Mudança rima amb matança

L’altre dia, Bel Zaballa explicava que la quantitat de llibres que un té a la biblioteca és directament proporcional a la mandra que fa emprendre una mudança. Aquesta és, certament, una raó de pes per a no bellugar-se, si em permeteu el joc de paraules fàcil. Però no és l’única, i fins i tot m’atreviria a dir que no és la més important. És molt més traumàtic el còctel de records i sentiments causat per cada mudança que no pas el mal de ronyons que resulta de fer i desfer caixes o de carretejar llibres amunt i avall.

Amb els anys, qui més qui menys n’ha fetes unes quantes, de mudances. Sobretot si ha optat per viure de lloguer en un país en què cada pocs anys depens de les fluctuacions sempre alcistes del mercat immobiliari, i en una ciutat com Barcelona, que sembla atreure estrangers amb sense aturador, per dir-ho a la manera de l’ex-batlle.

Hi ha dues lliçons que s’aprenen de seguida, després d’haver-ne fet un parell. La primera: si passes de la vintena i has començat a acumular inútils pertinences terrenals, no enredis uns col·legues per ajudar-te a moure-les amb la promesa d’agraïment etern, encara que la promesa vagi reforçada amb unes pizzes i unes cerveses. No facis als altres allò que no vols que et facin a tu mateix. Dit d’una altra manera: en això també hi ha professionals que s’hi guanyen la vida, encara que comunicar-s’hi no sigui sempre una empresa fàcil. La segona: sense necessitat de ser un estrateg militar, sí que cal una mínima planificació del moviment per no deixar-hi, a banda la ronyonada, també bous i esquelles.

Podríem afegir-hi una tercera lliçó, de propina: per molt que planifiquis, sempre tens molt més que no imaginaves. En una llar, per una tendència innata, sempre hi entren més objectes que no pas en surten. Societat de consum, se’n diu d’aquest fenomen. Combinat amb qualsevol variant, per lleu que sigui, de la síndrome de Diògenes, fa que el resultat sigui altament letal i que això no hi hagi Marie Kondo que ho resolgui.

Perquè quan comences a obrir calaixos i armaris t’apareixen barrejats els mitjons desaparellats i les primeres cartes d’amor, de l’època en què encara n’escrivíem, els àlbums de fotos de quan les fotos eren de paper i unes sabates que no et poses mai però que un dia potser sí, qui sap, les copes per a fer còctels a l’estiu que encara s’han d’estrenar i una sèrie de documentaris sobre el cos humà de la BBC que és fantàstica. També hi ha el portàtil que feies servir quan treballaves per als Jocs Olímpics de Barcelona, i vols dir que es deu engegar encara, doncs sí, que bo! Impacte emocional a banda, així no hi ha manera d’avançar…

Si cada objecte que posseïm va associat a una persona, un moment o un viatge, el curt trajecte que va del calaix on és desat a la caixa de cartó que dòcilment el transportarà implica un reviure i un recordar esgotadors. Temps que no tornaran però que t’han fet qui ets. I pols, pols pertot arreu. Sota el sofà, darrere la nevera, sobre les prestatgeries. Un festival només comparable a l’agrupació d’agulles d’estendre que s’acumula darrere la rentadora, amb algun dels mitjons que fan parella amb els desaparellats del calaix, tot sigui dit.

I per fer una mudança, quants dies ens dóna el magne conveni laboral? Un. Deu n’hi do. Casar-se: quinze dies. Canviar de casa: un. O la institució del matrimoni és sobrevalorada o els sindicalistes són molt sedentaris. Però no ens exclamem, que a mig món no fan mudances com les nostres, sinó que apleguen quatre coses en una bossa i emprenen el llarg i incert de l’emigració; o ni bossa ni quatre coses per a fugir d’una guerra cames ajudeu-me. També n’hi ha que es troben obligats a fugir de l’estat repressor i anar-se’n a un exili que ara ja no es pot ni dir pel seu nom. És a dir, que no ens exclamem: prendrem un calmant i demà continuarem desfent caixes.