25.07.2021 - 21:50
Mart no és el lloc ideal per a criar els teus fills, es lamenta Rocket Man en el clàssic atemporal d’Elton John. De fet, Mart és molt fred. Però això és una cosa que no sembla preocupar una nova generació d’empresaris espacials entestats a colonitzar la “darrera frontera”, i com més aviat millor.
No voldria ser mal interpretat. No sóc pas un tecnòfob impenitent. L’aterratge del rover Perseverance de la NASA a la superfície de Mart, a principi d’any, el vaig viure amb intensitat. Em va recordar que una vegada, a l’institut, vaig dirigir un debat en què es defensava una moció per afirmar que aquesta casa creu que la humanitat ha d’atènyer els estels.
Devia ser en l’època en què Caspar Weinberger intentava de convèncer el president Nixon que no cancel·lés el programa espacial Apollo. Els meus germans i jo havíem vist amb avidesa el triomf monocrom de l’arribada a la lluna de l’Apollo 11 el 1969. Havíem estat testimonis del quasi-desastre de l’Apollo 13 –immortalitzat en un film de Hollywood del 1995–, quan Jim Lovell (interpretat per Tom Hanks) i dos astronautes novells es van salvar pels pèls utilitzant el mòdul lunar de salvavides d’emergència. Sabíem que era emocionant allò que passava allà dalt.
Recordo que més tard vaig anar a veure Apol·lo 13 (el film) amb un amic que no havia nascut quan es dugué a terme la missió. “Què t’ha semblat?”, li vaig demanar en sortint del cinema. “Ha estat bé –va dir– Però no és gaire creïble.”
I tanmateix els nens vam estar enganxats als televisors en blanc i negre durant tota la setmana de la missió original. Vam veure amb horror com augmentaven els nivells de CO₂ al mòdul lunar. Vam suportar la interminable apagada mentre els astronautes que tornaven es precipitaven perillosament a la Terra. Vam contenir l’alè amb la resta del món mentre els esperats quatre minuts s’allargaven a cinc i l’esperança començava a esvair-se. Van passar sis minuts abans que la càmera enfoqués finalment els paracaigudes de la nau de comandament, desplegats de manera segura sobre l’oceà Pacífic. I vam sentir la pujada d’endorfines. Sabíem que era creïble.
Això era el 1970. I enguany tornava a estar assegut en un altre sofà, amb la persistent incertesa de la covid-19, tot esperant senyals d’una altra reentrada en una altra roca estèril, sense atmosfera respirable, a una enorme distància de la Terra. I, sí, quan el rover Perseverance va tocar finalment la superfície de Mart vaig sentir la mateixa alegria. Aquella mateixa pujada d’endorfines. És molt difícil de presenciar el goig darrere les màscares en el control de la missió de la NASA sense sentir un punt d’alegria. Fins i tot esperança.
Però l’enginyós experiment científic de la NASA no és sinó la punta d’un iceberg en expansió. Una bestreta, si es vol, d’un somni ambiciós que és impulsat cada vegada més de pressa per enormes interessos comercials. I tot plegat és un tomb ben curiós en un debat que ja té gairebé mig segle.
La guerra del creixement
D’ençà del 1972, quan un equip de científics del MIT va publicar un report molt influent sobre els límits del creixement, els economistes es barallen sobre si és possible que l’economia s’expandeixi eternament. Els qui creuen que sí apel·len al poder de la tecnologia per a “desvincular” l’activitat econòmica dels efectes sobre el planeta. Els qui (com jo) creuen que no, assenyalen les escasses proves que la desvinculació s’esdevingui al ritme necessari per a evitar una emergència climàtica o una disminució catastròfica de la biodiversitat.
El debat sobre el creixement depèn sovint del poder que s’atribueix a la tecnologia per a salvar-nos. Els tecnòfils solen defensar un creixement infinit en un planeta finit, de vegades posant les esperances en tecnologies especulatives, com ara la captura directa de l’aire, o perilloses, com l’energia nuclear. I els escèptics solen defensar una economia per a després del creixement. Però la simple divisió entre tecnòfils i tecnòfobs no ha estat gaire útil. Molt pocs escèptics del creixement refusen completament la tecnologia. I ningú, ningú en absolut, no demana que la humanitat torni a la caverna.
Els meus equips d’investigació de la Universitat de Surrey fa gairebé tres dècades que exploren el paper vital de la tecnologia sostenible en la transformació de l’economia. Però també hem demostrat que la dinàmica del capitalisme –sobretot la implacable recerca del creixement de la productivitat– empeny contínuament la societat cap a objectius materialistes, i soscava aquelles parts de l’economia com la cura, l’artesania i la creativitat, que són essencials per a la nostra qualitat de vida.
I ara, tot d’una, arriba un grup d’amants confessos de la tecnologia que admet finalment que el planeta és massa petit per a nosaltres. Sí, tenien raó –insinuen–: la Terra no pot sostenir un creixement infinit. Per això hem d’expandir-nos a l’espai.
Ep! Què passa? Algú ha mogut els pals de la porteria? Hi ha alguna cosa que no rutlla. Potser sóc jo. Però sí que tinc una certesa: ja no sóc aquell nen que dirigia el debat a l’institut. I ara aquesta casa creu que la humanitat hauria de madurar.
Abans de gastar trilions de dòlars escampant les seves escombraries tecnològiques pel sistema solar, aquesta casa creu que la humanitat hauria de parar una mica més d’atenció a tot això que passa ara i aquí. En aquest planeta.
La condició humana
Potser, irònicament, va ser de l’espai estant on ho vam veure primer. L’octubre del 1957, els soviètics van enviar a l’espai un satèl·lit orbital no tripulat anomenat Sputnik. Fou un dels rars moments de la història –com el coronavirus– que reconfiguren dramàticament la nostra societat. L’Sputnik va ser el tret de sortida a la cursa espacial, va intensificar la cursa armamentística i va aguditzar la guerra freda. Fou un cop dur a l’autoestima dels Estats Units, que no era la primera nació d’arribar a l’espai. Fou la sacsejada que va servir per a impulsar el llançament de l’Apollo a la Lluna. Ningú no vol ser el segon. I menys si ets el més poderós del planeta.
Però l’Sputnik també va marcar el començament d’una nova relació entre la humanitat i la seva llar terrestre. Com va assenyalar la filòsofa política Hannah Arendt al pròleg de La condició humana –la seva obra mestra, del 1958–, sortir a l’espai ens va servir per a comprendre la nostra situació planetària per primera vegada en la història. Va ser un recordatori que “la Terra és la quinta essència de la condició humana”. I la natura, “pel que sabem, pot ser única a proporcionar als éssers humans un hàbitat on es puguin moure i respirar sense esforç i sense artificis”.
És cert. I res de tot allò que hem après aquests darrers anys no ha canviat aquest pronòstic. Mart pot ser el planeta més habitable del sistema solar, fora del nostre. Però continua essent molt lluny de la bellesa de la nostra llar, de la qual hem après a apreciar plenament la fragilitat gràcies a les imatges que ens n’arriben des de l’espai.
El fotògraf Galen Rowell va dir que l’emblemàtica fotografia de William Anders, Earthrise, presa del mòdul Apollo 8 en òrbita lunar, era “la fotografia més influent que s’havia fet mai”. Earthrise ens va fer veure, en una imatge sorprenent, la crua realitat: que aquest planeta brillant era –i encara és– la millor oportunitat de la humanitat per a qualsevol cosa que pugui anomenar-se significativament “bona vida”.
La seva bellesa és la nostra bellesa. La seva fragilitat és la nostra fragilitat. I també el seu perill és el nostre perill.
Una veritat incòmoda
El mateix any en què Arendt va publicar La condició humana, un executiu de Shell anomenat Charles Jones va presentar un document al grup comercial de l’Institut Americà del Petroli –la indústria dels combustibles fòssils–, en què advertia sobre l’impacte de les emissions de carboni de la combustió fòssil en l’atmosfera. Era una prova primerenca del canvi climàtic.
També era una prova, segons les demandes que ara presenten ciutats i estats dels Estats Units, que empreses com Shell ja sabien què passava fa més de seixanta anys, tres dècades abans que el testimoni científic de James Hansen davant el congrés nord-americà, el 1988, cridés l’atenció del públic sobre l’escalfament global. I no van fer-hi res. Pitjor encara –argumenten demandants, com ara l’estat de Delaware–: les empreses van mentir una vegada i una altra per encobrir aquesta “veritat incòmoda”.
Ara és prou clar per què va poder passar una tal cosa. L’evidència de l’impacte que hauria tingut era una amenaça directa contra els beneficis d’algunes de les corporacions més poderoses del planeta. El benefici és la base del capitalisme. I, com sostinc en el meu nou llibre, hem permès que el capitalisme s’imposi a tot: a la feina, a la vida, a l’esperança, fins i tot al bon govern. Els governs més il·lustrats del món han fet el sord a la necessitat de prendre mesures urgents. Ara som a punt de fer tard per a solucionar-ho. Assolint el nivell zero el 2050 ja no n’hi ha prou. Necessitem molt més i molt més de pressa si no volem acabar en un hivernacle on no es pugui viure.
Mentre escric, les temperatures rècord, entre 10 ℃ i 20 ℃ per sobre de la mitjana estacional, han obligat els ciutadans de la costa oest de l’Amèrica del Nord a refugiar-se sota terra per evitar la calor abrusadora. Els incendis forestals fan estralls a la vall de la Mort de Califòrnia, on les temperatures han arribat a la sorprenent xifra de 54 ℃. A la costa est, assotada per la tempesta, les aigües han inundat el metro de Nova York. Mentrestant, milers de persones continuen sense sostre i centenars desaparegudes a l’Europa central, on unes històriques inundacions han deixat gairebé dos-cents morts.
Amb un panorama tan clar, fins i tot els presidents i polítics recalcitrants comencen a reconèixer, finalment, la magnitud del perill a què la nostra recerca incessant del creixement econòmic ha empès al planeta. I encara són a temps de fer-hi alguna cosa.
Molta gent ha argumentat que la pandèmia ens ofereix una oportunitat única per a dissenyar una economia diferent. La 26a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26), que es farà a Glasgow al novembre, podria ser el lloc adient. Tot dependrà tant de la visió com de la ciència. I de la nostra valentia a l’hora d’enfrontar-nos a les desigualtats de poder que ens han dut fins ací.
També dependrà que tornem al principi i ens preguntem: com hem d’aspirar a viure, exactament, en l’únic món habitable de l’univers conegut? De quina naturalesa és la bona vida de què disposem aquí? Què vol dir “prosperitat” per a una espècie promíscua en un planeta finit?
La pregunta és gairebé tan antiga com els turons. Però la resposta contemporània és tan magra que deixa astorat. En el capitalisme tardà, la prosperitat ha estat captivada per la ideologia del “creixement a qualsevol preu”: la insistència que més és sempre millor. Tot i l’aclaparadora evidència que l’expansió incessant soscava la natura i ens mena a una emergència climàtica devastadora, els “contes de fades del creixement etern” continuen regnant.
Gravetat zero
Mirant aquell nen que vaig ser, irònicament, m’he passat la major part de la vida professional encarant-me amb els contes de fades del creixement. No em demaneu per què. Per accident, sobretot.
Vaig sospesar la idea d’estudiar astrofísica. Però vaig acabar estudiant matemàtiques a Cambridge, on confesso que em va astorar la complexitat de tot plegat, fins al dia que em vaig adonar que fins i tot les matemàtiques eren un truc. Penseu literalment en una fórmula, creieu-hi i podreu viatjar als estels i tornar. Dins la vostra ment, si més no.
I heus ací que un dia –l’abril del 1986–, mentre vagava en gravetat zero, em vaig despertar i vaig assabentar-me que el reactor número 4 de la central nuclear de Txornòbil, a Ucraïna, havia tingut una fusió catastròfica. I tot d’una em vaig adonar que les mateixes habilitats que havia desenvolupat durant tota la vida duien la humanitat no pas cap a les estrelles, sinó lluny del paradís que ja habitem.
De manera que sí, vaig canviar d’opinió. L’endemà vaig entrar a l’oficina de Greenpeace a Londres i vaig demanar què podia fer per ajudar. Vaig començar a treballar en l’economia de les energies renovables i em vaig convertir, accidentalment, en economista –l’economia necessita més economistes accidentals. I va ser llavors que vaig començar a veure clar que aprendre a viure bé en aquest planeta tan fràgil és molt més important que no somniar el següent.
Qui el té més gros?
Però això no ho veuen així els multimilionaris de la cursa espacial. Un grapat d’homes increïblement poderosos, d’una riquesa que s’ha enfilat enormement durant la pandèmia, ara tenen feina a mirar de persuadir-nos que el futur no és aquí, a la Terra, sinó allà fora, entre els estels.
Elon Musk, fundador de Tesla i empresari en sèrie, és un d’aquests nous homes-coet. “Aquells qui ataquen l’espai –va piular recentment– potser no s’adonen que l’espai representa l’esperança de molta gent.” Això pot ser cert en un món en què les enormes desigualtats de riquesa i privilegi lleven l’esperança de la vida de milers de milions de persones. Però, com va dir el cònjuge d’un controlador de vols de la NASA, enfosqueix les extraordinàries exigències que són necessàries per a escapar de la Mare Terra, quant a materials energètics, persones i temps.
Sense immutar-se, els homes dels coets miren cap als estels. Si el problema són els recursos, la resposta ha de ser l’espai. El fundador d’Amazon, Jeff Bezos, és força explícit sobre la seva visió expansiva. “Podem tenir un bilió d’humans al sistema solar –va dir una vegada–. Això vol dir que tindríem mil Mozarts i mil Einsteins. Seria una civilització increïble.”
Bezos i Musk s’han passat el confinament disputant-se els dos primers llocs de la llista de rics de Forbes. També fa un parell de dècades que juguen a “veure qui el té més gros”, el coet, en la seva cursa espacial privada. La riquesa personal de Bezos gairebé es va duplicar durant el transcurs d’una pandèmia que va destruir la vida i el suport vital de milions de persones. I ara es retira per dedicar més temps a Blue Origin, l’empresa amb què espera crear vastes colònies humanes al sistema solar.
L’objectiu declarat de l’empresa rival de Musk, SpaceX, és “fer que la humanitat sigui multiplanetària”. Igual que en la trilogia de ciència-ficció de Kim Stanley Robinson als anys noranta, Musk pretén establir una colònia humana permanent a Mart. Per arribar-hi, diu, necessitem coets molt grossos –o, en la terminologia original de SpaceX, Big Fucking Rockets (BFR)– capaços de transportar eventualment desenes de persones i centenars de tones d’equip a milions de quilòmetres sistema solar enllà.
Els BFR han donat pas a una colla de naus estel·lars (de nom més tranquil). I per demostrar les seves credencials ecològiques, Musk vol desesperadament que aquestes naus estel·lars siguin reutilitzables. Fins al punt que SpaceX va fer mans i mànigues per fer esclatar quatre prototips consecutius de Starship en una ràpida successió, durant els primers quatre mesos d’enguany, intentant sense èxit tornar a aterrar.
Moure’s de pressa i trencar coses és el lema de Silicon Valley, és clar. Però a la fi cal dur la mercaderia a casa. La Starship SN15 ho va aconseguir el 5 de maig, quan feia tres setmanes que SpaceX havia obtingut un contracte desorbitat, de 2.900 milions de dòlars, de la NASA, cosa que empenyia Blue Origin a l’ombra de la cursa espacial.
Com que no volia ser superat, Bezos es va empescar allò que havia de ser el retorn definitiu. Quan el coet New Shepard de Blue Origin –que també és reutilitzable– fes el primer vol espacial tripulat, el 20 de juliol, ell i el seu germà Mark serien dos dels primers passatgers a bord. Oh, Jeff! Et felicito, fill! Això sí que és tenir-los ben posats! A ningú no li agrada ser el segon. I encara menys als més poderosos del planeta.
Però de vegades passen coses. I del no-res, el cap de Virgin, Richard Branson, es va abraonar sobre ell per furtar-li el protagonisme a tot el món. L’11 de juliol, nou dies abans del gran dia de Bezos, Branson es va convertir en el primer multimilionari de la història a llançar-se a l’espai.
I per uns 250.000 dòlars ens va prometre que nosaltres també podríem ser un dels sis-cents clients de Virgin Galactic, que esperen fruir de tres o quatre minuts d’ingravidesa contemplant el planeta que han deixat enrere. Diuen que Musk ja s’hi ha apuntat. A Bezos, en canvi, no li cal, perquè ja ha fet un vol espacial propi.
La prosperitat com a salut
La retòrica espacial dels superrics delata una mentalitat que durant anys ha guiat la humanitat. Alguns dirien que és la quinta essència del capitalisme. Innovació sobre innovació. L’ambició d’expandir-se i explorar. Un impuls primari per a fugir dels nostres orígens i atènyer sempre l’horitzó següent. Els viatges espacials són una extensió natural de la nostra obsessió pel creixement econòmic. Són la joia de la corona del capitalisme. Més lluny i més de pressa és el seu credo fronterer.
He passat gran part de la vida professional criticant aquest credo, no solament per raons ambientals, sinó també socials. Els set anys que vaig estar de comissari d’economia a la Comissió de Desenvolupament Sostenible del Regne Unit i la investigació posterior al Centre per a la Comprensió de la Prosperitat Sostenible em van revelar alguna cosa fonamental sobre les nostres aspiracions a la bona vida. Una cosa que ha estat subratllada per l’experiència de la pandèmia.
La prosperitat té a veure tant amb la salut com amb la riquesa. Demaneu a la gent què és més important a la seva vida i és ben probable que la salut sigui al capdamunt de la llista. La salut d’ells mateixos, la dels amics i la de la família. Salut també –de vegades– del fràgil planeta en què vivim i de la qual depenem tots.
Hi ha alguna cosa fascinant en aquesta idea. Perquè topa frontalment amb l’obsessió pel creixement. Com va assenyalar Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac (llibre que porta el nom del seu pare, metge), la bona vida no és una recerca incessant del més, sinó un procés continu de recerca d’un equilibri “virtuós” entre el poc i el molt.
La salut de la població és un exemple evident d’aquesta idea. Massa poc aliment ens duu a bregar contra les malalties de la malnutrició. I massa menjar ens mena a les “malalties de l’opulència”, que ara maten més gent que no la desnutrició. La bona salut depèn de trobar i alimentar aquest equilibri.
Heus ací una tasca sempre complicada, és clar, fins i tot individualment. Només cal pensar en el desafiament de mantenir l’exercici, la dieta i la gana d’acord amb el resultat d’un pes corporal saludable. Però, com he argumentat, viure dins un sistema que té la fita contínua de més fa que la tasca sigui gairebé impossible. L’obesitat s’ha triplicat del 1975 ençà. Gairebé dues cinquenes parts dels adults més grans de divuit anys tenen sobrepès. El capitalisme no solament no reconeix el punt d’equilibri. No té ni idea de com aturar-se quan arriba a aquest punt.
Hom pot pensar que el contacte que hem tingut amb la mort durant la pandèmia ens ho ha fet comprendre una mica, això. Hom pot pensar que ens ha fet reflexionar sobre allò que ens importa de debò: quin món volem per als nostres fills, en quina societat volem viure. I, certament, molts han fet aquest pas. En una enquesta durant el confinament al Regne Unit, el 85% dels enquestats va trobar alguna cosa en el canvi de condicions que valia la pena de mantenir, i menys del 10% per cent volia tornar completament a la normalitat.
Quan la vida i la salut entren en joc, la impietosa cursa per la riquesa i l’estatus esdevé cada vegada menys atractiva. Fins i tot l’encís de la tecnologia s’esvaeix. La família, la convivència i el sentit de la vida passen al primer pla. Aquestes són les coses que molta gent va trobar més a faltar durant la pandèmia. Però la importància que tenen en la nostra vida no fou un accident originat per la covid: són els elements fonamentals d’una prosperitat sostenible.
La negació de la mort
Durant les meves tres dècades d’investigació ha sorgit una cosa encara més sorprenent. Darrere el capitalisme de consum, darrere la mentalitat fronterera, més enllà de l’afany d’expandir-se sempre, s’amaga una ansietat profundament arrelada i omnipresent.
Com és el segon dia?, va demanar una vegada Bezos a una multitud de fidels, referint-se a la seva famosa màxima sobre la necessitat d’innovar. “El segon dia és la immobilitat, seguida de la irrellevància, seguida d’un declivi insuportablement dolorós, seguit de la mort”, va dir. “I això. És per això. És sempre. El primer dia.” El públic es va entusiasmar.
Musk juga amb els seus dimonis interns de la mateixa manera. “No vull pas ser el salvador de ningú”, va dir una vegada al coordinador del TED, Chris Anderton. “Tan sols miro de pensar en el futur i no estar trist.” L’aplaudiment també fou eixordador.
Un terapeuta ben entrenat podria fer-hi l’agost, amb tot això. Per exemple, aquest dia miraculós, quan feia poques setmanes que el rover Perseverance havia començat a enviar a casa les selfies més increïbles de l’univers, quan l’helicòpter Ingenuity va fer el primer vol a la finíssima atmosfera de Mart. Aquell vol era una fita que podia fer ensalivar les agències d’intel·ligència per aconseguir usos molt menys benignes de la tecnologia. Però, alhora, passava alguna cosa força existencial.
El feble murmuri del vent marcià, transmès fidelment a través del sistema solar, no tan sols confirma les possibilitats de vol aeri cap a un altre planeta. És una prova de la creença essencial que els éssers humans són infinitament creatius i diabòlicament intel·ligents.
La nostra resposta visceral a aquests triomfs momentanis es fonamenta en una branca de la psicologia anomenada teoria de la gestió del terror, extreta dels estudis de l’antropòleg cultural Ernest Becker. Becker sosté que la societat moderna ha perdut el nord, precisament perquè ens ha aterrit encarar-nos a la inevitabilitat de la nostra desaparició.
La teoria de la gestió de la terror ens diu que, quan la mortalitat es converteix en alguna cosa “evident”, en compte d’abordar la por subjacent, recorrem a les coses que ens fan sentir bé en cerca de consol. El capitalisme és una enorme flassada de confort, dissenyada per ajudar-nos a no encarar-nos mai a la mortalitat que ens espera a tots. I això mateix són els somnis dels homes-coet.
Més enllà del confinament
Quan l’Sputnik va arrencar en la cursa espacial, fa sis dècades, un titular d’un diari nord-americà ho va anomenar “un pas cap a [la nostra] sortida de la presó-Terra”. Arendt va llegir aquelles paraules amb sorpresa. Va veure-hi una “rebel·lió contra l’existència humana” profundament arrelada. No és solament la pandèmia que ens tanca. És tota la condició humana.
Aquesta angoixa que sentim no és res de nou. L’elecció entre enfrontar-nos a la por i fugir-ne sempre ha estat difícil. És exactament l’elecció d’ara. A mesura que el desplegament dels vaccins porta una escletxa de llum a la fi de la covid-19, la temptació de precipitar-se en un escapisme salvatge és enorme.
Però amb tot el glamur, la “darrera frontera” és, anant molt bé, un divertiment i, anant molt malament, una distracció fatal de la urgent tasca de reconstruir una societat assolada per la injustícia social, el canvi climàtic i la pèrdua de fe en el futur.
Quan molts de nosaltres encara trontollem i l’Organització Mundial de la Salut ha advertit d’una pandèmia a l’ombra en la salut mental, qualsevol pla de fugida s’assembla massa al paradís. I emigrar a Mart, evidentment, és un pla de fugida fantàstic.
Somniem alguna “frontera final”, és clar. Però centrem-nos també en algunes prioritats terrenals més necessàries. En una sanitat assequible. En llars decents per als més pobres. En una educació sòlida per als nostres fills. A revertir la precarietat de dècades en els mitjans de vida dels treballadors de primera línia, els qui ens han salvat la vida. A regenerar la devastadora pèrdua del medi natural. A substituir el frenètic consumisme per una economia de cures i relacions.
Aquestes coses no han tingut mai tant de sentit per a tanta gent. No hi ha hagut mai un moment més adient per a fer-les realitat. No solament per al grapat de multimilionaris que somnien una riquesa desenfrenada al planeta vermell, sinó per als vuit mil milions de simples mortals que viuen els somnis molt menys descarats al planeta blau.
Tim Jackson és professor de desenvolupament sostenible i director del Centre for the Understanding of Sustainable Prosperity, a la Universitat de Surrey. Aquest article es publicà originalment a The Conversation.
