Multimilionaris al govern del món que governen per als multimilionaris al govern del món

Conta la tradició que la figura del tribú de la plebs es va crear l’any 494 a. n. e., després d’una revolta contra els patricis. Els plebeus van sortir de Roma, es van aplegar al turó després anomenat mont Sagrat i no van accedir a tornar a la ciutat fins que no es va acceptar de formalitzar aquest càrrec públic inviolable i d’elecció anual que els representés i que contrapesés així el poder dels cònsols i del Senat. Amb els anys, el càrrec es va anar estrafent, reservat a plebeus rics, va trobar després els subterfugis per a prescindir de la condició real de plebeus per als rics i finalment va passar a incloure’s en les atribucions i els càrrecs (vitalicis) absorbits pels emperadors.

No és que la història es repeteixi, ni que tornem a viure res com si fóssim bèsties condemnades a una sínia, però de vegades les coses que ja hem après ens serveixen d’exemple o explicació o metàfora. I avui, com sovint em passa, ves, penso en romans.

Només ens queden onze dies abans que, fent, de segur, gesticulació de característica fatxenderia, Donald Trump es proclami amo del món. Sense assalts violents ni banyes de búfal, aquesta vegada, però amb idèntica intenció. Que ell ja se’n sent, d’amo de tot, però que ara, a sobre, en tindrà el càrrec. Perquè així ho han decidit els electors, certament, cosa que no treu esgarrifança a la situació. Basarda, fins i tot. Aquesta basarda de la qual Vicent Partal alçava acta fa dos dies.

Encara no ha pres possessió del càrrec i aquest Ubú amb la cara pintada ja ho ha sacsejat tot d’amenaces violentes, com un pinxo de pati d’escola disposat a establir arreu les seves normes d’abusos i pallisses i crits. O a dir que això és el que vol fer. A crear l’ambient que mostri als seus (votants, seguidors, adlàters, cadascú en el nivell que sigui) que ja és aquí. Encara que bona part de l’exagerat manoteig pugui ser retòric i destinat a aquest simple representar i fer-se veure, també aconsegueix això altre: crear ambient, modelar l’ecosistema que li permeti prosperar. Ho fa ell i ho fa l’altre gall del galliner, el megalòman Elon Musk que tot ho violenta al servei del seu domini. I un diu Grenlàndia i Mèxic i Panamà i Canadà i l’altre diu Alemanya i Anglaterra com si el món fos un tauler de Risk i només ells en tinguessin els daus.

En fi. I els romans, què? Doncs els romans, tot. En aquest cas, com a esquema o esbós d’això que ens passa, d’aquest canvi de rasant en el camí que tenim al davant i que no ens deixa veure el tram següent encara que el tinguem molt a prop, d’aquest temps que vivim i que encara no sabem explicar bé (precisament perquè el vivim i hi som tan immersos que ens falta perspectiva: les coses s’entenen millor quan les llegim resumides als llibres d’història).

Els romans. La República tardana. Optimates i populares. Les dues faccions de l’aristocràcia en pugna pel poder. Simplificadament, diguem que ciceronians i cesarians; les famílies de llinatge més espès i les que accepten en el seu si els rics “homes nous”; els partidaris de la vella autoritat del Senat i els partidaris de la veu “popular” expressada des de les assemblees. Diguem que els uns controlen el Senat i que els altres controlen les assemblees, i que les formes i els discursos de cada grup s’adeqüen al seu escenari. La batalla pel poder entre els dos bàndols és aferrissada i, situats com som als paràmetres de fa dos mil anys llargs, cruenta. La qüestió, però, és que, tant abans com ara, tots dos representen idèntics interessos: els propis, els de l’aristocràcia.

Madeleine Albright i Donald Trump. George Bush i Elon Musk. I ara ha arribat el temps dels segons, d’aquesta forma tardocapitalista de populares. Es permeten de menysprear el Senat i tot el que envolta el Senat perquè se sustenten formalment en la plebs i a ella s’adrecen. No és que la defensin, ni de bon tros: només s’hi adrecen. La menyspreen igual com fan tots els aristòcrates. Aquests són tan rics com els altres (o més, molt més) i tant al servei dels propis interessos com els altres. Per molta retòrica populista que gastin.

Tot plegat, val a dir, no ens ha de fer perdre de vista que si ho poden fer és també perquè hi ha una remor de fons, un clamor de fons, un malestar de fons sobre el qual ells saben navegar. No pas per a resoldre’l, és clar, sinó per a col·locar-se on són i aprofitar-se’n. Aprofitar-se del malestar real, de la necessitat de protecció, de seguretats. Dir que jo sóc com vosaltres, penso com vosaltres, parlo com vosaltres, i us represento. Jo, el multimultimultimilionari, sí. No sóc un elitista tibat com els senadors llepafils, tanta llei, tanta burocràcia inútil: sóc aquí per a torçar-les a conveniència, pel bé de la República i del poble de Roma, make Amèrica great again.

No vull dir, entenguem-nos, que ara repetim aquell món, evidentment. Només que aquell esquema explica algunes coses. Potser.

I no, la història no es repeteix, però els humans, ai, som els mateixos.