01.07.2022 - 21:40
Quan parlem de llengües i territoris, a la majoria de la població li pot venir al cap la Suïssa multilingüe (sense conflicte aparent) o la França monolingüista filla de la Revolució Francesa, per esmentar només dos exemples contraposats. Si aquest fos el cas, podríem pensar que tendim a associar situacions lingüístiques complexes als estats, però les llengües allà on es mouen més és en el món concret de cadascú, que passa inevitablement pel barri del dia a dia. Si pensem en clau nostrada, en ciutats com Figueres, Girona o Vic, les associacions fàcilment poden anar cap als referents culturals de procedències d’allò més diverses. A Vic, per exemple, hi van associats referents polítics, literaris o musicals, com el vigatanisme, la ciutat dels sants o la Liverpool catalana, entre molts altres. Si ens plantegem aquesta mateixa associació pel que fa a la llengua, segurament no hi podria faltar l’estereotip sobre el català viu i modèlic (?), tot i que la ciutat i el país han canviat molt, i de pressa, i la Catalunya de Verdaguer té poc a veure amb el món d’avui. “I a on tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”, respon una estrella al jo poètic en el “Plus ultra” del geni de Folgueroles.
Les persones i el món (com les formigues) es mouen i si ens ho mirem massa de prop, el moviment no es veu i pot resultar que el desert aparent sigui més aviat un bosc frondós, ric en tota mena d’espècies. La lingüística popular ha vist en Vic “la reserva espiritual” de la catalanitat, per un suposat ús social de la llengua molt per sobre d’altres comarques i regions de la catalanofonia. Aquesta etiqueta, clavada també a comarques i regions com la Garrotxa, l’Empordà i Girona, hi ha quedat enganxada durant dècades, gairebé durant el mateix temps que el territori amb un ús més elevat de la llengua no era a Catalunya, sinó a l’Aragó: durant anys, la Franja ha estat el territori catalanòfon amb un ús més alt de la llengua i, en canvi, aquesta realitat no ha tingut incidència en l’imaginari col·lectiu. Vaja, les mentalitats poden anar per una banda i les realitats, per una altra. Vic i la Franja…
Les situacions excepcionals poden ser una gran ocasió per a fer emergir realitats que han quedat ocultes, i per renovar les mentalitats més d’acord amb el món d’avui. La covid ha estat tan excepcional en tots els sentits que ens ha posat davant el mirall en molts aspectes: quins recursos sanitaris (no) tenim, com anem de docents en el món educatiu, tots els fronts que ha de cobrir l’anomenat tercer sector, etc. Pel que fa a les llengües, es podria dir que la covid també ha sacsejat tot el món, de la Xina al Brasil… passant per Catalunya. La comunicació d’informacions decisives en moments tan durs com el principi del confinament ha portat diferents institucions catalanes, locals i nacionals, a fer aflorar en l’espai públic i institucional una realitat multilingüe que segurament no havia emergit mai amb tanta claredat. Cada institució, seguint les seves estratègies comunicatives, però amb un punt de partida i una orientació semblants: mirar de prop les realitats socials més diverses de cada barri i de cada ciutat per fer arribar a tothom, inclosa la població immigrant, informacions essencials que contribuïssin a evitar que la malaltia es desboqués encara més, sovint amb recursos molt limitats.
El cas de Vic és el més excepcional en el context català, si comparem ciutats de característiques semblants, tenint en compte el nombre d’habitants i el percentatge de població estrangera (més d’un 21%), com per exemple Girona, Olot, Figueres o Salt. Aquestes ciutats han vist que per buscar la comunicació més directa i eficaç sobre mesures preventives contra la covid, calia dur a terme polítiques comunicatives variades i multilingües. En aquest sentit, Vic es mostra com l’exemple local més excepcional, perquè ja havia estat duent a terme aquestes polítiques comunicatives abans de la crisi originada per la pandèmia. Encara ara, el municipi pot oferir suport lingüístic en més de vint llengües: anglès, àrab, amazic, bambara, coreà, àkan (fante i twi), edo, francès, fula, ga, haussa, hindi, ioruba, portuguès, polonès, panjabi, rus, urdú, wòlof i xinès. Ho fa mitjançant l’Oficina Municipal d’Acollida.
Durant la covid, les estratègies de comunicació directa d’aquest ens municipal han estat molt nombroses: han comptat amb un servei de traducció oral que es va oferir via telefònica entre pacients ingressats a l’hospital de la ciutat i els professionals de la salut que els estaven tractant, han activat una aplicació telefònica perquè els traductors funcionessin com una extensió de la centraleta de l’ajuntament i han comptat de manera presencial amb intèrprets d’àrab, de panjabi i d’algunes altres llengües durant els cribratges massius. Pel que fa a les estratègies de comunicació indirectes, a Vic, s’han difós àudios informatius en anglès, àrab, amazic, bambara, coreà, àkan (fante i twi) edo, francès, fula, ga, haussa, hindi, portuguès, polonès, panjabi, rus, urdú, wòlof, xinès, ioruba, i s’ha elaborat missatgeria electrònica en anglès, francès, àrab, panjabi, català i castellà.
A Vic, com a poblacions com Salt o Olot, han difós la informació per mitjà dels líders socials i religiosos. En aquest sentit, doncs, les comunitats religioses han tingut una gran importància: a Salt, per exemple, s’han fet reunions amb cada comunitat religiosa amb forta presència al municipi (catòlica, evangèlica, sikh i, sobretot, musulmana). Aquest darrer col·lectiu és el més important en nombre de fidels a Salt, i també és el més complex, perquè està format per integrants de mesquites liderades per persones d’origen marroquí, gambià, senegalès, malià i guineà.
Per situar les polítiques comunicatives multilingües en l’àmbit local, cal posar en relleu que tots els ajuntaments que ho han cregut oportú han pogut treure profit de la comunicació multilingüe que ha promogut la Generalitat de Catalunya mitjançant el Departament de Salut, que ha divulgat material escrit i en format àudio en una quantitat de llengües considerable, fins al punt que un estudi d’Álvaro Aranda (2020) ha considerat la Generalitat de Catalunya com la institució més plurilingüe de l’estat espanyol durant la pandèmia.
L’ens públic encarregat de crear el material en diferents llengües va ser la Direcció General de Migracions, Refugi i Antiracisme (DGMRA), amb la col·laboració puntual del Consell Comarcal de l’Alt Empordà. Aquestes iniciatives públiques són el reflex d’una realitat: una part significativa de població adulta estrangera no té un coneixement suficient del català, i a vegades de castellà tampoc. De fet, la població estrangera se situa uns 15 punts per sota pel que fa a la comprensió oral del català i uns 25 punts per sota pel que fa a la capacitat de llegir-lo. Així doncs, cal entendre en aquest context social i lingüístic el fet que la mateixa Generalitat de Catalunya hagi optat per la comunicació en nombroses llengües.
Per facilitar la comprensió d’aquelles persones que no saben llegir o que tenen dificultats perquè no han estat escolaritzades en la seva llengua, i per poder incloure llengües i varietats dialectals sense tradició escrita, la DGMRA va crear més material àudio que no pas escrit, enregistrat en les llengües següents: àkan, alemany, amazic estàndard, amazic rifeny, anglès, àrab estàndard, àrab marroquí (dàrija), aranès, armeni, bambara, bengalí, búlgar, crioll guineà, diola, francès, fula, georgià, hindi, italià, mandinga, neerlandès, paixtu, panjabi, persa, polonès, romaní, rus, soninke tagal, turc, ucraïnès, urdú, wòlof, xinès mandarí. Tot aquest material va ser traduït i enregistrat per voluntaris de les comunitats. Això explica, per exemple, la manca de certs materials en algunes llengües.
Així doncs, en l’àmbit local i en l’àmbit nacional el multilingüisme s’ha fet visible a través de suports i formats diferents, amb l’ús i la presència de llengües generalment marginades dels àmbits públics i institucionals. Aquesta situació no té res a veure amb l’anomenat multilingüisme d’elit, característic de les poblacions amb una forta presència de turisme internacional o de comunitats d’estrangers amb recursos econòmics elevats. Si en aquests contextos llengües com l’anglès, el francès o l’alemany solen ser les més presents, arran de la covid, llengües generalment marginades o oblidades (començant pels seus mateixos països d’origen), com l’amazic o l’àkan, han tingut ocasió de convertir-se en llengües públiques de Catalunya, amb algun biaix simptomàtic, especialment indicatiu en el cas de l’amazic, que és la llengua que disposa de menys informació traduïda malgrat que és la tercera més parlada a Catalunya, en contrast amb les llengües que compten amb més informació disponible, com l’anglès, l’àrab, el francès, el romanès o l’urdú.
El material creat per la DGMRA de què hem parlat va ser difós pel Departament de Salut, que va fer una tria de llengües que va estar disponible al web durant la pandèmia. Malgrat que hi ha certa correspondència entre les dades de l’EULP i de l’Idescat amb la tria feta pel departament, s’han de tenir en compte algunes qüestions (que la DGMRA ja havia previst) com ara que al Marroc es calcula que hi ha un bon nombre de locutors d’amazic com a L1 i que alguns estudis apunten que a Catalunya pot ser la tercera llengua més parlada, darrere del català i del castellà. Malgrat això, l’amazic és una de les tres llengües amb menys informació disponible al web del Departament de Salut, juntament amb l’aranès (llengua oficial a Catalunya) i el bengalí (que, aquesta sí, és menys present en nombre de parlants). Que una llengua dominant al territori d’origen amagui, a les enquestes, una llengua minoritzada no és exclusiu del Marroc: passa amb el panjabi respecte a l’urdú, o amb la població procedent de la Xina.
Caldria fer un esforç per conèixer més a fons la complexa realitat que, en els estudis estadístics o enquestes diverses, s’amaga rere la categoria “altres llengües”, ja que es pot tendir a infrarepresentar llengües minoritzades com l’amazic o, al contrari, a sobrerepresentar llengües dominants com l’anglès (una cosa n’és el coneixement d’una part de la població i l’altra, el fet que en sigui llengua habitual). El món local podria ajudar a afinar més tot aquest món de llengües, molts treballadors públics que treballen en barris multiculturals coneixen molt bé el seu dia a dia i sovint, les llengües dels seus conciutadans.
Ja seria hora que renovéssim els imaginaris col·lectius i si parlem de llengües i ciutats, ja no hi ha cap motiu per recórrer als nens d’Olot. Tot es va originar arran d’unes declaracions d’un conseller d’Educació de fa uns anys. “Diumenge passat vaig constatar les dificultats d’uns nens d’Olot per a fer una presentació pública en castellà”, va afirmar el conseller. A partir d’aquell moment, el marc del debat ja va quedar muntat: la immersió, la competència en castellà dels alumnes i, és clar, l’exemple local com a arma llancívola. El cas és que el castellà d’els nens d’Olot no devia ser tan deficient, ja que la proposta olotina va guanyar un dels primers llocs, en un concurs amb participants de tot l’estat. Tant és, d’això ni se’n va parlar, l’opinió publicada i esbiaixada es va centrar en el castellà dels nens d’Olot, un vestit fet a mida per als sectors antiimmersió: els alumnes catalans no saben prou bé el castellà, esgrimien amb tota contundència, com si la Catalunya del 2007 encara fos la del català (els catalans) de La punyalada de Vayreda, per entendre’ns.
“Com cal menjar e cal beure, cal dansar per a se desengordir e esbargir els malors. A la font del sant toparem amb la mainada del Briquet, belleu, e bé caldrà convidà’ls a l’espartinada. Doncs si nostres damisel·les són pas en tren, bon Dieu!”, hi explica en Pol de la Menera en el seu rossellonès adreçant-se als seus interlocutors garrotxins. Sembla que la muntanya catalana d’aplecs i misses, de perdularis garrotxins i rossellonesos avui ja només existeix en l’imaginari dels sectors castellanistes. La Catalunya real és l’institut on estudiaven els nens d’Olot, situat en un barri tradicionalment d’immigració: primer de ciutadans provinents del sud d’Espanya i des de final del segle passat, de gambians, marroquins i xinesos.
Tot això tant els feia, als franctiradors que incendiaven el debat públic. Tant era que el director de l’institut s’esgargamellés a explicar que els resultats acadèmics en llengua catalana i llengua castellana eren molt semblants, gairebé ningú ni el sentia. Tant era que molts alumnes del centre tinguessin el castellà com a llengua inicial. Els nens d’Olot no saben castellà es va convertir en l’eslògan multiús. I això és el que ha quedat al cap de l’opinió pública… i vés a saber si en el dels jutges que decideixen sobre llengües i percentatges.
Sembla la història d’aquell home del Rif, malastruc, que pregunta a una estrella, insistentment: “Quan es farà de dia? Quan sortirà el sol?” Ho canten els Inumazigh, un grup d’Osona amb arrels amazigues a Nador que des de fa uns anys ha incorporat un músic d’origen català. La cançó es titula Itri (“estrella”), una més del seu ampli repertori que no ha parat de sonar per tot arreu.
Carla Ferrerós i Narcís Iglésias són membres del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).
NB. El que s’explica en aquest article es basa en les contribucions que un grup d’investigadors de la Universitat de Girona acabem de publicar a Llengua & Dret. Les informacions que es donen sobre les diferents ciutats s’han obtingut mitjançant entrevistes telefòniques i, sovint, una part de la informació s’ha rebut per correu electrònic. Hem entrevistat responsables de la Direcció General de Migracions, Refugi i Antiracisme; dels ajuntaments de Figueres, Girona, Salt i Vic, i del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa. Volem agrair a totes aquestes persones la seva disponibilitat, així com tot el material que ens han facilitat de cara a aquest estudi. D’altra banda, tot i haver fet nombroses gestions prop del Departament de Salut, no ha estat possible entrevistar la persona que va concebre la política comunicativa plurilingüe de CatSalut.
