02.04.2024 - 21:40
Tinc moltes coses a fer. He tornat de vacances. La taula és plena de gom a gom de documents per a signar, i el correu ple de missatges “urgents”. A més, el meu fill i la meva filla són a punt de complir anys, i això vol dir organitzar-los festes. Quan intento d’ordenar les tasques al meu cap, ràpidament m’envaeix aquest pensament: “Vull créixer personalment i laboralment i veure créixer conscientment els meus fills, però la vida no m’abasta tant.”
Potser molts lectors us hi heu sentit identificats. Quina solució té això? Convertir-nos en una “persona multitasca”, capaç de fer dues tasques o més simultàniament i efectiva, com si fóssim una màquina. De fet, fa uns quants anys que es va encunyar el concepte “aprenentatge multitasca” (multitasking learning).
El plantejament és el següent: si organitzo l’agenda amb unes deu o dotze tasques diàries, no sols podré complir totes les obligacions i propòsits, sinó que també faré coses que m’agraden. Així em sentiré productiva. El resultat satisfà tant el component conductual (dur a terme les activitats o tasques) com l’emocional (com que sóc eficaç, em sento millor).
Qui tot ho vol…
Ara, intentar d’abastar-ho tot té un cost. Implica que la nostra protagonista vagi de l’un costat a l’altre telefonant a proveïdors, o a la responsable d’organitzar les festes d’aniversaris. Que en l’embús que es troba del col·legi a casa es mengi un entrepà mentre pregunta als seus fills com els ha anat el dia, amb l’atenció i més funcions cognitives totalment dividides.
Amb variants, és la realitat que viuen moltes persones el 2024. De fet, l’estil de vida de la majoria de la població als països desenvolupats es caracteritza, entre més aspectes, per la multitasca.
Però què passa quan implica massa desgast físic i emocional? Nombrosos estudis conclouen que implica una resposta d’estrès agut, en el millor dels casos.
I ara sorgeix una altra pregunta: si l’estrès apareix quan sentim una amenaça per alguna cosa que succeeix o pot arribar a succeir, on seria l’amenaça en aquest cas? Amb la multitasca no hi ha un desencadenant concret que activi la resposta d’estrès, sinó que l’estrès resulta de la combinació de cognició, emoció i conducta associada; continuant amb l’exemple primer, amb cadascuna de les tasques d’aquesta llarga i exigent llista.
Què hi passa, al cervell?
A l’àmbit cerebral, la multitasca també és un factor amb què no es comptava, diguem, fa vint anys. Originalment, el terme –multitasking en anglès– va ser encunyat pensant en les màquines i no en els humans. Més endavant, autors pioners, com ara el psiquiatre Edward M. Hallowell, van estudiar les implicacions cognitives de la multitasca en la feina. Alguns experts van concloure que era una eina útil per a augmentar la productivitat de tasques mecàniques bàsiques, sempre que s’escaiguin uns certs factors.
No obstant això, l’era digital ha tirat a terra aquesta conclusió. Els experts han posat en relleu que les pantalles ja absorbeixen un alt percentatge de la nostra cognició diàriament. Vivim en una multitasca permanent.
Per exemple, el neurocientífic francès Michel Desmurget, en l’assaig La fabrique du crétin digital, adverteix que ens encarem a un comportament contranatural: el cervell –que regeix, planifica, organitza i mana els diversos òrgans del cos– no és dissenyat biològicament per a això.
La multitasca ja no és una solució, doncs, sinó el problema. Segons un informe de l’American Psychological Associattion, ens fa perdre fins al 40% del temps productiu mentre passem d’una activitat a una altra.
I quins danys pot causar en el cervell? Estudis recents, molts fets a la Universitat de Standford, demostren que aquest òrgan es deteriora quan interfereix en les connexions cerebrals dedicades a la capacitat d’atenció, com les vies ventral i dorsal del complex parieto-occipital.
Més concretament, intentar de fer unes quantes coses alhora redueix la velocitat de processament i reacció i fa créixer el nombre d’errors en tasques que requereixen un nivell mitjà-alt d’atenció. Els investigadors també han comprovat que implica problemes de memòria i lapsus inexplicables.
En definitiva, més ombres que no pas llums.
Llavors, què podem fer per a arribar a tot arreu?
Ara que som conscients d’aquests efectes, podem contrarestar-los recuperant el procés segons el qual el nostre sistema segueix una seqüència fixa de passos cognitius per a fer una tasca abans de proposar-se de fer-ne una altra, i així successivament. És el que s’anomena processament serial, una cosa oblidada amb la multitasca.
Les estratègies que ajuden a planificar-nos (preparar els menjars per a tota la setmana en una sola sessió o batch cooking, portar una agenda setmanal…) i incrementen la claredat mental i l’estabilitat del focus d’atenció (mindfulness) són grans aliades en aquesta comesa.
També es recomana molta feina personal en teràpia analitzant les nostres creences sobre l’autorealització, les expectatives socials, l’exigència, l’autoestima i el concepte de nosaltres mateixos, entre més factors. La clau és l’acceptació: ser conscients de les nostres limitacions i que no podem arribar a tot arreu és un alleujament i evita de recórrer a la multitasca, cosa que redueix els nivells d’estrès.
María J. García Rubio és professora de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Internacional de València, i codirectora de la Càtedra VIU-NED de neurociència global i canvi social.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
