Les muntanyes més multiconfessionals del planeta

En Rashad m’indicava amb un gest que el seu acompanyant era boig. “És cristià”, em deia a la vegada que feia un moviment per assenyalar-me que bevia molt d’alcohol. La veritat és que en els pocs minuts que feia que havia anat a parar a aquella furgoneta, en John, que era al volant, s’havia begut gairebé un litre de cervesa. Per sort, la carretera era un camí de bonys impossible de circular-hi a gran velocitat. I encara menys amb aquell vehicle atrotinat que amb prou feines podia avançar.

Jo em trobava al bell mig dels dos companys de feina, forçat a tenir les cames estirades per deixar espai al moviment del canvi de marxes, que s’alçava entre els meus dos genolls. Inicialment, quan m’havien recollit fent autostop, m’havien demanat que em posés al remolc. No m’importava gens, tot i els fems, ja que em permetria d’observar les muntanyes del Líban que em disposava a travessar a peu. Tot i això, de seguida em van fer pujar a la cabina amb ells, encara que allò implicava haver d’encaixar-nos com podíem per cabre-hi tots tres.

Entre cervesa i cervesa, en John, que era qui podia parlar una mica d’anglès, em va explicar que es dedicaven a comerciar amb vaques, i que anaven a una ciutat no gaire lluny d’on jo volia arribar. A diferència d’ell, en Rashad era musulmà i no bevia alcohol. Ell i jo subjectàvem una ampolla amb suc de mango que ens havia comprat en John en una de les parades que havia fet per tornar-se a abastir del seu preuat beuratge daurat. Durant tot el recorregut, es buscaven les pessigolles mútuament fent-me servir com a arma de doble fil. L’un em deia que l’altre era un borratxo, i aquest em volia fer repetir males paraules en àrab sobre Síria, el país d’origen del primer. El recorregut va ser un no parar de mofes entre els dos companys de feina. Dues persones amb països d’origen i religions diferents, però per sobre de tot vaig sentir que tenia al costat dos vells amics.

Aquella furgoneta era una representació en l’escala més diminuta possible del que és el Líban: un país dividit per les creences religioses de la seva població que, tot i això, troba la manera d’avançar a empentes i rodolons per un camí de muntanya tortuós i àrid. És una realitat extremadament singular que en fa una nació increïblement interessant. I, en el fons, aquest era un dels grans motius que m’havien empès a voler travessar tot el país a peu, les seves muntanyes.

Vaig arribar a Rashaiya a última hora de la tarda. Allà em vaig acomiadar dels dos joves repartidors de llet que m’havien ajudat a fer el darrer tram que em quedava fins a aquesta petitíssima ciutat del sud del país. Des d’ací començaria la meva travessa de més de 500 quilòmetres. Al darrer moment em vaig veure forçat a canviar el punt de sortida inicial, que havia de ser Marjayoun, perquè el servei d’intel·ligència libanès va rebutjar la meva petició per a accedir a la zona més meridional del país. Aquesta regió, que fa frontera amb l’estat d’Israel i que fa no gaire era ocupada pels sionistes, és sotmesa a un gran control i a un munt de mesures preventives, entre les quals, que els estrangers no hi poden accedir sense un permís especial. Aparentment, algunes de les respostes que els vaig donar en la llarga entrevista que em van fer en un edifici militar de la ciutat de Sidó no van ser les que esperaven sentir, perquè es van negar a acceptar la meva sol·licitud. Quan vaig sortir d’allà, emprenyat, vaig recuperar el telèfon que m’havien fet deixar a l’entrada per motius de seguretat i vaig posar fil a l’agulla per empescar-me una alternativa.

La solució va ser començar a Rashaiya. Al costat s’alçava, imponent, la muntanya d’Hermon, la barrera natural entre l’estat israelià i el libanès. També és el cim més alt de tots dos estats, amb més de 2.800 metres d’altitud. En aquesta època de l’any llueix un vestit blanc majestuós. Ací, entre les fronteres del Líban, Israel i Síria, comença la meva expedició per les muntanyes amb més diversitat religiosa del món.

Aquella primera nit, només sis quilòmetres després d’haver fet les primeres passes de la travessa, vaig acampar dins les restes d’una petita casa que s’havia quedat a mig construir. L’estructura senzilla de pedra es limitava a dibuixar les poques habitacions del pretès habitatge. Només n’havien arribat a edificar les parets, i del sostre i el terra no hi havia ni el pensament. De fet, em recordava a les ruïnes d’algunes cases de l’antiga Grècia com les que es poden observar per pràcticament tota la costa oriental de la Mediterrània. L’única diferència visible a ull nu eren més de dos mil anys d’història i un intent d’inici d’instal·lació elèctrica.

L’endemà, de bon matí, les flors lluents dels cirerers em donaven la benvinguda a Kawkaba. Cercant la darrera botiga de queviures del poble, vaig topar amb un home d’aspecte intel·lectual. Era prim i tenia un tímid bigoti que li cobria el llavi superior. Recorria el seu porxo amunt i avall, immers en la lectura d’un llibre negre, gruixut i elegant, guarnit amb filigranes verdes. Anava vestit amb uns pantalons i un jersei negres. I duia un barret blanc. La seva indumentària no deixava lloc a dubte: era drus.

No me’n vaig poder estar i li ho vaig preguntar. Amb un somriure modest, va inclinar el cap amb un gest afirmatiu. El seu veí, un noi jove que més tard sabria que era enginyer, se’ns va afegir i ens va ajudar a entendre’ns, fent de traductor amb l’anglès. Kawkaba era un poble drus, el primer que em trobava. Vaig ser rebut amb hospitalitat i una il·lusió genuïna per poder compartir la seva cultura i religió amb un estranger encuriosit. Tot i sentir-se propers a l’Islam, es considera que el drusisme és una altra religió. El jove, fins i tot, em va ensenyar el santuari que tenen dedicat al Fadel, un home que va dedicar la vida a la contemplació i al creixement espiritual en una cova que vaig tenir la sort de visitar amb el meu acompanyant.

Abans de partir, em va regalar figues i raïm assecats. “Et donaran energia en els moments difícils del camí”, em va assegurar. També em va recomanar que, sobretot, evités els sirians. El Líban ha rebut una gran quantitat de refugiats del país veí d’ençà del començament de la guerra, l’any 2011. “No ho tinc clar, però ves amb compte amb ells”, em va etzibar quan li vaig demanar el perquè d’aquell consell.

No va passar ni una hora que em vaig trobar un grup de treballadors sirians enmig d’una muntanya remota. “Cafè, cafè!”, em van començar a cridar des de la distància. Quan m’hi vaig acostar, em van rebre amb un gotet de plàstic ple de cafè i moltes ganes de conversar. Treballaven en un projecte subvencionat pels alemanys per a construir carreteres en llocs de difícil accés. Tot i la barrera lingüística, no em va quedar cap dubte de les seves bones intencions quan van veure’m caminar per aquell pujol aïllat.

La següent vila era majoritàriament musulmana. La construcció més alta era el minaret de la mesquita que omplia el poble de vida. Allà vaig dinar a la botiga d’un matrimoni que també va voler convidar-me a menjar tot i la meva reticència inicial. Allò no va trigar gaire a convertir-se en la principal atracció del poble. Per l’establiment no paraven d’entrar i sortir homes i nens que volien veure què hi passava.

La mateixa hospitalitat vaig rebre l’endemà al següent municipi per on vaig passar. En aquest cas, Aitanite era, ho heu endevinat, cristià. Els seus habitants practiquen, principalment, el cristianisme melquita i el maronita. Tenen una església per a tothom. Els melquites acudeixen a la de Sant Jordi, que compta amb una vidriera on es veu el cavaller empalant el drac, tal com assenyala aquesta llegenda tan nostrada. Els maronites acudeixen a la de Notre Dame. En aquestes localitats cristianes, de fet, és habitual sentir els veïns saludant-se amb un “bonjour” i un “comment ça va?”, cosa que no em deixa de sorprendre tot i saber que l’origen oficial del Líban és, de fet, com a protectorat francès. L’any 1860 els gals van desembarcar en aquesta regió que aleshores era de la Síria otomana amb el pretext de protegir els cristians que sofrien la mort de milers de creients en matances durant la guerra contra els drusos. Finalment, el país es va independitzar a la dècada dels quaranta.

A la font d’Aitanite hi ha un trànsit constant de persones de tot arreu que s’aturen amb el cotxe i omplen grans garrafes amb l’aigua potable que brolla de la preciosa construcció de pedra. Gran part de l’aigua del país és contaminada, de manera que aquestes fonts són molt preuades. Ací aprofito per menjar quatre coses i agafar forces per a la gran pujada que m’espera. Fa quilòmetres que albiro ports nevats. Sembla que em tocarà obrir-hi camí. És endrapant un entrepà de tomata, cogombre i mortadel·la de pollastre que apareix en Maurice, un veí del poble. Em dóna un tros de pastís que ha comprat especialment per a mi.
Aquesta travessa tot just acaba de començar, però ja em té captivat. He passat per tres pobles i en tots hi he trobat una religió predominant diferent, amb l’estil arquitectònic pertinent, però també m’he topat amb un mínim comú denominador: l’hospitalitat i la tolerància. Sens dubte, sóc a les muntanyes més multiconfessionals del planeta.

De mica en mica, vaig deixant Aitanite i les seves precioses esglésies a baix. Ascendeixo panteixant com bonament puc. El sol ja comença a caure, tot cercant l’horitzó. La satisfacció d’aquestes primeres experiències culturals descendiran a un segon pla aviat. A l’alta muntanya les prioritats canviaran de cop: no hi ha temps per a relaxar-se, s’acosta la primera gran prova de foc.