El museu segresta la dissidència?

Els dirigents polítics reclamen constantment la necessitat que els museus augmentin les seves ràtios de visitants. I nosaltres (la societat, el periodisme, l’acadèmia) assentim sota l’avinença que els individus seran més cultes si visiten un museu que no si es queden a casa. O si van al futbol. I jo em pregunto si no hauríem de repensar –o corregir– el supòsit abans de donar-lo per cert. Potser el museu hauria de convertir-se en un lloc on acudim per fer-nos més savis a partir de posar-ho tot en qüestió; no per adorar aquelles obres com a objecte de culte gairebé religiós. Per no caure, tampoc, en la credulitat amb què vas a favor d’un determinat equip de futbol. Les masses –més grasses o més primes– en un museu són tan susceptibles de caure en l’embadaliment estèril, en l’alienació, com ho puguin fer davant un televisor. Perquè l’observació d’obres d’art que provenen del poder històric o que el poder ha assimilat els darrers temps no procura cap registre de dubte, estadi primer i necessari perquè l’art i la cultura puguin tenir una capacitat transformadora en l’individu.

Sembla difícil fugir d’aquest embadaliment, d’aquesta apropiació del temps de l’art per part de les institucions, de l’aplaudiment gregari de què parlava l’escriptor Witold Gombrowicz. Invocar ara i aquí l’esperit crític, la capacitat de qüestionar allò que t’ofereix el museu, la possibilitat d’enfrontar-te a l’art del passat amb una mirada no historicista, la interrogació pròpia, etcètera, pot semblar una utopia, si no una broma. Però és, em sembla, l’únic camí possible, el d’una educació que sàpiga combinar els coneixements històrics amb la capacitat de deixar-nos preguntar per l’art del passat sense adorar, sense pregar, sense fer genuflexions.

Tot ve de molt lluny. Els nostres gustos no són nostres si ens arrenglerem submisos als consensos segons els quals el museu ens pertanyen a tots. Consensos que vénen de personatges tan inviolables com els profetes ho són per a la catequesi cristiana o els reis per a les monarquies. Quan Leonardo, el gran Da Vinci, deixà escrit que “La bellesa mor a la vida però és immortal a l’art” ens condemnava a una fe difícil de trencar. I, aleshores, les institucions museístiques juguen amb aquest sentit transcendental de l’art del passat (gairebé tot l’art és del passat en el moment en què se socialitza amb algú), el de la bellesa que era; la bellesa que era i continua essent perquè, segons Leonardo, aquesta bellesa és endògena i no explica més que aquesta mateixa bellesa. La institució subsumeix l’art del passat en un estadi d’eternitat i de manca de complexitat. I nosaltres hi acudim obedients, sense capacitat crítica, per reconèixer-ne els valors, l’arcaic però renovat encant, en un contracte no escrit que diu que si no apreciem tota aquesta càrrega només es pot deure a la nostra manca de preparació, a un error propi. Lògic: si la bellesa és immutable (i sembla que no tingui ideologia) no pot errar mai.

I d’aquests consensos n’arriben conseqüències. Com que no tinc gaire espai, passaré de la hipòtesi a l’anècdota. Només una, però n’hi ha moltes, infinites: les sales i els magatzems dels museus són plens d’obres que ens captiven per inèrcia, perquè hi ha un reconeixement secular que n’avala la importància. Però entre el reconeixement i el coneixement hi ha un espai conceptual molt important, dissemblant. (Em recorda aquella frase sublim de Paul Valéry: “Entre l’ordre i el desordre hi regna un moment deliciós.”)

Si només estem disposats a reconèixer allò que ja ens han dit que és cert, acatem una disciplina cultural que, ai, caram!, moltes vegades posem en dubte en altres esferes de la nostra vida. Hi ha una altra manera d’anar al museu: no com si fos un cenotafi ple de veritats inqüestionables, sinó com una àgora on fer –fer-nos– preguntes. Ho podem provar: és possible –ha de ser possible– iniciar el camí del coneixement, encara que tots els dispositius i els consensos ens vagin en contra.

L’anècdota o l’exemple. El 2018 el museu Reina Sofía de Madrid va organitzar una doble exposició (tant a les sales del museu com als passadissos del congrés i el senat espanyols) per commemorar des del camp de l’art els quaranta anys de la constitució espanyola i glorificar la mal anomenada transició. I va exhibir tot un seguit d’obres dels anys seixanta i setanta que havien sorgit com a denúncia o constatació de la dictadura franquista i/o com a reclam d’una esperança democràtica. No sé si cal que m’hi estengui gaire: aquelles obres que posseeix el museu es mostraven per explicar implícitament o explícita que la constitució havia complert les expectatives i les protestes que els artistes havien evidenciat en aquells temps de revolta creativa. És a dir, que l’Espanya de quaranta anys després del 1978 era una democràcia impol·luta. Que jo sàpiga només els artistes Ferran Garcia Sevilla, Eulàlia Grau i Susana Solano van negar-se que les seves obres d’aquells anys formessin part del projecte: devien entendre que la rebel·lió estètica i política que contenien els seus projectes antics continuaven tenint validesa; o, si més no, que un museu amb el nom d’una reina no pot normalitzar o banalitzar aquells propòsits estètics. Potser n’hi va haver més, d’artistes que es van negar a formar part d’aquella exposició; si és així, m’excuso. Però alguns altres, presumptament d’esquerres, van acceptar el joc i fins i tot van acudir a la inauguració. Per a validar l’estratègia del museu: la revolta democràtica postfranquista ja podia donar-se per acabada. O superada.

Alguns podeu pensar que m’embolico. Però tot surt d’una diferenciació que m’amoïna, i que alguna vegada he fet saber des d’aquesta finestra pública: per què posem en qüestió tantes institucions (la política, la judicial, l’econòmica…) arran de les desigualtats i injustícies que admeten o procuren i, en canvi, donem per fet que l’art és neutral, diguem que inviolable. Per què admetem les protestes en qualsevol sector de la societat menys en l’artística? O, més bé, en la museística?

Ja sé que emparar-se en el marxisme no és moda. Però, què voleu que hi faci?, no tinc clar que aquell diagnòstic segons el qual l’art, la filosofia i la religió són les justificacions superstructurals dels dèficits igualitaris de la societat (de la lluita de classes, és clar) no pot continuar aplicant-se encara avui, per més faramalla amb què les institucions ens vulguin entabanar.

Dec anar equivocat?