Museus: una nit de festa i un any de precarietat

La nit de dissabte proppassat els museus catalans van omplir-se de persones, com cada any. En diuen ‘la nit dels museus’, els equipaments obren fins a la una de la nit, s’hi organitzen espectacles, els polítics surten apressadament a donar xifres astronòmiques de visitants, semblen reconfortats amb ells mateixos i tot són flors, violes i romanços mel·liflus. I fins l’any vinent, que això no ha estat res.

Una nit de presumpte èxit. El problema és la resta de l’any. Suposo que convertir el museu en sala de festes una sola nit no fa mal a ningú, tot i que mai ningú no m’ha sabut explicar si fa cap bé. M’agradaria saber quina proporció de persones que van als museus la nit en qüestió són visitants de museus la resta de l’any. Aquells que hi van en jornades com ahir hi tornen un altre dia per observar les peces amb deteniment, sense el soroll ambiental? O només hi van els dies que el museu es transforma en sala de ball, en espectacle, on la cosa més poc important és quines obres hi ha disposades a les sales?

Escrit d’una altra manera: tota aquesta faramalla del museu com a festa serveix per a compensar les penúries habituals dels nostres centres museístics? O no és sinó una tàctica de distracció? Sóc tot preguntes, no hi puc fer més, ja em perdonareu. Em preocupa més el dia a dia dels museus catalans, la seva feina callada, l’assoliment dels objectius reals, és a dir, la transmissió de coneixement, que no la conversió en sala de festa, en bingo o en palau d’esports improvisats. Sí, sí, l’exabrupte i el pamflet són formes expressives que cal reivindicar quan els bons costums, la correcció i la banalització campen sense obstacles.

Els museus catalans tenen problemes molt greus. Hi ha una precarietat notòria, no tenen partides pressupostàries per a enriquir les col·leccions, no tenen diners per a coproduir grans exposicions amb museus de referència ni tampoc per a dur a Catalunya projectes importants (Dalí, Torres Garcia) com la lògica determinava. La política museística sol viure enclaustrada, poques vegades gent externa pot opinar sobre què s’hi pot fer, allà dins. Han passat coses gruixudes aquests darrers temps: la creació del Museu de les Cultures del Món com a caprici polític, l’episodi de censura al Macba tancat maldestrament, l’anul·lació del projecte del Museu de l’Empordà perversament estancat, els canvis de rumb del Born… És cert que, malgrat tot això, hi ha equipaments que exerceixen la imaginació i administren la precarietat. Però la precarietat hi és, i una nit de gresca no pot disfressar-la.

I això em porta al problema més greu, a parer meu, dels nostres museus públics: les persones. Ho diré amb una equació: les obres que atresoren els museus són més ben tractades que no pas les persones que hi treballen. Especialment, aquelles que, en una malversació democràtica intolerable, cobren una misèria (cinc euros l’hora de mitjana) mentre que les empreses que les contracten s’enriqueixen. Capitalisme pur, direu: el patró s’aprofita de la força de treball dels seus assalariats. El problema és que aquestes empreses que malpaguen els treballadors són contractades per les administracions públiques. Unes administracions que es desentenen d’aquest tracte injust i vexatori encara que la injustícia i la vexació es produeixin en equipaments que són d’elles, és a dir, que són de tots.

Quines són aquestes empreses? N’hi ha dues de molt conegudes: Magma Cultura i Ciut’Art Serveis Educatius. N’hi ha més. No m’importa gaire la seva genealogia, sinó que m’indigna que portin a la màxima expressió l’explotació dels treballadors i, encara més, que això es faci amb diners públics. No fa ni un any que la Directa va publicar un reportatge molt aclaridor sobre la qüestió. I sembla que, aquests darrers temps, els sindicats han començat a prendre’s seriosament la situació laboral del personal de la cultura. Fa un any la CGT va fer uns primers passos; la setmana passada ens arribava una iniciativa de la UGT que podeu llegir aquí.

Ho celebro, tot i que no entenc per què no es va més enllà: per mi no es tracta de fer un codi de bones pràctiques per a regular la subcontractació, com diuen en aquest document; es tracta d’eliminar la subcontractació. Es tracta d’abolir la possibilitat que aquelles empreses s’aprofitin dels treballadors, pagant-los una misèria i, alhora, s’aprofitin també de la deixadesa de les administracions. Els museus haurien de contractar directament el personal com sempre havien fet, perquè en els processos de subcontractació sempre hi ha una pèrdua per al treballador i un enriquiment immoral d’aquests mitjancers.

Molts d’aquests treballadors explotats pel sistema van treballar dissabte a la nit. No devien fer gaire bona cara, jo no n’hauria pas fet, encara que complissin la seva comesa, perquè són bona gent. En conec uns quants, d’aquests treballadors. Són joves que han passat per les nostres universitats, amb una formació extraordinària, però que han hagut d’acceptar aquesta explotació econòmica avalada, consentida i propiciada pels partits polítics. Una situació a la qual cal afegir, de vegades, condicions de treball draconianes, com quan alguns directors de museus els obliguen a estar drets tota la jornada laboral.

He dit que no entenia que els sindicats no exigissin directament la prohibició de la subcontractació. Posats a no entendre, també m’esparvera el silenci del sector cultural, especialment dels museòlegs. És que no hi tenim res a dir quan veiem tractes tan injustos com aquests? A mi que em perdonin, però si trobem lògic que una pintura, una escultura o una màscara africana rebin més bon tracte que la nostra joventut és que ens hem tornat bojos. I si, a més, fem que aquests treballadors s’hi estiguin fins a la una de la matinada perquè la massa vagi de festa al museu, la cosa ja és de frenopàtic.