Mudança rima amb matança

Vejam, deixem-ho clar d’entrada, abans no comenceu a disparar: ja sé que tal com estan les coses si pots fer una mudança ets un afortunat, perquè vol dir que d’una manera o una altra et pots pagar un sostre sobre el cap, i això en època de desnonaments, mileurismes i precarietat generalitzada no ho pot dir tothom, i per tant gràcies a la vida, a la família que ens ha deixat diners, a la Caixa d’Enginyers per haver-nos permès de contribuir a llur compte de resultats i a la fantàstica legislació catalana –i aquí un cop més dir catalana és com dir espanyola–, que fa que els llogaters hàgim d’estar cada cinc anys amb l’ai al cor, el cor en un puny, el puny alçat reclamant unes lleis com les alemanyes i les maletes a mig fer.

Quan t’arriba l’avís del burofax ja saps que ets pell, perquè dubto que hi hagi cap bona notícia que arribi per un mitjà tan trist com el burofax, digne hereu del telegrama. I, efectivament, la missiva indica amb llenguatge casernari que s’ha acabat el bròquil i que facis el favor de tornar les claus el dia i l’hora indicats si a més de ser pell no vols també ser il·legal. I res, amb el burofax encara calent sobre la taula comença la cerca digital per les diverses plataformes immobiliàries, per comprovar un cop més allò que ja saps: que el que tu vols (de fet, utilitzes el verb necessitar) no t’ho pots pagar allà on t’agradaria viure, i que a Sant Julià de Vilatorta sí que ho trobaries, però en transport públic trigaries dues hores i mitja a arribar a Barcelona i la majoria de combinacions inclouen la variable RENFE. I, digueu-me desconfiat, però si m’hagués de jugar diners de si veurem abans l’amnistia real o el traspàs del servei de rodalia, no sabria gaire què fer, de manera que per si de cas continuem buscant a l’àrea metropolitana.

Després de trobar algunes agulles en un paller i haver-te allunyat uns quants quilòmetres del lloc on havies començat a buscar, haver reduït les pretensions, els metres quadrats, i si el pis té una eficiència energètica G que Déu hi faci més que nosaltres, arriba un dia en què la combinació de l’atzar, el cansament i la necessitat fan que estampis la teva signatura en un contracte. I aleshores sí que comença la millor part de l’aventura, que no és pas tornar, no, sinó fer una mudança, i assegurar-te a tu mateix i als teus amics que et miren com si fóssim a Sancho de Ávila, que aquest cop ho contractarem tot, que cada mudança són dos anys menys de vida, i no saps com i quatre fotogrames més tard ets al Decathlon comprant una faixa lumbar i en sortir directe a la farmàcia a comprar Enantyum de 25 mg, principi actiu dexketoprofèn, que és com un ibuprofèn però més fort, no fa miracles però alleugereix el mal d’esquena, perquè encara que trobis un transportista fantàstic com en Josep Ramon, que no rondini mai i a tot hi trobi solucions, només de fer i desfer caixes, desmuntar prestatgeries i fer un mal gest de tant en tant, l’esquena segur que se’n ressentirà.

Si t’agrada fer trencaclosques, ja hi tens molt de guanyat, a l’hora de fer una mudança, i si ets bo jugant al Tetris puntua doble, perquè cal justament encaixar, primer literalment, dins de caixes –menció especial per a les caixes sueques Malmö Flyttjänst AB comprades de segona mà, pràctiques i resistents–, i després a les habitacions. També cal molta planificació i estratègia, i prendre moltes mides i apuntar-les en una llibreta i que aquesta no quedi enterrada entre les caixes. És evident que si passem de 80 metres quadrats a 100 tot serà més fàcil que si el camí és a la inversa, però quan els metres quadrats d’origen i de destinació són semblants la cosa es posa interessant. Jo recomano de fer les mudances per fases i no de cop, potser perquè dec ser una reencarnació de Diògenes o d’algun dels seus deixebles, igual com també recomano d’arribar als llocs que estimes o que admires amb qualsevol mitjà de transport que no sigui l’avió, però ara ens allunyem una mica massa del tema.

Centrem-nos en la mudança, en l’esgotament físic i mental que representa, en l’esforç suplementari de mirar de vendre en aquest mercat de Calaf de la informalitat i el regateig anomenat Wallapop les coses que no t’hi caben o que ja no vols, perquè quan dius que faràs una mudança tothom t’anima a fer neteja i llençar coses, no saben això de la meva reencarnació, o si ho saben dissimulen i fan veure que no. És una mica com allò del reinventar-se quan et quedes sense feina. I enmig d’aquest esgotament que també és emocional, perquè al fons dels calaixos i dels armaris hi ha des de cartes d’amor fins al meu DNI català i exemplars de la revista Mocador, el butlletí del Moviment d’Objectors de Consciència (MOC), que ja tenim una edat, enmig d’aquest esgotament i mentre dura la transhumància, deia, t’adones que una casa es va buidant lentament i l’altra es va omplint, i que les coses que necessites sempre són a la casa on no ets –benvinguts al club, somriuen sorneguers els fills de pares separats, tota la nostra vida ha estat així–; segurament es podria bastir una teoria de vasos comunicants entre les dues cases implicades en una mudança, però jo sóc de lletres i no sabria gaire com fer-ho.

Algun dia s’acabarà la mudança i tornarà la pau a les nostres vides i ens acostumarem a les botigues i les cares del nou barri i deixarem d’enyorar la carnisseria i la fruiteria que ara tant ens agraden, i aprendrem les rutes per anar i venir amb transport públic o amb cotxe si convé, i les habitacions deixaran de ressonar com ressonen quan són buides, i algun dia fins i tot trobarem a cegues els interruptors de la casa nova, i sobretot, sobretot, la bona notícia és que deixem un lloc a Barcelona que potser es podrà aprofitar per fer-hi un pis turístic, per als visitants de la Copa Amèrica i els del Mobile i els expats rics que omplen aquesta capital europea dels hubs tecnològics, aquesta ciutat que tant ens estimem i que fa cinc anys ja ens va expulsar de Ciutat Vella i ara ens fa fora potser definitivament. O sigui que adeu Barcelona, ha estat bonic mentre ha durat.