Muralles de neu infranquejables

Dormir en un restaurant abandonat no era la meva opció preferida. Tot i això, el dia anterior s’havia presentat com la millor opció una vegada el sol va haver desaparegut. Era allà on va néixer i morir Adonis segons la mitologia grega: als peus de la cascada d’Afqa, al mont Líban. Era un lloc increïble. De l’interior d’una gran cova, en sortia un salt d’aigua potent. En aquesta època de l’any, el riu anava més carregat que mai, amb la neu desfent-se a tones en les cotes més altes de les muntanyes.

Tot i això, era una època en la qual no hi havia gens de turisme. El fred espanta tothom. Per això el restaurant era abandonat o, més ben dit, en desús temporalment. A l’estiu, de ben segur tornarà a obrir i deixarà que desenes de persones prenguin el sol a la seva terrassa, tot refrescant-se amb les gotes que ruixen tot l’entorn del salt d’aigua, d’uns 200 metres d’altura.

Quan em vaig despertar, vaig veure davant meu les restes del temple d’Adonis, de milers d’anys d’història. De fet, fins al segle IV o V dC era un dels llocs on es practicava prostitució sagrada durant ritus de fertilitat. Ara ja només en quedaven ruïnes i, novament, completament descuidades. Jo era en el llit improvisat que m’havia habilitat la nit interior. Havia manllevat un parell de taules de la terrassa i m’havia ficat la màrfega i el sac de dormir a sobre. Per experiència, sabia que dormir en restaurants volia dir sovint haver de conviure amb rates i paneroles. Dormir elevat, en aquests casos, és important.

En general, estava molt satisfet amb el lloc. L’única cosa que no m’havia agradat era que el soroll eixordador de la cascada m’hagués impedit de sentir si algú s’acostava a mitjanit. No era que ho cregués necessari, però sempre acostumo a dormir amb un ull obert quan acampo en zones on viu gent.

Vaig recollir-ho tot i vaig deixar les taules al seu lloc. Al cap d’una estona, vaig deixar enrere les piscines naturals de color turquesa que formava la cascada i el naixement del riu Adonis. Tornava a l’alta muntanya. Amb pas decidit vaig començar a ascendir. Em trobava en molt bona forma física, després de més de 250 quilòmetres travessant el Líban a peu. Tot i això, el cos em demanava de parar cada mitja hora. I no era perquè estigués cansat, sinó pel mal d’esquena que em causava la motxilla. Si bé ja m’havia acostumat als 25 quilos de càrrega, havia decidit d’afegir una nova peça a l’equip que, per poc que fos un augment petit de pes, em deixava baldat.

Però a primera hora de la tarda ja es va confirmar que havia valgut la pena carregar amb aquella nova eina. A partir dels 1.700 metres, a la cara obaga de la muntanya, va aparèixer, com temia, un gruix important de neu. Després de les dues darreres experiències en l’alta muntanya d’aquell país, en què primer em vaig veure forçat a fer nit i perdent la tenda d’acampada, i després em vaig enfonsar en metres de neu i vaig acabar xop, havia decidit que no em tornaria a enxampar desprevingut.

Era la primera vegada a la vida que m’enganxava unes raquetes de neu a les botes. No semblava gaire complicat. En pocs minuts, la superfície on es repartien els quasi 100 quilos de pes que sumàvem la motxilla i jo s’havia multiplicat. Ara ja no m’enfonsava a la neu, si bé sentia que em movia com un bussejador de camí a l’aigua amb les aletes posades abans d’hora. No obstant això, aquella primera experiència va ser tot un èxit. Els peus se’m van mullar molt menys, cosa molt important si s’ha d’acampar a temperatures sota zero sense manera d’eixugar-se’ls, i vaig avançar molt més ràpidament que si m’hagués endinsat passa rere passa en aquell oceà de neu.

Cruixit i ja sense les raquetes, vaig esgotar el dia fins el darrer raig de sol. Per sort, va coincidir amb el punt més baix de la jornada, a 1.500 metres d’altitud. Faria fred, però menys que en qualsevol altre punt on hagués acampat abans. Allà vaig aprofitar-me de la superfície plana d’uns camps per estendre la màrfega. A diferència de la nit anterior, hi regnava el silenci més absolut, trencat només pels xiulets del vent escolant-se entre les muntanyes. La nit estrellada i sense la presència d’un sol núvol augurava que l’endemà m’esperarien ratxes intenses.

Esperava aquell moment d’ençà del començament de l’expedició. Finalment, superaria la barrera dels 2.000 metres sobre el nivell del mar. Efectivament, el dia es presentava ventós i amb previsions de mala climatologia. Però hauria de tenir temps de superar el coll i baixar abans no fos massa tard. Als 1.800 metres d’altitud, va arribar el moment de tornar-se a calçar les raquetes.

La pujada era molt pronunciada. No hi havia cap mena de camí ni res que s’hi assemblés. Només molta, moltíssima neu. Tanta, que configurava completament el relleu de la muntanya. Si allà hi havia hagut un sender, era impossible de saber a on. No hi havia cap zona planera, perquè la neu formava una gran cúpula que ho cobria tot. Ajudant-me amb els bastons de senderisme, avançava com bonament podia. Requeria tota la meva concentració. Analitzava a cada instant com fer la millor passa per no caure pendent avall ni fer-me mal. La motxilla, a més, buscava desequilibrar-me contínuament.

Com més m’acostava al port, més mal em feia el cos. Haver de caminar en un pendent com aquell, amb una cama més amunt que l’altra, feia que es repartissin la feina de manera desigual. Notava com se’m carregaven els bessons. Vaig mirar cap al cim. No veia factible que el cos m’aguantés fins a arribar allà dalt. A més, semblava que la neu continuaria fent la via impracticable. Com a mínim, fins a arribar dalt de tot. Encara em quedaven més de 200 metres d’ascens.

Vaig decidir que havia de comprovar si, passat el coll, aquell despropòsit millorava. Em vaig aturar, vaig treure’m la motxilla de l’esquena i vaig enlairar el dron que porto per a fer fotografies i enregistrar vídeos. Era la meva única esperança. La pantalla del telèfon m’ensenyava el que veia la càmera d’aquella joguina per a nens grans. Amb ella, vaig enfilar-me cap al cel, cercant una millor perspectiva. El que hi vaig trobar em va desanimar del tot.

No tan sols hi continuava havent neu en quantitats i condicions inhumanes, sinó que, a més, la tempesta ja havia començat a pocs quilòmetres d’on era. Els núvols negres, amenaçadors, s’acostaven ràpidament. Sense tenda on protegir-me si la situació ho requeria, no tenia més opció que girar cua i desfer el camí que havia recorregut amb l’esforç de tot el matí. Malhumorat, vaig obeir el meu seny. Ja hi hauria temps de rauxa.

Efectivament, en qüestió d’hores va començar una tempesta de vent i neu que es va allargar intermitentment durant dos dies. La primavera del Líban, atípica, no m’ho posava posant gens fàcil. Quan vaig tornar a Aaqoura, on havia començat la pausa forçada feia menys de quaranta-vuit hores, el temporal ho havia emblanquinat tot des dels 1.100 metres cap amunt. No tenia més remei que modificar la meva ruta inicial i evitar aquell port que es presentava com a impossible.

En comptes d’allò, el dia va ser molt poc exigent. Això sí, d’una bellesa corprenedora amb aquell nou paisatge de contrasts blancs i negres. Tot allò que era a les cares fosques de les muntanyes estava tan sobrepassat de neu que em veia obligat a moure’m fent servir les valls i, fins i tot, una suposada autopista d’un sol carril per sentit per on no passava ni un sol cotxe.

Cap al final del dia vaig topar-me amb un gran forat que s’endinsava centenars de metres cap al centre de la Terra. M’hi vaig acostar. Sota els peus em vaig trobar un paisatge que no s’assemblava a res que hagués vist abans. Per un dels extrems del fossat hi queia un rierol, eixamplant-se durant la caiguda fins a arribar a un petit llac natural 255 metres més avall. Era la gorga de Baatara, un dels principals atractius turístics del país. Això no obstant, en aquella època de l’any no hi havia ningú més.

Aquesta curiosa formació geològica és també coneguda com la cova dels tres ponts, perquè la roca ha creat amb el pas dels anys tres passarel·les, l’una sobre l’altra, que permeten de travessar l’abisme de la bòfia. La vista era espectacular.

El Líban es presentava com un desafiament més gran que no s’esperava. L’alta muntanya no perdona, ni tan sols ben entrada la primavera. Si en altres trams havia experimentat la riquesa cultural del país i el gran patrimoni històric que amaga, ara em tornava a topar de morros amb la naturalesa més salvatge. Muralles de neu infranquejables i salts d’aigua colossals en un país divers com cap altre al Llevant mediterrani.