Municipalisme republicà o municipalisme per a la república

L’anhel de superar la paràlisi
Les idees per a presentar llistes unitàries als comicis vinents o els clams per la unitat als darrers actes polítics són probablement unes de les expressions del malestar entre independentistes que perceben una mena de traïció per part de les formacions polítiques que han votat.

Gran part de les persones que es van deixar la pell, que van posar el cos el 1r d’octubre passat, que estaven disposades a anar fins on mai no havien arribat en veure que el dia 3 el poble esdevenia poble, contemplen amb perplexitat un espectacle ridícul i dantesc del 30 de gener passat, quan no es va investir Puigdemont –tot i que la república s’havia avortat el 10 d’octubre.

Ara bé, malgrat que l’objectiu d’algunes d’aquestes iniciatives pugui ser de superar realment les limitacions dels partits independentistes hegemònics, la realitat és que aquests s’ho faran venir bé per a instrumentalitzar aquesta idea per al seu benefici partidista. Els clams d’unitat no són nous i els precedents han demostrat que l’oligarquia catalana els ha aprofitat com a salvavides davant els auguris d’afonament.

La negativa –per incapacitat o per manca de voluntat– a desplegar el mandat del 1r d’octubre per part d’ERC, PDECat i JxCat és una realitat que ja s’intuïa una vegada que, passat el 3 d’octubre, va regnar el silenci administratiu. No es tracta de qüestionar els valors independentistes d’aquestes formacions, sinó d’evidenciar allò que, a hores d’ara, ja és el secret de ca n’Atmeller. Aposten per unes altres estratègies i els seus motius tindran, però la cosa certa és que, almenys nosaltres, en desconeixem tant els motius com les estratègies.

I sense esclarir quines són les noves estratègies de forma pública, honesta i transparent, clamar ‘unitat’ és un gest buit i perillós. Unitat per a què? Per a la república? Fent què? Mentre els uns demanen fer front comú amb el PSC, els altres despengen les estelades de les institucions que presideixen, i els tercers clamen desobediència però només amb la boca petita.

En aquest context, pretendre de superar l’actual paràlisi institucional amb llistes independentistes unitàries no és solament una aposta amb poc futur que infravalora el poder dels partits hegemònics, sinó que és del tot contraproduent, car converteix els comicis municipals en un plebiscit que no tindrà recorregut efectiu per les autolimitacions d’aquestes formacions i que només servirà per a beneficiar el partit que més s’alimenta de la polarització.

No hi ha alliberament nacional sense alliberament social
És tan obvi que per a fer efectiu el mandat del 1r d’octubre és desitjable una majoria social més àmplia, com n’és de fals el fet que no tenir-la és l’obstacle principal per a exercir el dret d’autodeterminació. Encara que el 75% de la població catalana fos partidària de la independència en aquest tros dels Països Catalans, l’estat espanyol, independentment del color del govern de torn, no permetria d’exercir-la. La prova la tenim en què prop del 80% de la població catalana s’ha mostrat partidària del dret de decidir, i això no ha possibilitat cap referèndum pactat. El règim del 78 no s’ho pot permetre.

Justificar l’entumiment de l’acció republicana amb el pretext de ‘hem de ser més’ denota una ignorància greu o un cinisme alarmant. L’objectiu de l’independentisme d’esquerres no té res a veure amb etnicismes ni prerrogatives identitàries, sinó que és aconseguir la independència com a eina per a millorar les condicions materials de la classe treballadora. Repetir com un mantra que ‘hem d’eixamplar la base’ no ho farà possible com per art de màgia; allò que veritablement ens permetrà sumar més suports a l’independentisme serà prendre decisions polítiques concretes per augmentar la qualitat de vida de la majoria de la població i alhora desafiïn els marges de l’autonomisme. Una tasca que caldria que desenvolupéssim tant al parlament com als municipis.

Mentre l’estratègia continuï ancorada en l’anomenat ‘independentisme transversal’, difícilment ampliarem la majoria social a favor de l’autodeterminació. Un independentisme interclassista sempre serà incapaç de situar les necessitats de les classes populars en el centre de l’agenda política. Al cap i a la fi, les institucionalitats pròpies inquieten els sectors dominants del sobiranisme. La prova és la por que va generar la vaga general del 3 d’octubre i que va motivar que certs sectors independentistes treballessin per reduir-la a ‘aturada’. Fet que no és una mera discrepància semàntica sinó tota una ofensiva de classes contra la principal expressió de poder popular.

L’assalt al poder des dels contrapoders locals
Per tot plegat, seria un error greu de permetre que els comicis municipals esdevinguin un nou miratge de l’independentisme màgic. Aquell que es queda en les proclames o les declaracions institucionals, i no en les decisions materials.

La població hem de tenir clar com es guanya aquesta partida, quines en són les implicacions, quins contrincants tenim al taulell, quins d’ells tenim a casa… Però sobretot, hem de ser conscients del poder que tenim, tant per a paralitzar el país com a forma de protesta, com per a condicionar quines polítiques es despleguen, o fins i tot determinar quin rumb volem que prenguin les nostres vides.

Cada cop és més evident que la via republicana parlamentària és incapaç de trencar els barrots de l’autonomisme. La possibilitat d’assolir l’alliberament nacional del nostre país és més factible si es basteix poble a poble, barri a barri, arreu dels Països Catalans, mitjançant un municipalisme al servei de la majoria de la població, que transformi la nostra forma de viure i la dignifiqui.

És imprescindible, per tant, deixar de parlar de llistes unitàries republicanes i començar a parlar de quin municipalisme necessita la república: aquell que permeti teixir contrapoder, que faciliti la creació d’unitat popular, que entengui els límits institucionals i identifiqui els mecanismes per a superar-los. Un municipalisme que apoderi la població perquè quan sigui el moment de tornar a desobeir des de les institucions, disposem de la capacitat de mantenir l’embat i guanyar-lo, tal com vam fer el 1r d’octubre. Un municipalisme cohesionador i que estigui preparat per a impedir que mai més no es tanqui per dalt allò que el poble obre per baix.

Laia Estrada, portaveu del Secretariat Nacional de la CUP