La multa de Sílvia Orriols

Es diu que la democràcia recula. La prova de la regressió seria el creixement dels partits d’extrema dreta a molts països on fins ara la política discorria pel rails d’un bipartidisme formal o de facto, amb partits frontissa que permetien de variar la inclinació ideològica sense alterar l’eix de la governança. L’aparició de partits que qüestionen l’axialitat del sistema ha fet saltar les alarmes i les defenses retòriques s’han eriçat com una barrera de punxes per a frenar l’onada conservadora.

El problema d’aquest exorcisme és que confon la democràcia amb determinats valors que, per dir-ho formulàriament, anomenaré progressistes. Valors que, lluny de ser evidents o de sentit comú, són saturats d’una filosofia elaborada i administrada durant dècades. Són valors generalment abstractes, sovint aplicats sense considerar el context, la història o les circumstàncies. La democràcia no és en primera instància cap paquet de valors perfectament delimitats; és, fonamentalment, la posada en pràctica d’un discurs deliberatiu ideal. Dic ideal, perquè la realitat parlamentària sol deixar sense efecte la condició deliberativa dels discursos i els concep més aviat com a oportunitats d’invectiva i de propaganda aplaudides mecànicament a les pròpies bancades i esbroncades a les altres sense fer-ne cabal. La democràcia falla no pas quan els valors col·lideixen entre ells, sinó quan fracassa el procés deliberatiu, sigui perquè no se cerca el terreny propici al diàleg, sigui perquè se n’expulsa l’interlocutor, se’l silencia o se’n distorsiona el discurs sense atendre a la càrrega, petita o gran, de sentit que pugui comunicar.

Si la dreta dita extrema guanya acceptació entre els joves és perquè a molts el discurs de l’esquerra els sona buit, encarcarat i cínic. Ha estat molt de temps el discurs oficial i oficiós, base de l’status quo social, escolar i mediàtic resultant de canvis molt profunds als països d’Occident. Canvis que en el temps d’un parell de generacions han alterat la fesomia de les societats fins a fer-les irrecognoscibles. Potser la reacció conservadora que amenaça el sistema correspon al límit que la societat, sotmesa a una transformació vertiginosa, pot tolerar sense esqueixar-se. En aquest sentit, més que un símptoma de degeneració de la democràcia, la reacció conservadora podria actuar com un fre d’emergència per a evitar-ne la destrossa.

Certament hi ha una dreta il·liberal, com hi ha una esquerra il·liberal. Però, per molt que desplaguin els radicalismes respectius, la democràcia no pot pas tancar el micròfon a cap discurs que accepti les regles del procés deliberatiu. És un greu prejudici, és a dir, un judici previ a la raó, respectar el radicalisme dit progressista i proscriure el conservador. És irracional privilegiar el futur sobre el passat, una superstició que Occident ha heretat dels seus fonaments religiosos i que està profundament relacionada amb l’experiència de desarrelament, de pèrdua de la llar. El futur és la terra promesa; el passat, el paradís de la infantesa, la llar a la qual ja no podem tornar. Sovint el conservadorisme defensa una idea de país, una memòria de país, o si voleu una visió idealitzada però no necessàriament fictícia o inventada de país. D’un país que ha estat desposseït dels trets que feien possible la intimitat entre desconeguts. Aquesta intimitat definia una identitat que distingia entre propis i estranys, nacionals i estrangers, sense ser excloent, perquè contemplava el deure d’hospitalitat d’acord amb les condicions estipulades per Kant: el dret de l’estranger de no ser tractat amb hostilitat en arribar a un altre país. En virtut d’aquest dret, l’estranger podia gaudir de l’intercanvi d’idees i mercaderies amb els autòctons, però el dret no s’estenia a ser mantingut o festejat ni a establir-se permanentment al país i menys encara a reclamar-ne la ciutadania. D’aquell dret que corresponia al cosmopolitisme il·lustrat s’ha passat a proclamar un dret d’hospitalitat universal que esborra les condicions indicades per Kant amb l’abolició tàcita de les fronteres, la immigració il·limitada, el dret de ser acollit, mantingut i proveït d’habitatge i serveis, la reclamació automàtica de documentació i drets electorals per a modificar les condicions de vida del país receptor. Tot això, que ja és una realitat, va molt més enllà del dret d’hospitalitat il·lustrat i altera la vida dels autòctons de maneres que alguns jutjaran positives i altres negatives, però que en tot cas són irreversibles i per això calia tractar-les amb molta prudència. Aquests canvis a gran escala resulten molt més irritants com menys se supediten al criteri deliberatiu de la població, obligada a adaptar-se a les exigències i modus vivendi d’uns col·lectius imposats.

Robespierre, que no era exactament conservador, va parlar del despotisme de la llibertat. I és aquest despotisme d’un laissez faire contrari al sentiment de pertinença i de propietat de la llar històrica d’un poble que es regira contra la memòria de l’esforç, el sacrifici i la sang vessada per a conservar-la i transmetre-la a les pròximes generacions. L’epítet “racista”, un dels més esmolats a la panòplia repressiva de l’esquerra, fa avui a Catalunya la mateixa funció que l’epítet “terrorista” a Espanya. Aquí i allà els qualificatius d’intenció letal s’apliquen a tothom que s’aparta de l’eix ideològic, independentment del valor semàntic dels mots, del context i de la versemblança de la imputació. I a fi que l’enormitat del despropòsit no transcendeixi, es veta el contrast d’opinions proscrivint l’actuació deliberativa de la part caiguda en desgràcia. Així s’impedeix que la gent es faci allò que en llenguatge pictòric se’n diu “una composició de lloc”. 

Pel que sembla, ja no és la idea d’imperi, ni l’expansió territorial, ni l’adoració de l’estat, ni el sotmetiment de les masses a la voluntat d’un cabdill, ni la cursa armamentista, ni el militarisme, ni el recurs a la violència allò que avui serveix per a situar una opció a l’extrema dreta de l’espectre polític. N’hi ha prou de resistir la desregulació de la immigració amb les coaccions associades, i d’atrevir-se a assenyalar-ne els efectes a curt i a mitjà termini en els costums socials i les estructures institucionals, per a ser incorporat en l’imaginari de l’extrema dreta que ocupa el lloc de l’infern a la comèdia política, una història de progrés espiritual basada no ja en l’univers tomista sinó en l’escolàstica de la globalització.