18.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 19.02.2025 - 12:21
“El muralisme és la primera forma artística que ha existit mai. Les pintures rupestres ja ho eren.” Pintar a les parets i reflectir-hi la vida deu connectar amb alguna part molt profunda de l’ésser humà, i potser per això no ho hem deixat de fer mai. L’art urbà, aquell que trobem a les ciutats, enmig d’edificis o solars abandonats, sovint ens arrenca un somriure quan passegem atrafegats enmig del ritme frenètic de les grans urbs.
Per això, observar l’Ainhoa és una alenada d’aire fresc. Els seus ulls foscos i seriosos d’adolescent ens miren i ens ensenyen un marc de fotos en què veiem el retrat d’un matrimoni en blanc i negre. És la història de la seva vida, dels seus orígens. L’obra, Dels primers d’arribar fins avui, és un mural de gran escala i a ple color que il·lumina el barri de Sant Joan de Vilanova i Geltrú (Garraf), i que ha estat premiat com un dels millors murals del món pel concurs Street Art Cities, el més important i popular de la comunitat d’art urbà.
Ver esta publicación en Instagram
L’artista que hi ha darrere és Nil Safont (Berga, 1995), més conegut com a Slim Safont, un muralista de renom internacional que basa gran part de la seva activitat artística a donar un toc de color als barris més humils i perifèrics de les ciutats de tot el món.
Safont fa molts anys que pinta, perquè diu que és la seva manera d’expressar-se. Quan era adolescent, va començar a fer grafitis als murs de totes les parets que trobava per Berga, la seva ciutat. “Vaig descobrir en el grafiti una forma d’expressar-me i comunicar-me quan era adolescent”, explica. Els signava com a Slim, perquè el seu referent en aquella època era el raper Eminem, també conegut com a Slim Shady. I d’aquí li va quedar aquest nom artístic. A vegades sortia a pintar tot sol, d’altres, en grup, i anava a les fàbriques abandonades del poble, on va tenir l’espai i la llibertat per a trobar el seu estil propi. Anys més tard, va estudiar belles arts a la Universitat de Barcelona, i aviat va descobrir que es podia guanyar la vida fent de muralista.
El seu és un art íntim perquè ensenya l’interior de les persones sense necessitat de despullar-les. I traspua veritat i tendresa amb els colors que tria. Tot i que també fa quadres d’estudi, Safont és conegut principalment pels seus murals, que solen ser sempre retrats, normalment d’infants o joves, veïns del barri on pintarà el mural. Els fa sempre a partir d’una fotografia prèvia que ell ha fet. És a dir, que sempre són persones reals que estan arrelades i vinculades al territori on se situarà l’obra d’art. Safont hi arriba uns dies abans de començar a pintar, per conèixer la gent que hi viu: “Vaig amb la càmera per la zona, parlo amb la gent i vaig fent fotografies.” Després, en tria una que li agrada i ho plasma a gran escala a la paret d’un edifici. “No vaig amb cap idea predefinida, però és cert que m’agraden molt els retrats, i quan arribo al lloc, ho acabo de decidir en funció dels veïns que em trobo”, explica.
Les converses que manté amb la gent del barri durant la setmana que hi passa fent el mural són de les coses més interessants de la seva professió, comenta Safont. “Hi ha persones que no han tingut mai l’oportunitat d’anar a veure una pintura a cap museu, o de parlar amb cap artista sobre les seves obres”, diu. “Els nens que sempre han idolatrat Messi de sobre volen ser muralistes”, diu Safont, que assegura que crea admiració, veure com es fa un mural des del balcó de casa teva i poder interactuar amb l’artista. “Em pregunten sobre els colors, què pinto, sobre els meus referents…”
Tanmateix, les barreres culturals i lingüístiques poden dificultar aquest treball de camp previ. Recorda, per exemple, que li va ser impossible de comunicar-se amb els ciutadans de Minsk, per l’idioma i per la desconfiança, però, en canvi, quan va a Itàlia se sent molt còmode: “Jo sóc molt introvertit i, en canvi, allà tothom és molt extravertit, molt positiu, i aconsegueixen que m’obri.”
La gran majoria de les obres de Safont es troben en barris humils, poc cèntrics, i serveixen per a reivindicar l’orgull de barri i recordar que l’art pot fer-se a tot arreu. “M’agrada molt, però no ho he buscat expressament. Els festivals d’art urbà s’acostumen a fer en aquests barris més perifèrics, i en alguns casos pot ser que es facin servir per fer una rentada de cara. Als barris en què es diu que hi ha criminalitat i estan apartats, fem un festival d’art urbà i ho convertim en un museu a celobert. És una estratègia d’inclusió que, segons quines idees tingui darrere, pot estar bé, però també pot servir per a gentrificar, per exemple”, reflexiona.
Com es fa un mural de 60 metres?
Fer un mural de les dimensions amb què acostuma a treballar Safont no és gens fàcil. Poden arribar a ocupar tot el lateral d’un edifici de 18 plantes, com és el cas de l’obra Street Musican, un mural que va pintar el 2019 en un edifici de Moscou, que fa 60 metres d’alçària per 14 d’amplada. Per fer-ho, Safont diu que es basa en les quadrícules: al mòbil o en una fotografia física, divideix en petits quadrats l’obra que ha pensat, i després ho trasllada exactament igual al mur on ho pintarà, amb les mateixes proporcions, però en una escala molt superior. “Per a mi és més fàcil pintar un mural així de gran que fer un quadre petit a l’estudi, per molt que sembli contradictori”, explica.
Normalment, disposa d’una setmana per a pintar aquests grans murals i, per tant, hi ha de dedicar unes deu o dotze hores cada dia –depenent de les hores de sol– si ho vol enllestir a temps: “És portar-ho tot al límit, tant l’estat físic com l’estat mental”, diu. A vegades, si l’obra és molt ambiciosa, té l’ajut del seu amic i muralista Edgas Goás.
En total, diu que ha arribat a pintar entre setze murals i vint l’any. Però tan sols els pot fer a la primavera o a l’estiu, perquè és quan fa bon temps i les condicions meteorològiques ho permeten. Safont riu pensant en una anècdota curiosa, quan amb el seu company muralista van haver de fer un mural a nous graus sota zero a Minsk (Bielorússia): “La pintura, en barrejar-la amb aigua, se’ns congelava, i vam haver-la de barrejar amb vodka per poder-ho acabar a temps”, recorda. “No sé fins quan aguantarà aquesta pintura, però fa poc en vaig veure alguna fotografia i encara aguantava”, detalla.
La visió social de l’art urbà
“La gent sempre ha estat molt descontenta amb els grafitis, amb les pintades, i ho vincula sovint a l’art urbà i el muralisme. Però realment són llenguatges i maneres d’intervenir en la societat molt diferents. Per això, la manera com se’n parli als mitjans pot ajudar a deixar-ho de relacionar amb el vandalisme, perquè al final som pintors, som artistes. I fer una pintura d’aquestes dimensions al carrer té molt de valor”, reivindica Safont.
Amb tot, assegura que com més va hi ha més muralistes, i que, per tant, és més difícil guanyar-s’hi la vida, perquè la competència és forta. “Arriba un punt en què els festivals d’art urbà s’esgoten, i un dels camins que pots seguir és la producció d’estudi”, explica. De fet, aquest és el camí que va començar a explorar fa uns anys, si bé continua combinant-ho amb la pintura de murals a l’exterior.
Al seu estudi, situat en un polígon de Zona Franca de Barcelona, hi trobem fotografies dels murals que ha fet per tot el món, però també quadres que ha fet o a mig fer. Ara mateix, treballa en un retrat del seu germà: el pinta a partir d’una fotografia que té guardada al mòbil. Abans d’anar-nos-en, descobrim un quadre de dimensions petites, i Safont ens el mostra orgullós. L’anomena “Dumbo”, i és un autoretrat de quan era petit. “Així m’anomenaven de petit”, ens explica. I constatem com l’art és una eina poderossíssima per a reapropiar-nos de les nostres inseguretats i cicatrius del passat. Dumbo és la seva obra preferida, i fins fa poc es podia veure a l’exposició de la Sala Parés de Barcelona.
