Mural de Vicent Andrés Estellés

Ha estat i és un dels grans. I tenim la sort que ha escrit en català. Vicent Andrés Estellés es va morir el 27 de març del 1993. Avui en fa vint-i-cinc anys, per tant. Passat aquest temps, la seva obra, la seva influència, lluny d’esllanguir-se, creix i es consolida. I, per mostra, aquest botó: el poeta de Burjassot va escriure el magne Mural del País Valencià (3i4), integrat per una seixantena de llibres amb dels quals ens va fer el perfil del sud: història i pobles (cadascun dels pobles, amb exhaustivitat estellesiana) i geografia i gent i tot: el món valencià, des dels seus versos invictes, té un retrat precís, plural i vitalista. Per acostar-nos a la seva figura i homenatjar-la, hem gosat de bastir un petit Mural de Vicent Andrés Estellés, un dibuix a moltes veus per mirar d’abastar-ne la dimensió. Hem demanat a diverses persones de les lletres, sobretot poetes, però no només, quin és el seu Estellés, com el condensen.

Pau Alabajos, cantautor: ‘És la vida en vers’
La poesia d’Estellés és una literatura profundament arrelada al poble, és un tractat de geografia humana: va deixar escrits uns poemes que s’embruten amb la terra de les mans de les llauradores de l’horta, que s’embruten de farina com les mans dels forners de la seua família, que s’embruten de tinta com les mans de les poetes i els narradors que mai no van deixar d’omplir fulls en blanc per tal de recuperar la democràcia, que s’embruten de suor com les mans dels amants que s’aferraven al sexe com únic espai lliure de censura i repressió. La poesia d’Estellés és la vida en vers, una fotografia de la València de la postguerra i de la primeríssima transició. Si Estellés no haguera existit, hauríem d’inventar-lo.

Juli Alandes, escriptor: ‘Que se’n vagen a fer la mà tots els censors’
Que ens perdone el cast senyor López Picó, que se’n vagen a fer la mà tots els censors i beguinotastres que han poblat i poblen (com s’ho faran, per a la descendència?) la nostra literatura. I que la llengua d’Estellés, popular i culta alhora, en un equilibri miraculós (sobre corfes de paraules i de gambes, és clar) ens il·lumine, com resplendor d’alcavor. Per què escrivim, de negra nit, si no és per cercar la llibertat? Amb els versos d’Estellés, almenys en l’escriptura, vam trobar-la. I només la recerca de la llibertat ens fa immortals, com només els castos poden ser immorals…

Vicenç Altaió, poeta: ‘Estellés et posa calent’
L’Estellés és una veu poètica sublim que tot partint de la realitat construeix la seva elegia. Amb amor líric fi reescriu l’experiència humana i el desig polític que transforma. Contra el virtuosisme, la seva fresca ironia i l’audàcia per fer xocar la literatura i la comunicació de primer grau. Assegut davant Brossa, l’he vist intercanviar-se el paper del ‘Jo sóc no-sóc jo’; i a l’hospital, amb Vinyoli, posar-se els llençols de la metafísica al cap. L’he llegit tot, de cap a peus, abastable com el territori de la nostra llengua. Amb ell, he plorat el seu dolor de vidre; m’he clavat davant la roba interior del poema; i he xarrupat les mamelles del fet poètic. Estellés posà lletra clara als secrets amb música concreta i palpable. Amb Palau i Vinyoli ens va fer baixar els fums de l’alta cultura i l’experimentalisme que tant vanagloriàvem, venint de Foix i de Brossa. Estellés et posa calent, t’encén, i acabes llegint en veu alta i compartint el plat personal a la taula col·lectiva.

Clara Andrés, cantautora: ‘Proper i imprescindible’
La millor definició per a mi d’Estellés, i que fa que siga un dels meus referents poètics més propers i imprescindibles, la va fer ell mateix: ‘Però jo no volia parlar de mi. Volia escriure com qui trau la cadira a la porta i veu passar les gents i veu rodar el cel i s’adorm al remat’.

Vicent Berenguer, poeta: ‘Comunica la vida, la matisa, l’excita’
Estellés és important per a mi perquè em descobreix una vibració molt autèntica de la llengua del nostre temps. Els seus versos m’endinsen en una època passada que ell il·lumina per a sentir-la i compartir-la amb el seu dolor i el seu espant. Però aquests versos també expressen en el present els desigs humans més sincers per la vida, com a ésser individual i com a ésser en el món. Estellés em connecta amb la tradició del meu vernacle, quan conta el seu dol personal, les seues dèries, la seua alegria. Comunica la vida, la matisa, l’excita.

Miquel Bezares, poeta: ‘Vaig conèixer Estellés a l’ascensor d’un hotel parisenc’
Vaig conèixer Estellés a l’ascensor d’un hotel parisenc. Al carrer, aleshores, el vent maldava, inútilment, per agitar l’om centenari i una dona nua n’escorçava el tronc per conjurar la pesta. La sang d’un part difícil s’escolava per sota de la porta de l’habitació 68. Tota una silenciosa desfeta.

Francesc Calafat, crític: ‘Poua en les profunditats de la història’
Cada vegada que llig Estellés els seus versos vibren, m’arrosseguen a un món concret, però, alhora que palpes misèries i vivències, transcendeix la crosta anecdòtica per poar en les profunditats de la història i de la condició humana. I ho ordeix a través d’un llenguatge, una sintaxi i uns ressorts formals personalíssims, farcits de tota mena de ressonàncies culturals, clàssiques i modernes, que li permet anar més enllà del que entenem per realisme, amb l’objectiu de crear una mena de theatrum mundi, una obra total de gran impacte per tocar totes les cordes que afecten l’ésser humà.

Montse Castellà, cantautora: ‘La paraula immortal’
Òbric a l’atzar lo llibre Els millors poemes. M’agrada que la divina providència trie de tant en tant lo camí de la lectura. I no és que el text que hi trobes siga adient a com te sents en aquell moment, així com per casualitat, és que amb Vicent Andrés Estellés sempre l’encertes. Te parla directament, a tu, al lector. No t’ho xiuxiueja a cau d’orella, no, t’ho diu a boca plena mirant-te als ulls i no pots defugir-ho. Tant quan és tendre com quan és descarat i descarnat. Avui, companys, li ha tocat al primer, a la tendresa. Sabeu quin vers he trobat en obrir el llibre amb los ulls tancats? ‘Vora el riu de la tarda, a la ribera tranquil·la de la tarda d’aquell juny…’ I sí, ho hau encertat, m’ha enxampat passejant per la vora el riu, lo riu que és vida, a la tarda tranquil·la de Tortosa. No som al juny, però hi serem d’aquí a no res i el poema continuarà tenint vigència, perquè esta ‘Ègloga’ data de final dels anys cinquanta, quan me’n faltaven vint per a nàixer. I algú que t’acompanya fins i tot des d’abans que nasquesses ha de ser algú de paraula immortal.

Eliseu Climent, editor: ‘Grandiós’
Estellés és grandiós: en els seus despropòstits, en les seues exageracions, en la seua qualitat. Recorde que un dia, en Alacant, un periodista li preguntà si creia en els Països Catalans, i ell, tranquil·lament, li respongué: ‘Si no hi creguera, amb els pocs diners que tinc em compraria una pistola i em pegaria un tir’. Estellés va ser una xamba genètica en el País Valencià per a la cultura catalana.

Martí Domínguez, escriptor: ‘Va posar adjectius i emoció al territori’
‘La llengua és a la Pàtria lo que a la terra els arbres/ l’arrelam que l’apreta, els troncs que l’ennobleixen/ les branques que s’escampen per donar-los son ombra/ i a la volta son fruit’, escrivia el meu avi Martí Domínguez Barberà en el seu poemari, Arbres. La poesia i el coneixement del territori són elements consubstancials per tal que l’arrelam patriòtic puga donar els seus fruit. I Estellés, amb el seu Mural, va aconseguir la seua fita, cantar el territori d’una manera digna i gloriosa. Si Cavanilles el va descriure al segle XVIII, en les seues Observacions, Estellés li va posar adjectius i emoció. I el va ennoblir per a sempre.

Celdoni Fonoll, poeta: ‘La lluita per la justícia i la llibertat’
El meu Estellés és el de ‘Jo tinc una mort petita’, de ‘No puc dir el teu nom’ de ‘Amor i amor quan plou i quan fa sol’, de ‘Cos d’amor ja immortal que lentament fluctues’, de ‘Assumiràs la veu d’un poble’. L’Estellés del Llibre de meravelles i del Mural del País Valencià, dels deu volums de l’Obra Completa. L’Estellés de la vida i de la mort, de l’amor i del sexe, de les petites coses de cada dia, de la lluita del País Valencià i dels Països Catalans per la justícia i la llibertat. Vint-i-cinc anys després, enyoro el ‘fill del forner, que feia versos’, el tros de poeta de Burjassot, l’amic Vicent!

Isabel Garcia Canet, poeta: ‘Marca la llum i el conflicte’
Una ‘terra eixuta’, la nostra, i també el meu llenguatge ho seria sense referents com Vicent Andrés Estellés. Al meu parer, Estellés marca la llum i el conflicte, la quotidianitat i les realitats tant en el context valencià com català, ‘el poeta del poble’ que ens ha marcat les arrels i ha encaminat, tot obrint-nos el pas, un atreviment necessari i una veu que sempre haurem de reivindicar perquè retrata avui més que mai el dret de ser com som i el que som, de la Llibertat!

Marc Granell, poeta: ‘La seua importància és màxima’
Estellés és important perquè és un gran poeta, és un dels pocs poetes que, en l’àmbit internacional, mereix eixe nom. La seua importància per a nosaltres, per als valencians, per als catalans, és màxima. I el que hem de fer és traslladar-lo a eixe món que l’espera i que necessita la veu del gran poeta que és. Perquè, fins ara, els qui tots sabem han impedit que el món la tinga. I l’ha de tenir. El món sencer.

Julià de Jòdar, escriptor: ‘Assumim la veu del nostre poble’
Estellés dient adéu als teuladins de la plaça de Santa Eulàlia. Països Catalans. Els millors amants de la ciutat, ‘quan ens amàvem feroçment del matí a la nit’. Estellés. ‘Coral Romput’ dit per l’Ovidi.  Assumirem, assumim la veu del nostre poble. I som, serem, per sempre poble entre la polseguera de la història. Quaranta anys de cul i d’ignomínia autonomista. Estellés.

Gonçal López Pampló, editor: ‘La veu de la meua gent’
El meu Estellés és la meua ciutat, València. Els seus versos es confonen amb els seus carrers, la seua veu esdevé la veu de la meua gent. Però el més extraordinari és la manera com la seua poesia, radicalment col·loquial i elaborada alhora, transcendeix els detalls i ens parla, asprament, directament, de la vida. La d’ací, la d’allà, la de totes i tots.

Maria Antònia Massanet, poeta: ‘D’una vigència aclaparadora’
Estellés és un autor d’un vitalisme enlluernador, d’una energia contagiosa i d’un sensualisme exaltant. Els seus versos omplen la boca de qui el recita i ressonen llargament en l’oïda de qui els escolta. El seu llegat és poderós i d’una vigència aclaparadora que ultrapassa els territoris de parla catalana. És per tot això que és una de les figures literàries indispensables del segle XX en català.

Begonya Mezquita, poeta: ‘Les paraules i l’amor comú’
És el primer llibre de poemes, aquell premi a l’institut. És la complicitat, el poble, les paraules i l’amor comú. El conreu de la terra i de la poesia. És un del motius per què escric.

Àngels Moreno, poeta: ‘Una cosmologia camaleònica’
L’Estellés símbol, l’Estellés poble, l’Estellés llengua, l’Estellés Horta i l’Estellés del poema ben parit: no hi ha hagut qui, com ell, manifeste una cosmologia tan camaleònica, un sentit de l’humor tan aspre i valencià, i que siga tan capaç de deixar ben alt el nom ‘poesia’, com el de Burjassot

Gustau Muñoz, assagista: ‘És la descoberta del país’
Estellés és per a mi sobretot el trànsit lluminós de la dura postguerra i el franquisme ombrívol a l’esclat democràtic i la descoberta del País, de la llengua, una veu poderosa que ens deia el nom de les coses. La superació redemptora d’un passat trist, amb Fuster, Sanchis Guarner, Vicent Ventura o Enric Valor. Fou el logos que ens va fer, junt amb tants més. I és la carnalitat, la sensualitat desinhibida que ens caracteritza, als valencians, de vegades mal entesa –pretext per a la barroeria, i no és això. Estellés és inesgotable.

Bel Olid, escriptora: ‘HI ha dies d’Estellés corrent salvatge per les venes’
Hi ha dies que no basta la poesia freda del pensar en abstracte, les idees netes, les metàfores blanques. Hi ha dies que és precís llepar-se els dits, deixar regalimar el suc de la vida, caure en terra entre rialles. Hi ha dies d’Estellés corrent salvatge per les venes, com aquesta primavera que calvalca sense pietat cap als ametllers florits i la mel als llavis.

Teresa Pascual, poeta: ‘En Estellés, t’hi reconeixies’
El  meu descobriment i l’interès per la poesia d’Estellés va arribar per la manera de parlar, de dir: era el que nosaltres parlàvem. I ens arribava profundament, al cor. Per això em va impressionar. En l’època en què Estellés escrivia i ja era un gran poeta, moltíssima literatura catalana es feia totalment d’una altra manera. I jo no entenia res. La meua impressió era que buscaven, de totes les accepcions possibles, la més difícil. I no t’hi reconeixies. En Estellés, sí. És important recuperar els nostres clàssics en el present.

Gemma Pasqual, escriptora: ‘Un dels millors poetes de l’idioma català’
Dir ‘Estellés’ és dir ‘fam de postguerra enganxada a la panxa’, ‘la mà al sexe’, ‘la mort petita’. Dir ‘Estellés’ és dir ‘Isabel’, ‘Carmina’ i ‘Vicent’. És el teu nom i els meus escrits a la paret. Dir ‘Estellés’ és la veu de l’Ovidi feta poema. Enramar d’oli cru el pimentó torrat, el vi a taula. Dir ‘Estellés’ és dir ‘Burjassot’, és la veu d’un poble. Dir ‘Estellés’ són homes obscurs de tenebrosa lletra, batalla de València, feixisme, Las Provincias, Ombuena i María Consuelo Reyna. Dir ‘Estellés’ és dir ‘una amable, una trista, una petita pàtria’. ‘La clau que obre tots els panys’. El Mural del País Valencià. Dir ‘Estellés’ és dir ‘Fuster’, ‘Marçal’, ‘Roig’, ‘Valor’, ‘Espriu’, ‘Quart’, ‘Rosselló’, ‘Salvat’ o ‘Sanchis Guarner’. Dir ‘Estellés’ és dir un dels millors poetes de l’idioma català, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el fill del forner que feia versos. Més cultament encara: ‘El nét major de Nadalet’.

Borja Penalba, músic: ‘Un dels millors poetes del món’
Per a una persona prosaica com sóc jo, Estellés va significar l’entrada al món de la poesia. I és clar, va ser una entrada per la porta gran, la més gran possible. Damunt, amb la sort de poder dir-lo, cantar-lo, musicar-lo. I també amb la sort d’haver-me’n hagut de llegir l’obra completa. Varen ser tres mesos d’un viatge a mil mons. I em va obrir les portes al món de la poesia. I m’ha fet entendre que Estellés és únic. Fuster deia que era el millor poeta en català d’ençà d’Ausiàs Marc: jo crec que és un dels millors poetes del món sense cap mena de dubte.

Jaume Pérez Montaner, poeta: ‘Un dels grandíssims’
Jo pense que Estellés és un dels grans, grandíssims, poetes de la literatura catalana del segle XX, sense dubte. Les  raons són moltíssimes, però, entre més coses, el que a mi m’ha  cridat l’atenció és eixe llenguatge tan col·loquial, eixa facilitat que ell ha tingut i que ha demostrat al llarg de tota la seua obra, d’unir el llenguatge del poble junt amb la llengua  tradicionalment poètica de la cultura occidental. Això em fa la sensació que és un dels  pocs poetes, en l’àmbit internacional, que ho ha aconseguit.

Jaume Pons Alorda, poeta: ‘Li dec la meva lletra i la meva vida’
Per a mi, Estellés va ser el poeta que em va fer descobrir la poesia. Ell és l’èpic culpable que jo existeixi literàriament. Després d’ell vaig accedir a la generació dels setanta, gràcies al mestratge de Margalida Pons, però Estellés és el meu Big Bang. Poeta majestuós, proper, prolífic, extraordinari, humaníssim, sensual i poderosíssim. M’hi emmirallo per aprofundir en la terra, els genitals i el cel. L’adoro. Li dec la meva lletra i la meva vida.

Begonya Pozo, poeta: ‘Fou el primer llibre’
És el primer poeta que vaig llegir en català. I ha estat definitiu, perquè fou el primer llibre. Jo era estudiant, feia BUP, i recorde quan vaig anar a 3i4 a comprar-me el Llibre de meravelles amb les tapes blaves. No era el primera llibre que  llegia en català, però era diferent. El recorde per això: per anar a comprar-lo jo directament a la llibreria, i fou molt emocionant. Per a mi, eixa poesia ha estat fonamental, per eixe to col·loquial, conversacional, proper, que no vol dir que no siga complex: tenia una manera de fer que em va enlluernar. I m’enlluerna fins ara. I és això: passió, simplement.

Isabel Robles, poeta: ‘Es confon amb el poble i el dignifica’
Per a mi, l’Estellés és el poeta pròxim que es confon amb el poble i amb la seua veu potent el dignifica. O bé crea la màgia d’elevar al sublim allò que és quotidià, petit, casolà. O empra la ironia i el sarcasme més aguts quan vol ser crític, la tendresa més fina quan estima o recrea la pèrdua, o l’erotisme i el sexe més explícits, més desvergonyits, quan es tracta de fruir… Tot un gran, i admirat, poeta!

Isabel-Clara Simó, escriptora: ‘És l’Estellés universal’
‘És el poeta més important d’Europa del segle XX’, això em deia l’erudit nord-americà Sam Abrams. Me’n vaig sentir tan orgullosa com si fóra jo mateixa. El recorde en una esplèndida entrevista que li va fer l’enyorada Montserrat Roig. I tinc sempre resents els seus versos. El meu preferit, ‘Hotel París’, i, també, òbviament, ‘El Mural del País Valencià’. És el ‘meu’ Estellés. I és l’Estellés universal.

Vicent Usó, escriptor: ‘Es pot fer alta literatura amb la llengua del poble’
La figura d’Estellés és fonamental per a la meua formació literària. De molt jove, va venir a recitar a l’institut de Vila-real on jo estudiava: la seua poesia no s’assemblava gens a la literatura (castellana, per descomptat) que estudiàvem. Em va impactar, però no va ser fins algun temps després que vaig començar a llegir-lo i a apreciar la senzillesa (aparent), la sonoritat i l’enorme potència dels seus versos. A través d’ell, vaig poder constatar que es pot fer alta literatura amb la llengua del poble, amb les paraules del poble. I que no hi ha literatura sense ritme, sense música. Són dos aspectes que intente no oblidar mai quan escric.