. He de dir que es nota que és roba feta per a nois. Sóc bastant baixeta, estic bastant prima, agafo la XS d’uns pantalons i em van enormes. Però és el que m’agrada i el que he estat sempre. He jugat a futbol des de petita, m’encanta el futbol. Sóc molt culer. Quan perd el Barça, m’enfado molt. Fins i tot, faig una col·lecció de samarretes de futbol. En tinc l’armari ple. Els meus amics i la meva xicota, quan van de viatge a algun lloc, me’n porten una.

—Per què vau deixar de jugar a futbol?
—Perquè vaig començar a fumar.

—Ostres, no serà per jugadors de futbol que fumen.
—No, a veure. El futbol era la meva vida quan era petita. Tenia sis anys i pensava que seria futbolista. De noies, ara n’hi ha més, però quan era petita havíem de jugar amb gent molt més gran. Hi havia molt poques noies i la lliga era molt petita. I bé, ho vaig deixar a quinze anys. Et fas adolescent i ja no prioritzes tant l’esport. Et fa més mandra anar a entrenar, fumes i et canses més. Ara me’n penedeixo.