Muriel Casals: ‘Si guanya el sí, el govern espanyol canviarà el xip’

Muriel Casals, la candidata número 3 de Junts pel Sí a Barcelona i ex-presidenta d’Òmnium acaba l’entrevista amb aquest record del seu pare: ‘Aquests dies penso molt en el meu pare, que se’n va anar d’aquest país, el 39, com un soldat derrotat i es va passar tota la vida somniant una Catalunya independent.’ No cal afegir-hi res més. Només llegir les observacions que fa des de la primera línia de la trinxera. Fa cinc anys que lidera el moviment independentista. La lluita no l’ha cansada; es veu més forta i més decidida, com si en la seva mirada blava s’acumulessin els somriures de tots els esperançats en el canvi.

—Aquests darrers cinc anys heu estat testimoni d’excepció de la manera com ha canviat el país per fer possible aquest somni. Què us ha impactat més, d’aquest periple?
—La tranquil·litat amb què es fa, tant moral com intel·lectual. M’agrada veure amb quina serenitat els ciutadans han assumit posicions que fa només deu anys haurien semblat radicals i excèntriques. Ara, l’actitud més assenyada és ser independentista, aquest pensament és central en la societat catalana.

—Sempre heu estat militant d’esquerres. Us hi sentiu còmoda, en aquesta candidatura?
—M’hi sento còmoda. Sempre he estat d’esquerres i no n’he renegat mai. Però passa que estic molt convençuda que aquest pas tan important no es pot fer només des de l’esquerra. Un pas com aquest s’ha de fer amb la conjunció de dretes i esquerres. En certa manera, conjurem aquella cosa terrible dels anys trenta de ‘Visca Macià! Mori Cambó!’. Jo no poso per condició de la futura Catalunya independent que sigui absolutament del meu gust.

—La ideologia no compta?
—El debat ideològic ha existit i tornarà a ser-hi, però en aquest moment hi ha una cosa molt més forta que les ideologies que és tenir instruments. La dreta i l’esquerra es diferencien per la manera com fan el pressupost, però com pots discutir d’això si no en podem disposar. Per això el primer pas que volem fer és que la Generalitat tingui el pressupost. Un cop això hagi passat, ja discutirem el pes relatiu de cada partida.

—Els independents sereu decisius?
—Hi ha gent que diu que hem de fer de ciment, una broma que ens havien fet a les entitats que buscàvem la unitat era dir-nos ‘superglú’. És possible que continuem fent aquesta tasca d’enganxar, potser per això ens hi han posat. A vegades va bé una mica de greix a la maquinària.

—Creieu que el 28, encara que el sí guanyi, la guerra continuarà essent dura?
—És possible, perquè el govern espanyol anuncia una resistència molt forta contra el procés que volem engegar. Però també hem d’estar atents a més indicis. És sabut que quan hi ha grans declaracions dels ministres d’Economia dient que no devaluaran la moneda els mercats comencen a pensar que s’acosta una devaluació. Això és un exemple molt petit al costat d’aquest que fem i per tant és possible que si el resultat del dia 27 és bo per a nosaltres això faci canviar el xip del govern espanyol i vulgui negociar.

—Voleu dir que seran capaços de negociar tan aviat?
—Ho seran. En qualsevol cas, Brussel·les dirà a Madrid: ‘Govern espanyol, aquí hi ha un problema polític que només es pot resoldre políticament. Vostès no poden oposar una negativa a una cosa que necessita una sortida.’ Per aconseguir això és molt important un bon resultat el dia 27.

—Quan la CUP diu que el 28 s’ha de proclamar la DUI, què penseu?
—Què hi ha un full de ruta i que el 28 comença un procés. Hi haurà un moment solemne en què el Parlament declararà la intenció de construir la independència i començarà un procés de negociació. En cap cas no hi ha d’haver un salt o un buit legal. Nosaltres ho veiem així, i així ho expliquen els informes de la transició nacional. En Carles Viver Pi-Sunyer ho explica molt bé. És clar que hi haurà un moment de trencament per passar d’una legalitat a una altra, però no pot ser el dia 28.

—Hi ha gent que s’impacienta i té por que sigui massa llarg.
—Aquestes coses requereixen temps. És com un divorci: l’un vol i l’altre no vol. Quan l’un diu marxo de casa, doncs escolta hem d’anar a seure davant d’un jutge, que en el nostre cas serà un àrbitre internacional. Haurem de discutir com fan les parelles: sobre el cotxe, sobre els nens. Nosaltres haurem de debatre els actius i els passius. Potser hem de començar a fer la llista de veure quins quadres del Prado volem recuperar, ens en toca una part.

—Això dels quadres encara no ha sortit a cap debat.
—És clar que ens toquen! Si ho fem per renda o per població. La senyora Merkel dirà a Rajoy: ‘Segui, que aquests asseguren que vostè pugui pagar el deute.’ Si se’l queda tot sol, li costarà més de pagar; per tant, hem de participar també en una part dels actius. Tancs i maquinària de guerra no en necessitarem, que ens donin els quadres. Bromes a part, tot això està molt estipulat internacionalment.

—Què li hem de dir a un indecís?
—Entre la por i l’esperança, que triï el que és positiu. Això que farem no és res fàcil, però sí que gairebé és una festa. Li diria que no es perdi l’oportunitat de ser actiu en la construcció del nostre país, que sigui guionista d’un moment exaltant, que no s’ho perdi.

—Vós que sou economista: això del ‘corralito’ és cert?
—Diuen coses absurdes. És com si ara diguessin que els metges tancaran la seva consulta.

—Què li respondríeu a l’Albiol quan diu que les inversions estrangeres disminueixen o que exportem menys?
—Que aquest senyor diu mentides. Tu ja ho saps que hi ha mentides grosses, mentides petites i estatístiques. Segons què compares tot varia. Les empreses catalanes exporten i cada vegada més. En aquest moment l’exportació fora d’Espanya amb euros pesa més que no l’exportació a l’estat espanyol. El mercat espanyol és important per a les empreses catalanes de begudes i alimentació a les quals això els pesa, però és que les empreses catalanes també compren a les empreses espanyoles. Els fluxos van en un doble sentit. Que volen perdre un client i un proveïdor? Per una altra banda, les empreses estrangeres que són aquí tenen problemes perquè l’estat espanyol no inverteix en les infrastructures d’aquí. Si el port de Tarragona no té connexió ferroviària amb el rerepaís, el que ha de tenir una filial al port de Tarragona s’ho ha de pensar. En canvi, la Volkswagen acaba de decidir una inversió de més de tres mil milions. No crec que aquesta gent tingui vocació de gerents de la caritat.

—Continuen espantant la gent amb la qüestió de les pensions. Els partits del sí no intenten explicar-ho d’una manera gaire fàcil.
—Aquesta qüestió no és pas gaire complexa. La gent gran com jo som més vulnerables a aquesta mena de por. Però, és clar, les pensions es paguen amb les cotitzacions de qui és actiu en aquell moment. Si la proporció entre actius i pensionistes a Catalunya ens és més favorable, quedar-se a Espanya esdevé un perill. El Col·legi d’Economistes ha fet un estudi en què aquesta qüestió queda molt clara. També pel que fa a les pensions, internacionalment hi ha un conveni de l’OIT que diu que en casos de secessió, fins que l’estat nou no comenci el flux de les pensions, l’estat vell les ha d’assegurar. Per tant, hi ha un comprimís internacional que l’estat espanyol, que forma part d’aquesta organització, ha de complir. Si no, els expulsaran a ells dels organismes internacionals.
—Juntament amb Carme Forcadell, heu donat molta visibilitat a les dones d’aquest país.
—Això forma part del canvi que ha fet aquest país. De la mateixa manera que l’independentisme és normal, el lideratge de les dones també. Com dèiem abans, el centre polític i sociològic s’ha mogut. L’atzar va fer que coincidíssim i ha anat bé. A la gent la tranquil·litza, sembla com si les dones féssim menys por. Amb la Carme ens hem complementat.

—Ara, tot són homes.
—Sí, són uns homes bastant fantàstics.