Murs silenciats

L’altre dia vaig anar a un col·loqui que duia per títol “Murs silenciats”, organitzat per l’associació Rebobinart. Aquesta entitat es dedica a fomentar l’art urbà, sobretot quan mostra un esperit crític i transmet missatges de caràcter social. L’objectiu de l’acte era debatre sobre la censura en el món de l’art urbà i tenia un element atractiu, per no dir-ne morbós: aplegava sobre el mateix escenari l’artista Roc Blackblock i el regidor de Drets de Ciutadania i Participació de l’Ajuntament de Barcelona, Marc Serra.

Roc Blackblock és l’artista que va pintar un mural en solidaritat amb Pablo Hasel al parc de les Tres Xemeneies de Barcelona que es va fer famós perquè una brigada municipal de la neteja va decidir d’esborrar-lo. Al mural hi apareixia el rei emèrit espanyol fugitiu i hi era qualificat de lladre. Malgrat que Albert Batlle, tinent de batlle de Seguretat, és qui de primer va assumir la responsabilitat i va dir que havia estat un error, va acabar essent Marc Serra, com a regidor de Sants-Montjuïc, qui va demanar disculpes a l’artista i es va comprometre a revisar què havia passat perquè no es repetís.

Una de les coses que vam aclarir l’altre dia és el motiu concret pel qual el mural borbònic havia estat esborrat, tot i ser en una zona autoritzada per a fer-hi murals i tenint en compte que cap més mural no havia tingut la mateixa sort. Resulta que hi ha un protocol, derivat de l’ordenança del civisme, que convida a esborrar aquelles pintades que siguin “ofensives”. Aquest criteri, és clar, permet d’esborrar pintades xenòfobes o feixistes, però, depenent de la sensibilitat del brigadista esborrador, també permet d’eliminar-ne sobre el rei lladre si dius que és un lladre.

És ofensiu dir que el rei emèrit espanyol és un lladre? És ofensiu dir que la policia tortura? És ofensiu dir feixista a un jutge o corrupte a un polític? Com sempre que hi ha dos drets contraposats, en aquest cas el de la llibertat d’expressió i el de l’honor, ens trobem un debat ètic. En el cas del mural de Roc Blackblock, el debat es va acabar ben aviat: Marc Serra va deixar ben clar que esborrar-lo havia estat un error, que dir que el rei emèrit és un lladre és un fet i no pas un insult i que cal canviar el criteri perquè això de “pintades ofensives” és massa subjectiu.

Havent superat aquest escull, el diàleg va entrar en un terreny encara més complex i interessant, el de les dificultats que tenen els artistes urbans per a exercir la seva afecció, que en alguns casos, com el de Roc Blackblock, és també ofici. Barcelona tot just té una dotzena de “murs lliures”, espais on es poden pintar grafits de manera legal. L’objectiu, segons Marc Serra, és aconseguir que n’hi hagi entre trenta i quaranta. Però de moment hi ha els que hi ha i qui surt de la normativa pot ser denunciat i rebre una sanció que de mitjana és d’uns tres-cents euros.

Aquí el debat ja no és tan sols sobre la llibertat d’expressió, sinó també sobre el model de ciutat: volem una ciutat amb parets de colors o amb parets grises? Volem una ciutat participativa en què la gent pugui plasmar crítiques i proclames a les parets o volem reservar aquest privilegi a les empreses anunciants? Volem explotar el poder transformador de l’art urbà o preferim que la ciutat es transformi en un parc temàtic ple de starbucks i desiguals ben iguals els uns que els altres?

Sense caure en la demagògia, perquè és obvi que cal posar-hi límits si no ens volem trobar un bon dia la façana de la Pedrera pintada de groc, aquí és on entra la grandesa de la política, que també en té. Fins i tot si no té potestat per a modificar l’ordenança del civisme, com és el cas, l’actual govern municipal sí que pot impulsar, tolerar o reprimir l’art urbà. No és ben bé el mateix. A Berlín, per exemple, pintar parets al carrer és sempre il·legal, llevat que el propietari ho autoritzi. I les multes no són de tres-cents euros, sinó de dos mil. Doncs bé, fa molts anys que la capital alemanya és un dels paradisos dels grafits i de l’art urbà i la policia té instruccions de fer els ulls grossos, tret de pintades a vagons de metro o de tren. Val a dir que els turistes n’estan encantats. A Barcelona, l’any passat es van fer 160.000 actuacions, es van posar 289 denúncies i es van gastar 4,5 milions d’euros a netejar grafits de tota mena. I ja se sap que tots els diners que et gastes fent una política no te’ls pots gastar fent-ne una altra.