El Museu d’Art Prohibit de Barcelona obre amb més de dues-centes obres censurades

“Si hi ha poder, hi ha censura”. Aquesta declaració de l’artista Núria Güell estampada en una de les parets del museu, resumeix de manera molt breu i clara tot allò que s’exposa al Museu de l’Art Prohibit de Barcelona, el nou equipament cultural al centre de Barcelona que vol ser un espai de reflexió i diàleg per a la societat.

Situat a la casa d’estil modernista Garriga Nogués, d’Enric Sagnier i Villavecchia, al carrer de la Diputació, el Museu de l’Art Prohibit obrirà les portes al públic general demà per exhibir més de dues-centes obres que el periodista i empresari Tatxo Benet ha adquirit aquests darrers anys. Totes les obres tenen un denominador comú: han estat censurades, prohibides o denunciades per motius polítics, socials o religiosos en algun moment. Aquesta oferta singular el converteix en el primer i únic museu del món a exhibir peces artístiques d’aquesta mena. Benet ho expressa així: “Quan vaig començar a adquirir obres amb aquesta característica i a pensar a exhibir-les a un museu, pensava que la idea ja existia. Però, no. Resulta que no s’hi havia interessat mai ningú.” El museu s’ha pogut gràcies a la col·lecció que ha aplegat Benet en tan sols cinc anys i a la feina de més de tres anys de Rosa Rodrigo –directora del museu, provinent del Museu Reina Sofía de Madrid– i Carles Guerra –director artístic del museu, que va ser director de la Virreina Centre de la Imatge, conservador en cap del MACBA i director executiu de la Fundació Antoni Tàpies entre el 2015 i el 2020.

Una col·lecció sencera d’obres prohibides

Tot va començar l’any 2018, quan Benet va adquirir l’obra de l’artista Santiago Sierra Presos polítics a l’Espanya contemporània, durant la fira internacional d’art contemporani ARCO d’aquell any. La peça, actualment exhibida al Museu de Lleida, inclou vint-i-quatre fotografies en blanc i negre de cares pixelades d’uns quants presos polítics dels Països Catalans i de l’estat espanyol. Hi ha, per exemple, el president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras; l’ex-president de l’ANC, Jordi Sànchez; activistes del 15-M; els joves detinguts a Altsasu per una baralla amb guàrdies civils fora de servei; i els titellaires de Madrid detinguts per haver exhibit una pancarta on es llegia “Gora Alka-ETA” a l’obra La bruja y don Cristóbal.

Així i tot, Benet aclareix que en el moment de comprar l’obra de Sierra encara no havia estat censurada. “Vaig comprar l’obra abans que fos censurada. Mitja hora o tres quarts d’hora després d’adquirir-la la van despenjar i apartar de la fira. Van considerar que els visitants d’ARCO no l’havien de veure. I només l’artista Pere Llobera, que també exposava aquell mateix any, va retirar les seves obres en solidaritat amb Sierra”, explica. L’incident va ser un precedent per a imaginar una col·lecció singular com aquesta, però no va ser fins a l’adquisició de Silence Rouge et Bleu, de l’artista Zoulikha Bouadellah, que Benet no va començar a col·leccionar expressament obres que en algun moment o altre havien estat objecte d’alguna censura, prohibició, cancel·lació o atac. L’obra de Bouadellah havia estat censurada en l’exposició “Femina ou la réappropriation des modèles”, a França, per por que suscités reaccions de la comunitat musulmana després de l’atemptat contra la seu de Charlie Hebdo. És a partir d’aquell moment que Benet comença a col·leccionar obres censurades i a imaginar un museu on exposar-les. En total, la iniciativa ja aplega més de dues-centes peces prohibides d’artistes com ara Francisco de Goya, Gustav Klimt, Pablo Picasso, Amina Benbouchta, Charo Corrales, Abel Azcona i Yoshua Okón.

Art multidisciplinari

El museu no tan sols mostra peces que han estat apartades de l’exhibició i, per tant, del diàleg amb el públic, sinó que, a més, esdevé un espai d’art transdisciplinari, perquè mostra tant pintures com escultures, fotografies, audiovisuals, instal·lacions, gravats, etc. Obres que han estat creades d’ençà de la Il·lustració, al segle XVIII, fins a l’actualitat i que omplen parets i sales del museu.

La primera selecció de peces marcades per la censura és a l’espai anomenat Manifest de l’Art Prohibit, on s’exposen obres com ara Con flores a María de Charo Corrales i La revolución de Fabián Cháirez. Peces artístiques que, tot i ser de mides petites, van causar molt de rebombori en el seu moment. A La revolución, per exemple, l’artista mexicà hi representa un home despullat –només porta un barret de mexicà i sabates de taló– dalt d’un cavall.  Cháirez pinta l’home en una posició “femenina”, precisament per representar les persones fora dels cànons que oprimeixen la societat, com ara la hipermasculinitat o la religió, tal com moltes vegades ha comentat l’artista. El quadre va suscitar gran controvèrsia, no solament entre el públic sinó també a les xarxes socials.

En les altres sales, podem trobar peces artístiques del món queer, com ara els quaderns de fotografies de Pierre Molinier i Robert Mapplethorpe; obres que cooperen entre si per oferir als visitants la capacitat de relacionar i detectar tendències ideològiques que són recurrents en la censura; i també peces religioses de gran format, com Pederàstia d’Abel Azcona, una obra dins el conjunt Amén, en què l’artista escriu la paraula “pederàstia” amb 242 hòsties. En la seva exhibició del projecte a Pamplona l’any 2015, l’arquebisbat de la ciutat i Abogados Cristianos van denunciar Azcona per profanació i ofensa. El cas es va arxivar, però l’associació cristiana va tornar-lo a denunciar, tot i que ell no es va arribar a presentar mai al judici. Es va dictar un ordre de crida i cerca, i l’artista va haver d’exiliar-se a Portugal. El cas finalment es va sobreseure.

Una altra de les obres que es poden veure és Freedom Fries: Natura morta, de Yoshua Okón. És una peça audiovisual creada l’any 2014, en què apareix una persona obesa nua en un aparador de McDonald’s. Una galeria de Londres es va negar a exhibir l’obra dins una mostra d’artistes mexicans contemporanis perquè el nu els semblava inapropiat i no n’aprovaven el caràcter polític. El comissari va oferir a l’artista l’opció d’exhibir una altra obra, però ell ho refusà. La marca de McDonald’s torna a aparèixer a l’obra de Jani Leinonen titulada McJesus, una escultura on apareix un pallasso vestit amb l’uniforme de la cadena de menjar ràpid crucificat. L’any 2019, la comunitat cristiana de Haifa (Israel) va demanar la retirada de l’obra del museu de la ciutat per ofensiva. La peça es va acabar retirant quan l’artista, que no sabia que hi era exposada, ho va demanar, perquè ell dóna suport al moviment Boicot, Desinversions i Sancions contra l’estat israelià.

Francisco Franco en una nevera a l’obra Always Franco, d’Eugenio Merino; el rei Juan Carlos i l’activista Domitila Barrios practicant sexe amb un pastor alemany a Not dressed for conquering – HC04 Transport, d’Inés Doujak; o Shark, de David Cerny, amb Saddam Hussein lligat en una espècie de peixera, són més peces exhibides al Museu de l’Art Prohibit de Barcelona.

Cada sala i cada racó conviden el visitant a reflexionar sobre un tema diferent. Les frases estampades i l’explicació que acompanya el títol de cada obra ajuden l’espectador a construir un context i una història. Guerra ho explica així: “En aquest museu és més important la història de cada peça que les obres en si.” És a dir, no solament es presenten les obres sinó també tot allò que se n’ha dit, en contra i a favor. “Són obres que no tan sols parlen de la censura, sinó que també dialoguen amb la societat.” Acabada la visita, hom s’adona que, en el fons, el paper del Museu de l’Art Prohibit és de moderador entre l’art i la societat. Per això un dels seus grans objectius és ser accessible.

La visita al museu s’acaba amb una exposició temporal que presenta una selecció de cinquanta cartells, produïts per Amnistia Internacional i dissenyats amb la col·laboració d’artistes de tot el món, incloent-hi noms com ara Pablo Picasso, Joan Miró i Antoni Tàpies.

Els joves, públic pendent

El Museu de l’Art Prohibit té el focus posat en el jovent, un part de la població que, segons la directora, sempre ha costat que vagi als museus. L’organització s’ha proposat de crear vincles amb els joves, i per això han creat itineraris per a estudiants de tercer i quart d’ESO, batxillerat, cicles formatius i universitaris.

Un altre dels objectius és esdevenir un laboratori participatiu. El programa d’activitats serà transversal i acollirà més disciplines artístiques, com la dansa o la literatura, per exemple. Rodrigo ho defineix com un “centre de recerca i pensament” per ampliar l’impacte en públics més enllà de l’exposició i del museu. El principal format seran els diàlegs, però també els seminaris, les visites guiades i les investigacions conjuntes amb més entitats. En definitiva, el Museu de l’Art Prohibit vol ser un espai on poder continuar reflexionant sobre els límits de l’art, si és que l’art ha de tenir cap límit.