Multada per excés de velocitat quan anava de part cap a l’hospital: “L’Ajuntament de Barcelona m’ha robat”

Era de matinada quan Mireia S va començar a anar de part. La seva parella va agafar el cotxe per traslladar-la de Molins de Rei a les urgències de la Clínica Dexeus de Barcelona, on havia de tenir el fill. Tot anava segons les previsions, però a l’entrada de Barcelona la Mireia va notar que les contraccions s’acceleraven. “Em vaig anar doblegant dins el cotxe. Les contraccions cada vegada eren més freqüents. Vaig arribar a la Dexeus amb contraccions cada cinc minuts. Pensava que ja no em podrien posar l’epidural. De fet, vaig arribar tan justa que quan el meu company va tornar d’aparcar el cotxe, ja me l’havien posada. Per sort vam arribar a temps i tot va anar bé.”

Però al cap de pocs dies van rebre una multa: “Sóc molt conscient del moment que el radar ens va captar. Érem a l’avinguda Diagonal. Recordo que el meu company va provar de frenar, però, veient com estava, li vaig dir que no, que tirés. Era una urgència. Em va venir al cap, de quan em vaig treure el carnet de conduir, allò que ens explicaven que en cas d’urgència havíem de treure el mocador blanc per la finestra. Era impossible de fer-ho en aquell moment. De fet, ja no sé si és vigent. Però, igualment, tenia les mans agafades a la panxa, em feia molt de mal. Em vaig espantar veient que les contraccions anaven molt de pressa. No era el primer part, sabia què significaven. Per això vaig pensar que no podíem reduir la velocitat a 50 km/hora, com hauria calgut. Si ens posaven la multa, ja reclamaríem. Em semblava lògic que, veient el cas, em retirarien la multa.”

La Mireia va decidir de presentar un recurs. Pensava que seria un tràmit senzill, però no: tot es va complicar. Fins al punt que tothom li ha tancat les portes i no podrà reclamar. Però, en compte de callar, ha decidit d’alçar la veu i denunciar una situació que troba injusta: “L’Ajuntament de Barcelona m’ha robat cent euros. Ara era un part, però i si m’obro el cap a casa i m’han de dur a urgències? Mentre em dessagno he d’anar a 50 km/hora pel radar? No té lògica.”

Les dues reclamacions que ha presentat a l’Ajuntament de Barcelona han estat denegades. “Em pensava que amb el paper d’urgències n’hi hauria prou. Hi constava l’hora d’entrada i la informació bàsica del part. Em semblava que no caldrien més explicacions. Però quan vaig trucar-hi, després d’haver-me denegat la primera reclamació, em van dir que la millor estratègia era pagar la multa, perquè no m’arribessin més recàrrecs i perquè veiessin que no tenia problemes per a pagar-la. També en van dir que enviés tota la documentació que pogués. I ho vaig fer. Vaig enviar tot l’informe mèdic. Qui ho va poder llegir, va saber gratuïtament tota la meva intimitat del part. No crec que calgués saber si havia tingut un part vaginal o per cesària.”

Però això tampoc no va servir de res. Li diuen que no consideren que fos un motiu de força major i que la infracció podia comportar un risc, no tan sols per a l’infractor sinó també per als altres conductors. “Quan vaig rebre la resposta del recurs em vaig quedar blanca. Què era un perill? Eren les cinc de la matinada. No hi havia ningú. Anàvem a 70 km/hora, que no crec que sigui perillós. D’acord que, segons la normativa, és excés de velocitat, però és que anava de part. Què volien? Que tingués la criatura allà?”

La Mireia ja no hi veu solució. “Malgrat que m’he mogut molt, ha arribat un punt en què tothom em diu que no hi puc fer res. No ho entenc. Això que reclamo és una cosa molt lògica.” Només li restava l’opció de presentar un recurs contenciós administratiu. I, malgrat que hi estava disposada, no ho ha pogut fer perquè cap advocat no se n’ha volgut fer càrrec. “Diuen que hi perdré diners, perquè em cobraran tres-cents euros i la multa només és de cent. El meu advocat em va dir que l’ajuntament actua així perquè sap que la gent no reclama. No m’ho creia i vaig decidir d’anar a la Ciutat de la Justícia, al servei d’orientació jurídica. Vaig pensar que m’ajudarien, però no. Vaig explicar el cas i em van dir que no em podien facilitar cap advocat gratuït, tenint en compte els més ingressos. Ho vaig intentar amb uns altres advocats, i tothom m’ho ha desestimat.”

Amb tot plegat, la Mireia se sent impotent i indignada. “És com si m’haguessin robat.” I ha decidit de no callar. Diu que cal denunciar-ho públicament perquè ningú més es trobi amb aquesta situació. “Ja sé que no em tornaran res, però vull explicar que l’Ajuntament de Barcelona m’ha robat, vull que se sàpiga el meu cas perquè ningú més no es trobi amb aquest problema. Cal canviar la manera que té l’Ajuntament de Barcelona de cobrar aquestes multes. Hauríem de poder-les impugnar, era una urgència. Si no, és una presa de pèl. És l’ajuntament, no una empresa privada que vol recaptar fons. En teoria, han de mirar pel nostre bé. Tots paguem els nostres impostos.”