‘Muntar un pollo’: un canyaret colonitzat

Vaig començar la setmana amb dos grans batistots. Primer, per l’atracament anual del pressupost de l’estat, encara que no siguen cap novetat i el lladronici no ens hauria de sorprendre. Però, mira, aquestes coses, tot i ser sabudes, ens encenen. Sobretot quan veus la impassibilitat amb què retallen unes inversions que ja no passaven de ser com bromes de mal gust.

Aclarim-nos: l’estat no ens roba; la frase pot quedar bé però no és certa. Espanya –l’estat és d’ells– només s’aprofita d’una paciència injustificada que ens fa creure que en algun moment se’n recordarà de nosaltres. La ignorància és molt atrevida. I és aquesta ignorància (una mena de credulitat infantil) que no ens fa sentir majoritàriament, encara, violentats per qui s’ofereix –diguem-ho així– a administrar els nostres béns com si nosaltres no en fórem capaços, i confiem en qui, més que demostradament, s’omple les vidrioles mentre van buidant-se les nostres.

Ens hi hem acostumat com a poble, però si realment volem canviar les coses primer hem de començar a pensar d’una altra manera. Per això, encara que la reacció arran del desficaci de Montoro ha estat més potent que mai, i segurament més que no hauríem pensat, m’ha semblat fofa la campanya iniciada per Compromís, aquella que reclama un ‘tracte just’. Demanar un tracte just és deixar en mans d’algú altre la decisió de com es comportarà amb tu. El canvi que necessitem, l’únic que realment pot ser efectiu, és que siguem nosaltres qui marquem les regles amb què volem jugar. La nostra manera de pensar i actuar ha d’anar per ací. Descolonitzem el pensament. No hem de demanar que ens tracten amb justícia: ens l’hem d’administrar nosaltres.

Siga com siga, el segon gran disgust a què em referia al principi no era per aquest lema del tracte just, sinó per l’altra part de la campanya, l’eslògan que m’ha fet desbatejar, que m’ha tret de polleguera i agafar un botó de mil dimonis. Veieu? Les coses es poden dir de moltes maneres, genuïnes, sense passar per una modernor de traducció a traïció. Me n’he queixat on he pogut i sabut, sense arribar a muntar cap ciri, ni armar cap canyaret… Ens queixem de l’asfíxia dels diners, de la humiliació de terra conquistada, però ens conformem (es conformen) amb ‘muntar un pollo’ com si la llengua no calguera (també i amb urgència) descolonitzar-la.