Muma: “Catalunya és una terra molt fèrtil, però tenim a dalt el monstre que ens talla les ales”

Josep Maria Soler i Casas, conegut amb el nom artístic de Muma, és un important artista barceloní que viu a Lausana (Suïssa) des de fa trenta-cinc anys. A grans trets, la seva obra es divideix entre les obres pictòriques, íntimes i personals, i l’escultura social, que són performances participatives, col·lectives i amb el focus posat en el territori, que esdevé un subjecte essencial en la seva manera d’entendre l’art.

Parlem amb ell sobre art, escultura social i compromís polític, ara que ha organitzat una acció artística a Barcelona amb motiu de La Marató de TV3. Avui omplirà de llum el recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau amb milers d’espelmes en una performance titulada Amb l’ajuda de tots, que compta amb la participació de prop de dos-cents voluntaris i retrà homenatge als qui han viscut la pandèmia sanitària a primera línia i als qui hi han mort.

—Què voleu simbolitzar amb aquesta acció artística?
—Treballem amb la gent i amb el foc. Els homes prehistòrics van començar a utilitzar el foc de manera esporàdica fins a tenir aquesta tecnologia controlada. Nosaltres som fills del foc perquè l’Homo sapiens es va trobar aquesta tecnologia a punt, i això ha constituït una de les bases importants per al desenvolupament social. Quan penso en la societat actual, que és molt individualista, vull tornar a posar l’accent sobre allò que és col·lectiu, i el foc té un component col·lectiu.

—Per què?
—Per a encendre’l bé es necessita més d’una persona. Polly Wiessner es va interessar molt en el llenguatge al voltant del foc. Va constatar que els intercanvis lingüístics que es feien durant el dia eren centrats en la productivitat: “Dóna’m tres patates”, “Anem a caçar”… En canvi, al voltant del foc es va desenvolupar un llenguatge d’ordre simbòlic, majoritàriament: s’explicaven històries dels absents, s’invocaven els esperits, es cantaven cançons per entrar en contacte amb forces misterioses… L’aspecte col·lectiu i simbòlic del grup es fa al voltant del foc. Per això quan faig una performance la faig amb gent i amb foc, petit i controlat. També m’agrada jugar amb la metàfora que la flama d’una espelma és molt fràgil, i això forma part del projecte. Si avui es posa a ploure a bots i barrals o fa molta tramuntana no podrem encendre les espelmes…

—El foc simbolitza més coses?
—També és una manera d’acollir els altres. Per exemple, a Valàuria (França) fa anys tenien un problema de grups socials no integrats, tot i que s’havien fet molts esforços des de les administracions. Vam fer-hi una instal·lació amb espelmes i va córrer una fotografia d’una noia d’un d’aquests grups socials que les encenia. El batlle i la gent de la cultura em van preguntar com ho havia fet. Vaig contestar que no ho havia fet jo, sinó el foc, que és un catalitzador social. Permet una distància de proximitat molt més reduïda sense que ens sentim agredits.

—Als Països Catalans el foc és un element important, essencial en la cultura popular.
—[Riu.] De fet, una de les primeres coses que vaig veure en arribar a Suïssa va ser que allà el carrer pràcticament no existia i vaig voler exportar-hi la tradició catalana del foc mitjançant les espelmes. Vaig fer un foc enmig d’una plaça i es van esvalotar molt, els feia por que fos perillós. Els vaig dir que al meu país això ho fem sempre! A la Mediterrània el foc el tenim molt arrelat, i jo he exportat un model cultural que no existia ni a Suïssa ni a França. Ho he tractat a través de l’art contemporani, no de manera tradicional. Posar espelmes pels voltants de Nadal pot semblar tradicional, però no ho és. Jo sóc agnòstic i no ho faig per una qüestió religiosa…

—Tornant a l’acció artística de La Marató, aquesta noció de col·lectivitat que comenteu té especial importància en tractar-se d’una performance relacionada amb la pandèmia i feta per a retre homenatge a sanitaris i víctimes?
—Aquesta crisi colossal necessita una reflexió col·lectiva. La societat ens dóna el missatge que som únics i que individualment ens en podem sortir molt bé, però una crisi com aquesta posa en evidència que som molt interdependents, que depenem dels altres i que ens hem d’organitzar i potenciar la col·laboració. Això els metges ho han entès molt bé, però la resta de la societat és més prudent.

—També voleu simbolitzar aquesta interdependència amb les formes circulars, que evoquen una sardana.
—A la sardana es fa una cosa molt important que ara és prohibida: agafar-se de les mans. M’interessa utilitzar la metàfora de la sardana, que ara ha de ser sense mans, i el foc farà la nostra feina… Les sardanes sempre comencen essent un cercle i acaben amb forma de patata, i per això vaig arribar a la conclusió que la millor manera de representar una sardana era l’el·lipsi. Té també un aspecte metafòric en el sentit que quan diem que una cosa és el·líptica és que no l’entenem del tot, hi ha una part que se’ns escapa, i aquesta situació actual se’ns escapa de les mans…

—Per a explicar l’acció artística també heu fet servir el lema “Més filosofia i menys Prozac”. Per què?
—Actualment aquest tipus d’excitants, sigui el Prozac o la Coca-Cola, ens donen el sentiment de ser tot-poderosos, de menjar-nos el món, però això ens allunya de la realitat. La filosofia torna a posar les coses a lloc i ens permet de mirar el món amb ulls nous i reflexionar sobre els problemes essencials. Molta gent durant la pandèmia s’ha adonat que hi ha coses supèrflues i coses realment essencials. Aquí la filosofia ens pot ajudar.

—Aquesta mena d’accions són considerades escultura social. Com la definiríeu?
—És un concepte que va desenvolupar Joseph Beuys els anys setanta. És una obra d’art participativa en què és important el procés sencer, des que comences buscant el voluntari fins que acabes encenent les espelmes. Hi ha tota una part invisible i immaterial, relacional, de lligams que es creen. L’escultura social és molt interessant per a interpretar un territori. Quan arribo a una barriada, una ciutat o un poble, faig un procés de relectura del territori, no tan sols el construït, sinó l’habitat: com la gent s’hi belluga, què fan, on passen, on seuen, on queden amb amics… Això miro d’integrar-ho en el projecte perquè redefineixi el territori de manera emocional.

—Quin pes té l’escultura social a casa nostra en comparació amb altres països?
—És complicat perquè estem en un moment especialment particular, entre la pandèmia i el procés. A Catalunya tenim un problema que a uns altres llocs no tenen: un estat pervers que ens acusa de les coses que ell fa malament. No es pot negociar amb un pervers, te l’has de treure de sobre… Per tant, a Catalunya ara estem gestionant aquesta mena de coses. Tenim la Generalitat, que mira d’ocupar-se de la salut, la cultura i l’ensenyament, i al mateix temps tenim algú per dalt que ens va tallant les ales permanentment. Això porta a una situació complicada en què és difícil projectar-se en el futur. I no saber com ens projectem cap al futur porta al desencís. Pel que fa a la societat civil i les associacions, Catalunya és una terra molt fèrtil. Tenim un teixit social increïble: grups de teatre, castellers, correfocs, corals… Però tenim a dalt el monstre que ens talla les ales.

—Voleu dir que la situació dificulta el desenvolupament de tot allò que té a veure amb la cultura?
—Sí, hi ha dos nivells: la cultura popular, molt espontània, que continua funcionant força bé, i la cultura professional, on ens hem quedat una mica penjats. Jo visc a l’estranger i en aquest sentit em va millor, però és cert que a Catalunya tenim poc aixopluc, ens hem quedat a la intempèrie.

—Com es pot lluitar contra això?
—Organitzant-nos. L’individu sol té molt poca potència. Els sindicats d’artistes haurien de cridar més sovint. Crec que la part associativa no està gaire desenvolupada. Durant la transició, el sindicat d’actors va organitzar el Festival Grec. Va ser una època estel·lar d’aquesta mena d’associacionisme, però ara crec que no té tanta potència. Evidentment el primer que fan els polítics és desempallegar-se de la cultura…

—A Suïssa és més fàcil ser artista?
—Una mica sí, perquè allà les estructures associatives tenen un tarannà força professional. Són gent molt sòlida i implicada, del morro fort, es barallen molt. A Catalunya tot el tema dels drets d’autor és molt ibèric, els catalans no existim. Si hem de dependre de les associacions estatals, ho tenim molt malament…

—Parlem de la vostra carrera. Com us vau interessar per l’art?
—Tots els artistes tenim un mite fundacional, i el meu és una mica estrambòtic: un viatge de setze mesos amb bicicleta de Barcelona a Katmandú, anada i tornada. D’aquí em ve el tema de les espelmes. Al Nepal vaig veure el Festival Dewali, en què posen espelmes per tot arreu. Em vaig quedar sorprès del canvi radical del territori a través d’una cosa tan elemental com les espelmes. No ho vaig entendre gaire, però em va quedar una sensació forta. Molts anys més tard, cap al 2000, em van trucar per fer una intervenció a Girona i em van venir al cap les espelmes. Aquell viatge va ser una mena d’universitat de vida que em va deixar moltes idees.

—Quina més en destacaríeu?
—El fet de perdre la por. Em va confrontar amb allò que és desconegut. No sabia què vindria l’endemà i em va fer desenvolupar la confiança en mi mateix i a no esverar-me massa encara que les coses es poguessin presentar dubtoses. La vida de l’artista és així…

—La noció de denúncia social també hi és en la vostra obra. Ve d’alguna influència en concret?
—Vaig viure el tardo-franquisme amb consciència. Recordo que el 1966 hi va haver una manifestació de capellans a Barcelona. Quan tornava de l’escola amb el meu pare la manifestació ja havia acabat, però vaig veure un capellà que havia perdut les ulleres i les buscava a les palpentes per terra. Mentrestant, quatre grisos el colpejaven. El meu pare va reaccionar amb por: “Anem, anem!” Em va marcar la injustícia flagrant contra aquell home indefens que no hi veia gens. Ho recordo com si fos avui i és un dels sentiments que impregna el meu treball en el sentit de defensar la justícia al preu que sigui. I denunciar les injustícies no ha deixat de ser necessari. A l’estat espanyol el poder es justifica a si mateix, no ha de retre comptes. En canvi, en altres cultures polítiques no és així. A l’estat espanyol el poder ni es comparteix ni es critica.

—A Lausana vau encendre un llaç groc amb milers d’espelmes l’any passat. L’escultura social sovint va lligada a un component de denúncia o reivindicació? 
—Quan fas una cosa que ningú no s’espera al carrer, vas sempre a contracorrent artísticament. I això inevitablement és molt polític, perquè als polítics els agradaria que tot es quedés sempre al mateix lloc. Nosaltres tenim l’obligació de ser irreverents i d’anar a contracorrent. A tothom li agraden les espelmes, però no a tothom li agrada que li ocupin l’espai públic. Amb la intervenció de l’espai públic esvalotem el galliner.

—Com heu viscut el procés des de Suïssa?
—En un primer moment els va sorprendre, després els va interessar molt, érem notícia diària, però ara el tema ja no existeix, hem sortit de la primera plana. Ara som un problema enquistat, com tants altres al món, no pas una cosa particular. Hi ha gent de tot, gent que no se n’assabenta i gent que veu que hi ha un problema de drets humans i que l’estat espanyol fa moltes trampes. Jo sempre dic que a l’estat espanyol en comptes de tenir un estat de dret tenim un estat de tort… Des de la sentència de l’estatut no n’encerten ni una. Poden dir el que vulguin, però la injustícia que tenim a sobre no té nom, no tenen vergonya.