Muriel Casals : ‘Hem de treballar amb el mateix esperit dels anys 60’

Muriel Casals estrena el càrrec proclamant el seu interès perquè el soci tingui més protagonisme en aquesta nova època. Vol continuar impulsant l’entitat de manera que el soci que en tingui ganes pugui fer activisme, en lloc de pagar la quota i prou, perquè en resulti un efecte multiplicador. Fem l’entrevista abans de l’acte de proclamació i després. El ritme de vida de Muriel Casals, que no vol jubilar-se i que continuarà fent classes a la UAB, s’ha accelerat molt aquests últims dies. Són molts els qui la feliciten i li comencen a explicar projectes. La preocupa que els nouvinguts no parlin en català, però encara més que els joves deixin de parlar-hi.

— Emocionada?

— L’aplaudiment de comiat a en Jordi Porta ha estat molt emocionant. Ple d’amor i d’admiració.

— Que ens en pot dir, d’en Jordi Porta?

— És un persona que ha sabut unir la raó i l’emoció en allò que fa i que diu. Quan l’escoltes, suscita una emoció racional i una raó emocionada. Al final de l’Assemblea tots ens hem sentit emocionats.

— És conscient de la magnitud d’Òmnium?

— Sí, he estat dos anys a l’executiva d’Òmnium. Aquí es fa una feina voluntària molt intensa. L’executiva es reuneix cada setmana i la gent de la junta també treballa de valent i intervé molt en el dia a dia de la casa. No puc dir que no sé on em fico perquè he vist treballar en Jordi Porta cada dia. També és cert que tinc tendència a l’optimisme i he rebut molts missatges d’encoratjament. Un d’una amiga, que m’agrada especialment, em desitja que la presidència em faci molt feliç.

— Ningú no li ha dit que era massa d’esquerres?

— No, no sé si jo també sóc víctima del fet que la societat s’hagi desplaçat cap a la dreta, potser perquè el centre s’ha desplaçat. Ara, jo no en renego pas, de ser d’esquerres.

— Ara és independent, va ser traumàtic deixar la militància d’ICV?

— Va ser suau, vaig anar deixant-la a poc a poc fins que va arribar un moment que ja no era activa, pagava la quota i prou i no era fidel al vot. Jo reivindico que en una societat democràtica puguis votar els uns o els altres. Va arribar un punt que em vaig sentir més còmoda sense militar; això no vol pas dir que no consideri la gent d’iniciativa amiga meva.

— La militància és d’una altra època?

— No, no, de cap manera. Que jo en aquest moment no militi no vol dir res. Jo defenso els partits; sóc d’una època en què els partits eren prohibits i això sí que era dolent. Els partits polítics, amb totes les imperfeccions, són instruments de la democràcia absolutament necessaris. Els tinc un gran respecte.

— Desprestigiar la política pot ser perillós? Què es pot fer per prestigiar-la?

— Sí que és perillós, és un camí que pot portar al feixisme. A vegades oblidem que la paraula ‘partit’ vol dir ‘tros’, ‘trencat’. Massa vegades un partit no vol ser un tros, vol ser-ho tot, i en la mesura que ho vol ser tot es difumina i desanima els possibles seguidors i votants. Però, si de veritat cadascú agafés el tros d’ideologia que li toca i el tros de problemes socials que li correspon i en fes debat amb els altres, que són diferents, el resultat seria bo. Això és el model de societat democràtic.

— La seva candidatura ha tingut el vist-i-plau de la classe política…

— Això és mèrit d’en Jordi Porta, que ha fet la feina de parlar amb uns i altres. En el moment que som ens va semblar, a tots, que la millor cosa que podia passar és que no ho hi hagués una batalla polititzada pel relleu d’Òmnium. És per això que s’ha cercat un consens. Però també és una fita difícil, perquè he de donar satisfacció a gent diferent. I, alhora, m’he de sentir lliure perquè, a qui he de donar satisfacció, és, sobretot, als socis d’Òmnium. Són els socis que manen.

— El consens és qüestió de paciència i de saber escoltar?

— Això d’escoltar va una mica amb la feina. Tinc una bona escola política, que va ser el PSUC, que a l’època de la resistència era a tot arreu i s’adaptava per anar fent passets molt petitons. Les idees bones són molt repartides al món; no són bones únicament les teves. Parlant amb la gent se n’aprèn molt. A vegades cal aguantar tirallongues una mica pesades. Hi ha idees bones i n’hi ha que descobreixen la Mediterrània. Per trobar una idea bona n’has d’escoltar moltes.

— Vostè diu que és el moment del soci.

— Voldria aprofitar el bon moment de la institució renovada, amb una bona infrastructura i un equip de professionals que funciona molt bé, i posar-ho tot al servei de l’activitat, gairebé podríem dir de l’activisme voluntari dels socis. Ara n’hi ha, però n’hi podria haver molts més. Hi ha socis que en tenen prou de pagar la quota i n’hi ha, bastants, que estarien disposats a fer més que no fan perquè tenen temps i energia. Si sumem la feina dels professionals amb la dels voluntaris, la nostra feina tindrà un efecte multiplicador.

— Òmnium té un paper central…

— Nosaltres no volem ser el centre, ni el referent. Volem ser un centre i un referent. Som importants, no hi ha gaires entitats amb 21.000 socis i amb cinquanta anys d’existència, formada per gent molt diversa del catalanisme. La paraula central és forta, però s’hi aproxima.

— …i transversal?

— Això és fàcil de dir, però a la pràctica no ho és tant. Malgrat aquesta dificultat, ho anem aconseguint. Tant qui sigui molt radical des del punt de vista del sobiranisme com qui encara miri de resoldre l’encaix amb Espanya s’hi han de sentir bé, a Òmnium. La nostra fita és sumar, no podem pas prescindir de ningú. Quan es parla tant de la centralitat, s’ha de tenir en compte que el centre es mou i que es mou gràcies a la feina d’entitats com Òmnium.

— El sobiranisme es comença a situar al centre?

— Diuen que ens hem fet més radicals, però no és pas així. És la societat que s’ha fet més radical. El sobiranisme és més central ara que no fa dos anys o tres. De la mateixa manera que en l’aspecte social el centre és més a la dreta que no pas fa uns quants anys, en la qüestió nacional el centre se n’ha anat a posicions més radicals.

— I quin paper els toca de fer, en aquest context?

— En Josep M. Forné, d’Òmnium de Lleida, ho deia: ‘A Òmnium ens trobem entre la Catalunya oficial i la Catalunya que empeny.’ I és clar, nosaltres no som una associació oficial, som una institució independent i autònoma que fa costat als qui empenyen.

— I això vol dir ser independentista?

— Jo me n’he proclamat sempre, d’independentista, i no deixaré de sentir-me’n. Però, quan parlaré en nom d’Òmnium, seré prudent, perquè represento totes aquestes sensibilitats catalanistes que suara explicava.

— Cultura, llengua i país?

— La nostra manera de fer país és treballar per la nostra llengua i per la nostra cultura.

— Cultura?

— M’agrada recordar una cosa que he vist llegint els orígens d’Òmnium i és que, l’any 1966, diu que és una institució fundada per a defensar la cultura, especialment la catalana. Defensem la cultura catalana perquè defensem la cultura. Que els ciutadans sàpiguen qui va ser Ramon Llull, vol Òmnium; però també qui van ser Plató i Aristòtil –i poso aquests exemples perquè són reconeguts de tothom. Hi som per contribuir a millorar culturalment el nostre país, tenint en compte la banalització que massa sovint es fa de tot plegat.

— I la llengua?

— Amb la Llengua, ens hi juguem moltíssim. Hem d’ estendre’n l’ús dins alguns grups socials en què perilla; i no parlo pas solament dels nouvinguts, sinó dels nostres joves. Hem de treballar amb el mateix esperit que els anys seixanta, en unes circumstàncies millors, per enfortir i assegurar l’ús del català i que els qui arribin aquí vegin que el català és la nostra manera d’entendre’ns i que s’hi incorporin. I és ben clar que no s’ha pas guanyat. Pots viure aquí sense fer servir mai el català.

— Entre els nouvinguts, hi fan molta feina…

— …Més n’hi hem de fer encara.

— Tenen el programa ‘Quedem’.

— Ara es fa a Barcelona i en algunes parts de Catalunya, però volem que s’estengui encara més. És un model que funciona i hi ha seus que el volen posar en marxa. El ‘Quedem’ fa dues coses: facilita l’ús de la llengua, però també és una eina de cohesió social. El tècnic procura formar un grup en què es barregin gent d’aquí i gent nouvinguda i, si potser, gent que fa temps que ha vingut de fora i que ha après a parlar en català. És un programa per a aprendre a estimar el país i a estimar-se. Després, durant la trobada s’adonen que parlen català i que funciona. En acabat, hi ha grups que se’n van pel seu compte. És una mica com les parelles que es formen per alguna cosa i després continuen.

— El seu mandat ve amb l’etiqueta que és la primera dona que arriba a la presidència Òmnium.

— La història d’Òmnium tampoc no és tan llarga. Jo ho veig com una situació de normalitat.

— És considera feminista?

— La resposta curta és sí; la resposta llarga té matisos. Mai no he militat en el feminisme, perquè potser quan era jove hi havia aquella proposició antihome. Però jo no m’hi sentia identificada perquè, i noNo voldria que semblés una frase grotesca, a mi, m’agraden els homes, en tots els sentits. Més que parlar d’homes i de dones m’agrada parlar d’actituds més femenines o masculines.

— Em deixo res?

— Voldria demanar disculpes perquè el vot per correu no ha arribat, solament vam poder comptar el vot presencial. Va ser un error administratiu que no pot tornar a passa. Em sap molt de greu per tota la gent que va votar des del territori. S’hauria de poder votar des de les seus territorials.

Quan parlem del català, Muriel Casals, una dona que ha passat la vida a la universitat, hi entra a fons. Es treu el barret de presidenta d’Òmnium i es posa el d’universitària:

— A la universitat hi ha molta feina a fer. Sovint et fa l’efecte que la llengua de prestigi de la universitat no és pas el català. Entenc que en l’àmbit de la ciència sigui l’anglès, perquè per fer carrera acadèmica has de publicar a revistes americanes en aquella llengua. Però al bar? Al bar la llengua vehicular és el castellà. Aquí tenim una situació d’emergència. A l’Autònoma, que és una universitat molt catalanitzada, el percentatge de classes en català baixa, no puja, i no pas perquè l’anglès creixi. De ‘lingua franca’, n’hi ha una, que és l’anglès; però la que creix és el castellà.

— Per què?

— Per allò de sempre, per l’actitud dels catalans que així que ve algú parlant castellà renunciem al català. Tot i essent més els qui ara ens mantenim, encara no som prou. Fas un màster per a llatinoamericans i segur que les classes acabaran en castellà. La quantitat de màsters que s’han deixat de fer en català perquè menys de la meitat dels alumnes són llatinoamericans és molt gran. A més, ells quan vénen aquí és perquè volen conèixer Europa.

— I què s’hi pot fer?

— No deixar de parlar català i plantar cara a la situació. Això que et diré ara és una provocació i potser no em toca de dir-ho, però com a universitària que sóc sovint he pensat que la Universitat Pompeu Fabra no es mereix el nom que porta. Hauríem de posar en qüestió que es mereixi aquest nom per la manera com hi tracten el català. Hi ha d’haver un respecte, no podem banalitzar aquestes qüestions. A Suècia, a Noruega, a Dinamarca hi ha molta gent que parla anglès, però si vols viure en aquells països has de saber suec, danès o noruec. Això no s’arreglarà fins que diguem ‘no entenc el castellà’. Jo ho començo a fer, ho faig sistemàticament als qui telefonen. Qui et fa el discurs de la globalització i de la internacionalització, sovint és gent que solament parla una sola llengua. Quan una persona té una mica de cultura i entén el castellà, de seguida, amb unes notes a la pissarra en té prou per a entendre el català. Si entén el català, entendrà, l’italià i el francès; aprendrà tres llengües de cop. Hi ha gent molt interessant al departament de francès de l’Autònoma que proposa d’aprendre tres llengües llatines alhora.