“Muixerangues al cel!” també en temps de pandèmia

El concepte fer pinya, la imatge física d’una munió de cossos frec a frec, mans i braços fent força per a aconseguir un únic objectiu és ara, en temps de pandèmia, el més impossible dels somnis. Ja fa més d’un any que les muixerangues no s’enfilen al cel. Més d’un any que les colles no poden trepitjar els locals d’assaig per somniar figures que desafien la llei de la gravetat i que emocionen el veïnat els dies de festa i de celebració.

Mentre no arriben temps millors, hi ha una manera de gaudir de l’esperit de les muixerangues, d’aprendre’n qüestions potser poc conegudes i de matar el cuquet fins que les festes no tornen al carrer. A l’ETNO, el Museu Valencià d’Etnologia, es pot visitar l’exposició “Muixerangues al cel”, que mostra el moviment des del punt de vista de la festa més tradicional, però també el naixement de noves associacions.

Joan Bofarull, comissari de l’exposició i membre de la junta executiva de la Federació de Muixerangues, explica a VilaWeb que han pensat l’exposició com una manera perquè qualsevol persona, tant si sap què són les muixerangues com si no n’ha vista cap mai, les entenga i les aprecie. “El concepte clau seria distingir entre les muixerangues tradicionals i les noves. També volem destacar el concepte de colla, de relacions humanes i de sentiments”.

Les muixerangues tradicionals i les més noves

Les muixerangues tradicionals són les que s’han conservat durant molts anys, són colles que tenen un pes en la història i en la tradició de cada poble i que, en alguns casos, es diferencien de les que s’han creat més recentment. Són les dues d’Algemesí, els Negrets de l’Alcúdia, la Mojiganga de Titaigües, els Dansants de Peníscola i el Ball de Varetes de Forcall. Les altres, fins a divuit, des d’Alacant fins a Vinaròs i Barcelona, són les més recents.

“La Muixeranga d’Algemesí és un patrimoni immaterial, totes les tradicionals tenen un element cultural i festiu que hem de conservar. Les noves no tenen aquest valor patrimonial, però sí que són associacions d’oci, festives, llocs on la gent passa el temps lliure, coneix més gent, serveixen per a la integració dels immigrants, per a aprendre la llengua i, fins i tot, perquè es facen parelles”, diu Bofarull, qui afegeix que ara a la federació treballen per establir de manera regular les diferències entre aquests dos grups de muixerangues. De moment avança que allò que diferencia les tradicionals de les noves és la relació que la colla té amb el poble. “Tothom les coneix, les considera una part del patrimoni local. Si un any no actuen, com va passar a Algemesí l’any 1973, la gent del poble les reclama, perquè aquella festa necessita la presència de la muixeranga. Quan el poble es presenta davant d’una autoritat, quan hi ha una visita important, la muixeranga hi té un paper.”

Quant a les noves, les que són una associació més moderna, no tenen aquest reconeixement de símbol. El procés d’acceptació i de reconeixement pot durar anys. Però sí que compleixen la funció de ser un lloc d’acollida i d’activitat recreativa per a la gent del poble o del barri on s’ha creat.

El paper que fan les unes i les altres

Es pot parlar de diferències de qualitat entre unes i altres? Bofarull diu que sí, que hi ha colles que en saben més, que poden fer figures més complicades que unes altres. “No es tracta d’entrar en una competició, però, evidentment, si la Muixeranga d’Algemesí són quatre-centes persones o cinc-centes i tenen gent de més seixanta anys que quan eren xiquets ja muntaven, és un personal que en sap molt. I d’altra banda, és normal que quan hi ha una colla nova, la gent n’haja d’aprendre.”

I en això, en aprendre, les colles es relacionen entre si amb la mateixa solidaritat que actuen internament. S’ajuden les unes a les altres. Van a veure els assajos dels altres, les actuacions. Pregunten. I els grups que en saben més en mostren als que tenen menys experiència.

El valor cultural de les muixerangues

“Si mesures el valor cultural, antropològic, les tradicionals tenen un valor històric que les altres no tenen, però si mirem les noves, també tenen un valor de cohesió especial o festiu. Depèn dels ulls amb què te les mires”, explica Joan Bofarull quan li demanem pel valor de les muixerangues. Amb tot, diu, les persones que fan pinya, que formen part d’una muixeranga, encara que no siga Bé d’Interès Cultural com ho són les històriques, es diverteixen igual, gaudeixen de la companyia i senten la mateixa emoció quan aconsegueixen una figura que no havien aixecat mai.

Bofarull explica també que les relacions entre colles és global i que les colles valencianes tenen una sintonia plena i fluida amb les colles castelleres. “Ja fa molts anys que els castellers han interioritzat que la muixeranga és el seu origen i es tenen gran respecte i admiració, i és ben normal que facen actuacions compartides”, afirma.

Les muixerangues històriques

Les Muixerangues d’Algemesí. Són les colles més conegudes, les que apleguen més gent i les que fan més figures i més difícils. Com a elements integrants de la festa de la Mare de Déu de la Salut, són Patrimoni de la Humanitat.

Els Negrets de l’Alcúdia. Fins fa uns anys, els Negrets eren quinze xiquets amb la cara pintada que feien un ball i una campana. La campana està documentada en unes festes del 1692. L’any 2003 els negrets no van actuar, però l’any següent la colla es va reorganitzar amb persones de totes les edats i sexes i han anat ampliant la varietat i la dificultat de les construccions humanes. En fan de fins a cinc pisos.

La Mojiganga de Titaigües. La Mojiganga és un element central de les Fiestas Gordas que se celebren al poble cada set anys. El grup s’organitza un any abans i assagen els caps de setmana i els dies de vacances. L’actuació consisteix a fer cinc torres humanes i cinc balls. Fins a l’any 2009 no s’hi incorporà un grup de xiques que repliquen els mateixos balls i torres.

Els Dansants de Peníscola. Són un element festiu molt antic. Ballen diferents danses de bastons i castanyetes i culminen l’actuació amb l’elevació d’un castell de quatre pisos.

El Ball de Varetes del Forcall. A la Festa Major del Forcall un únic grup de tabalet i dolçaina acompanya tres danses diferents. Ballen la mateixa música, fan el mateix pas i l’últim dia ballen barrejats. No hi ha un mestre, sinó que els nous aprenen dels més veterans.

Fins el 25 de setembre

L’exposició, que romandrà oberta fins el 25 de setembre, ha estat comissariada per Joan Bofarull i Albert Costa i dissenyada per Aureli Doménech i Antonio Herrero. Els fons exposats els han cedits totes les Muixerangues que són representades a la mostra: Muixeranga d’Algemesí, Nova Muixeranga d’Algemesí, Negrets de l’Alcúdia, Mojiganga de Titaigües, Dansants de Peníscola, Varetes de Forcall, Muixeranga de Barcelona, Muixeranga de Vinaròs, Conlloga Muixeranga de Castelló, Muixeranga de la Plana, Jove Muixeranga de València, Muixeranga de València, Muixeranga la Torrentina, Muixeranga d’Alginet, Muixeranga de Sueca, Muixeranga la Carabassota de Guadassuar, Muixeranga de Cullera, Muixeranga de la Safor, Muixeranga la Socarrà de Xàtiva, Ball dels Locos de l’Olleria, Muixeranga de la Vall d’Albaida, Muixeranga la Penyeta Blanca de Cocentaina, Muixeranga de la Marina Alta, Muixeranga de la Marina Baixa, Muixeranga del Campello i Muixeranga d’Alacant.