04.06.2021 - 21:50
El primer que m’he hagut de plantejar per escriure aquest article és la foto que l’acompanyaria. No la puc fer jo mateixa per diverses raons, una de grossa és que amb les meves màquines no podria donar idea cabal d’on pretén instal·lar-se la franquícia del museu rus Hermitage a Barcelona. I això és el que compta més d’entrada: a la plaça de la Rosa dels Vents, al port vell, al costat de l’hotel W que defineix ben altiu l’horitzó de la ciutat i prop de la vella platja de Sant Sebastià de la Barceloneta. Les fotos que tenim al diari i les que podria treure de la xarxa són les que el mateix museu rus facilita, d’una arquitectura superguai blanquíssima promoguda per un arquitecte japonès, tot molt zen. Si en desconfies corres el risc de passar per una antigalla que no sap valorar l’arquitectura tal i tal. La propaganda impera d’una manera fortíssima, sense manies, com l’economia museística que promou.
El primer a dir en aquesta història és que el Port barceloní –que és una institució ben poderosa dins de l’economia de la capital– ha decidit tirar endavant la franquícia de l’Hermitage: una inversió sobre sòl públic, que hauria de ser cedida graciosament per la ciutat. La proposta no és del museu rus sinó d’un fons d’inversió, Varia. El Port s’hi ha manifestat a favor. En contra, les batllies de Barcelona i del Prat i l’advocacia de l’Estat. La Generalitat no hi està en contra. En els últims dies, el Liceu ha fet una proposta pròpia per a la zona que potser cal considerar. Ara bé, l’important en aquesta enrevessada història és potser això sobretot: cedir sòl públic no deixa de ser una forma de subvencionar.
Cal doncs fer molta atenció a què significa l’interès rus per la capital catalana. Les franquícies museístiques provenen dels temps anteriors a la pandèmia i, fins i tot així, no sempre se n’estan sortint. Els promotors russos han estat clars pel que fa a Barcelona. En paraules de Mikhaïl Petersburg, director del museu-mare, a Sant Petersburg, promouen “un sistema molt mòbil, flexible, no constant, que pot canviar d’òrbita com els satèl·lits. En alguns llocs hem estat set anys i hem hagut de tancar per manca de recursos”. Si no rendeix prou, ens n’anem a un altre lloc i ací no ha passat res, i si el vols conservar és cosa teva, no nostra. És el cas ara mateix de l’Hermitage d’Amsterdam, que a finals d’aquest mes d’abril ha iniciat una campanya de recollida de fons privats per evitar el tancament. Es va inaugurar el 2009. Era la seu més gran del museu rus fora de Sant Petersburg. Les de Ferrara, Las Vegas i Londres també han fallat.
Podríem dir que l’Hermitage està de gira mundial per veure com se’n surt. I no se’n surt. Ni se n’hauria de sortir, perquè no és convincent que es presenti com a museu –i de la categoria de l’Hermitage rus, un dels millors museus històrics del món– quan resulta que no arriba a cada ciutat amb una col·lecció de fons. I si no tens col·lecció, no ets un museu. El que promet, a Barcelona, són exposicions temporals (que estan canviant d’ambició megalòmana a tot arreu, per la pandèmia). Ah, i un centre comercial que inclouria un… bingo!
El projecte previst per a Barcelona, diuen els promotors, se sustentaria amb els ingressos dels turistes. I llavors entrem en el fons més fons de la qüestió. No caldria que els turistes visitessin cap museu més a la ciutat, vénen a dir. Què passa amb els museus barcelonins, que estan tan necessitats de sempre i més encara amb aquesta pandèmia que no acaba de cessar? L’historiador i museògraf Alberto Velasco ho rebla així i m’hi sumo: “Com hem d’esmerçar diners públics en un projecte com aquest quan tenim una estructura museística que fa pena? Tenim arreu del país museus de petita i mitjana dimensió absolutament col·lapsats en matèria pressupostària. I tenim el Museu Nacional d’Art de Catalunya demanant almoina perquè no pot desplegar les polítiques d’exhibició i adquisicions que té encomanades. Aquest és un cas especialment sagnant, ja que alguns prefereixen apostar per un Hermitage de pa sucat amb oli abans que creure’s un museu que té una de les millors col·leccions d’art medieval del món, la principal si parlem de pintura romànica. És evident que abans de llançar-nos a aquesta aventura que no pinta bé, hauríem de reparar els problemes que pateixen els museus que ja tenim oberts i que no funcionen com caldria.” Per no parlar dels artistes locals, tan abandonats pels museus ídem.
La franquícia museística és una de les proves més indicatives no sols de la globalització estressada de l’economia cultural contemporània sinó, ben en particular, del provincianisme cultural contemporani, si és que les dues coses no van estretament lligades. Que no havien de ser les coses diferents després del virus? Postpandèmia, ajuda!
