23.05.2018 - 22:00
Muriel Villanueva (1976) deu recordar aquell famós discurs del premi Nobel Gabriel García Márquez en què advocava per la jubilació ‘de las haches rupestres’. Va ser el 1997 a Zacatecas, en una trobada de l’Instituto Cervantes, i l’autor de Cien años de soledad advocava per simplificar l’ortografia de la llengua castellana. I és que Villanueva ha decidit de titular la seva darrera novel·la Rut sense hac. L’ha publicada Columna i li va valdre el premi Carlemany per al Foment de la lectura.
Un premi singular en el panorama català
Abans d’explicar la història del llibre, val la pena perdre un instant en el funcionament del premi. Glòria Gasch, editora de Columna, explica: ‘En cada edició es presenten entre deu originals i quinze. Té una dotació de 8.500 euros, 4.000 aportats pel Govern d’Andorra i 4.500 per l’editorial. Un comitè de lectors de l’editorial escull els tres llibres finalistes i després són els lectors d’entre catorze anys i setze de cada una de les línies d’ensenyament andorranes les que escullen la novel·la guanyadora.’ Per tant, un premi singular en què els lectors juvenils escullen un llibre que en principi els és especialment adreçat, tot i que en aquesta ocasió ens trobem davant un crossover, com l’anomenen els editors, és a dir, un llibre per a tots els públics.
En aquesta ocasió, el consell lector estava integrat per sis persones: les escriptores catalanes Maria Carme Roca i Verònica Sánchez Orpella (premi Carlemany 2014); les professores dels tres sistemes educatius Montserrat Fernández Vidal (col·legi Anna M. Janer), Raquel Ribó (Lycée Comte de Foix) i Marta Farré (escola andorrana de segona ensenyança d’Ordino), i Glòria Gasch, editora i representant de Columna Edicions. Per la seva banda, els alumnes Andrea Criez Call, Anna Tomàs Pujolà i Roger Bastida Montoriol, del col·legi Anna M. Janer; Ingrid Monreal Farré, Laura Pacheko Shmortkina i Albert Sans Riu, de l’escola andorrana de segona ensenyança d’Ordino; i Miquel Moli González, Marta Peleijà Call i Ferran Rey de la Vara del Lycée Comte de Foix, van triar l’obra de Villanueva.
El llibre ens explica la història de la Rut, una adolescent de setze anys que arriba a un nou institut. Allà, hi haurà de fer un nou grup d’amigues i també un nou amor, però guarda un secret: quan tenia quatre anys va patir un càncer i s’ha d’enfrontar a la vergonya de mostrar el seu cos i a la por que la malaltia es torni a fer present.
La història, com moltes de les que ens ha explicat fins ara Villanueva, parteix d’un fet real. ‘Un dia, la meva amiga Ros Perea em va mostrar la seva cicatriu i em va explicar que havia patit un càncer quan tenia quatre anys que va fer que li haguessin d’extirpar un ronyó. A partir d’aquí, em va anar explicant moltes coses i va sorgir aquest llibre, que du un epíleg seu. La Ros és una de les persones més vitals que conec i sempre que li demanes com va et diu, sóc viva, perquè per a ella això és molt important.’
‘De totes maneres, ha de quedar molt clar que no és una novel·la sobre un càncer infantil, sinó que aquest és un punt d’inici per a treballar una història que tracta més sobre les pors i les acceptacions d’un mateix, sobre una sortida de l’armari amb una malaltia superada però amb les cicatrius al cos i a l’ànima i la vergonya d’exposar el propi cos, una vergonya que potser molts hem patit sense tenir aquestes cicatrius visibles que té la Rut. D’altra banda, hi ha aquestes revisions oncològiques que s’ha de fer cada dos anys i que marquen en certa mesura l’índex de compromís de la noia amb el seu entorn, un índex de compromís marcat per la voluntat d’evitar el patiment i que sempre és complicat i que jo articulo en quatre potes: la família, l’amistat, l’amor i els estudis. Cada una d’aquestes quatre branques marca un canvi en la protagonista. Si hagués volgut fer una novel·la sobre el càncer infantil, m’hauria centrat en la figura de la mare que té una filla de quatre anys, una altra més petita i està embarassada d’una tercera criatura i li diuen que la gran té la malaltia, però no és el cas.’
L’autora tenia el desafiament ‘d’agradar els joves’ i explicar una història que no li havia passat a ella, ‘tot i que el que li passa a la Rut ens ha passat a tots’, diu, en referència a les incerteses, els dubtes i les inseguretats de l’adolescència. La Rut, d’alguna manera, ‘surt de l’armari, del seu personal, fa noves amigues, s’enamora i resol temes pendents amb la família, sobretot amb els germans, per a qui les coses tampoc no van ser fàcils quan ella va emmalaltir, amb només quatre anys, i la mare i el pare es van abocar en ella.’ En aquest sentit, s’ha de dir que l’autora ha decidit de situar la història en aquest moment de l’adolescència per la seva experiència personal: ‘Jo també vaig sortir de l’armari quan era adolescent: vaig explicar que les meves mares eren lesbianes i això és un punt de connexió amb la Rut, que és una mescla al cinquanta per cent de la història de la Ros i la meva veu’.
L’aportació solidària
‘Com que la història que he explicat només és mig meva i l’altra meitat és de la Ros, durant el procés d’escriptura anàvem pensant què faríem amb els guanys, si és que en algun moment n’hi havia. Jo no vull guanyar res per explicar la meva malaltia, amb la meva meitat fes-ne el que vulguis, em va dir.’ I així, amb el mandat de la inspiradora de la història, Muriel Villanueva havia de pensar què fer amb els diners guanyats amb el premi. ‘M’he quedat la meva part, perquè sóc escriptora i vull viure d’escriure i, és clar, necessitava la remuneració de la feina feta. Però l’altra part, la meitat del guardó, he decidit donar-la a la secció oncològica de l’hospital materno-infantil de Sant Joan de Déu.’
En aquest sentit, Muriel Villanueva explica: ‘He escollit el camí de ser escriptora i a poc a poc me’n vaig desfent. Vaig deixar la plaça de funcionària com a mestra de música i les classes d’escriptura a l’Ateneu i continuo fent classes d’escriptura, però com més llibres publiques, més drets d’autor generes i a poc a poc vas augmentant els ingressos per a complir el somni de viure d’això.’
Vistes les bones perspectives del darrer premi Carlemany, Wolfang, de la Laia Aguilar, que ha arribat de seguida a la segona edició i que es traduirà al castellà i possiblement se’n farà un film, tot és possible per a la Rut sense hac.
