Mratt Kyaw Thu: “L’actualitat s’ha cansat de Birmània”

Mratt Kyaw Thu, guanyador l’any 2017 del prestigiós premi Kate Webb de l’agència France Presse, ha estat durant anys un dels noms més destacats del periodisme a la seva Birmània natal. Però la independència i el rigor informatiu que el caracteritzen, font del seu èxit professional, ha estat també l’origen de les seves dificultats polítiques al país.

Fa gairebé tres anys que el periodista viu a l’exili a Madrid, des d’on continua lluitant pel restabliment de la democràcia al seu país, a la qual posà fi el cop d’estat del febrer del 2021. Per a explicar la lluita del poble birmà, el periodista visita avui l’Espai VilaWeb, on a partir de les 19.00 dialogarà amb Roser Giner sobre la lluita per llibertat i la democràcia al país.

Empès a l’exili

L’11 de març de 2021, va sonar el telèfon de Mratt Kyaw Thu. Un veí li havia enviat un missatge: l’exèrcit havia aparegut sobtadament al seu carrer possiblement amb l’objectiu d’arrestar-lo. Però ell no era casa: de fet, ja feia un temps que dormia rotatòriament en pisos d’amics i coneguts per a evitar que les autoritats el descobrissin.

Setmanes després, ja havia abandonat Birmània. La visita dels soldats va precipitar que se n’anés del país, però la decisió d’exiliar-se feia setmanes que es covava. El cop d’estat perpetrat el mes anterior per l’exèrcit, que reemplaçà el govern elegit democràticament d’Aung San Suu Kyi per una junta militar, havia desencadenat una onada de repressió que havia culminat amb l’arrest i tortura de desenes d’opositors, incloent-hi dirigents polítics, personalitats de la societat civil i periodistes –fins i tot alguns del de més anomenada del país.

El dia 10, quan l’exèrcit publicà fotografies del cos mutilat d’un filantrop opositor que havia arrestat el dia anterior, Mratt Kyaw Thu va veure clar que la seva vida perillava i que havia de sortir del país. “El missatge per al públic era molt clar: si vas en contra nostre, acabaràs com ell“, explica en declaracions a VilaWeb.

“Després d’això, molts vam veure que no ens podíem deixar agafar per l’exèrcit. Fins aleshores pensàvem que, a tot estirar, ens detindrien, però amb aquelles fotografies vam veure que podríem tenir un destí molt pitjor“, afegeix.

De fet, feia temps que era en el punt de mira de l’exèrcit, en gran part gràcies a la publicació d’una entrevista a un general opositor que havia abandonat el cos per a afegir-se al moviment de desobediència civil a la junta militar. “Van emetre el meu nom i la meva fotografia per la televisió estatal i em van acusar d’escampar notícies falses”, recorda. “Després d’això, vaig veure que podia tenir problemes greus“, afegeix.

Un llarg periple fins a la llibertat

Però abandonar Birmània no va ser gens fàcil, segons que explica. Després de deixar l’antiga capital, Rangun, el periodista hagué de passar tot un mes en un indret remot de la densa selva tropical de la regió de Karen, al sud-est de Birmània. D’allà pogué passar la frontera a Tailàndia, tot eludint l’ordre de cerca i captura que planava sobre seu, i des de Tailàndia viatjà fins a Alemanya.

En primera instància, el periodista intentà demanar asil a Alemanya, però les autoritats l’hi negaren perquè tenia un visat espanyol. Els entrebancs, tanmateix, no s’acabaren ací: una vegada li fou denegat el visat, Mratt Kyaw Thu fou dut a un centre d’internament, on estigué detingut trenta-vuit dies. D’aquests, deu els passà –com estipulava el protocol sanitari vigent aleshores– en una habitació d’aïllament per covid-19 de dos metres d’ample i tres de llarg. “Era com una presó. Va ser una situació molt complicada: no podia parlar per telèfon ni navegar per internet, ni tan sols podia llegir”, recorda.

La revolució ciutadana, a la recambra

Més tard fou alliberat gràcies a la intervenció d’una amiga establerta a Berlín, que l’acabà localitzant després de trucar un per un a tots els centres d’internament del país per a comprovar si el tenien retingut. D’Alemanya, Mratt Kyaw Thu viatjà a l’estat espanyol, on li fou tramitada la petició d’asil. S’establí a Madrid, on viu d’ençà de mitjan 2021.

D’allà estant ha seguit, resignat, el curs dels esdeveniments a la seva Birmània natal. “La situació a Birmània és com més va més complicada, va empitjorant”, lamenta.

La junta militar va declarar l’estat d’emergència el febrer del 2021, i des d’aleshores l’ha prorrogat tres vegades. Aquestes pròrrogues han demostrat ser clau per al futur de la vida política al país, perquè la constitució birmana estipula que, una vegada acabat l’estat d’emergència, s’han de fer eleccions en un termini màxim de sis mesos.

Durant tot aquest temps, la junta militar –que originalment es va comprometre a fer eleccions a començament del 2022– ha aprofitat la situació per consolidar el seu poder, i ha aprovat una reforma electoral que els analistes creuen que ha estat feta a mida per afavorir el seu partit, l’USDP.

El règim continua essent molt impopular entre els birmans, però els atacs i protestes multitudinàries que van encendre els carrers del país els primers mesos de govern de la junta militar han deixat pas a un sentiment generalitzat d’apatia. “La gent està com més va més convençuda que el país va tornant a la normalitat, i alguns han deixat de participar en les protestes“, explica.

Perquè s’escampés aquest sentiment, afegeix, han tingut un paper molt important els mitjans. El control informatiu pel règim, admet el periodista, ha tingut un efecte desmobilitzador: “Continua havent-hi protestes i atacs contra el règim, però arriben a molt poca gent”, diu.

Un altre factor en contra del moviment de desobediència civil és la pèrdua d’interès dels mitjans internacionals, ara centrats en la guerra d’Ucraïna. “Recordo que a començament de l’any passat va haver-hi un atac que va deixar una desena de morts a l’oest del país, i la notícia va aparèixer en mitjans internacionals com ara Reuters, al-Jazeera i la CNN. Avui això no seria així: ni tan sols apareixeria a mitjans regionals de Tailàndia o Singapur”, lamenta. I afegeix: “L’actualitat s’ha cansat de Birmània. Que moren deu persones en un atac? Això passa cada dia, pensen els mitjans.”

Símbol de la lluita per la llibertat

Si bé l’arribada dels militars al poder fou el factor que l’acabà empenyent a l’exili, Mratt Kyaw Thu fa anys que consta com un dels grans enemics del govern birmà. Del 2016 endavant, havia aconseguit de fer-se un nom perquè havia estat l’únic que havia informat de primera mà el genocidi perpetrat per l’exèrcit a l’extrem occidental del país, majoritàriament budista, contra els rohingyes, de fe musulmana. D’ençà d’aleshores, la persecució contra aquesta minoria ha deixat desenes de milers de morts i més de 700.000 refugiats.

Originalment, tanmateix, ell no havia arribat a la frontera entre Birmània i Bangladeix per a cobrir les matances, sinó per a investigar el tràfic de drogues. “Ningú no s’ho creuria, però jo era allà per a informar sobre una cosa completament diferent”, reflexiona.

Aviat, però, va constatar que els atacs de les forces d’ordre contra els rohingyes eren molt més importants des d’un punt de vista polític i informatiu que no pas l’activitat dels càrtels de droga. De la frontera estant, Mratt Kyaw Thu va arribar a presenciar de primera mà, amb el pretext de les operacions contra el tràfic de droga, els atacs de l’exèrcit i la policia contra pobles rohingya.

Fins i tot, explica, en va poder filmar un, cosa que ràpidament el va posar en la diana del govern. “Jo havia parlat amb les meves fonts i havia vist allò que havia vist, i sabia que allà no havia passat el que deia el govern. Com que vaig ser molt crític amb el govern, em van trucar per a amenaçar-me: volien que retirés de les meves xarxes socials totes les publicacions crítiques amb el govern.” I afegeix: “Si no, em van dir que haurien de ‘prendre mesures’ amb mi. Vaig patir per la meva vida.”

El treball informatiu de Mratt Kyaw Thu tingué un gran ressò entre els mitjans internacionals, atès que era l’única veu amb coneixement per a contrarestar les informacions clarament manipulades que el govern oferia amb comptagotes sobre els atacs. És per això que fou distingit, l’any 2017, amb el prestigiós premi Kate Webb de l’agència France Presse.

Això, tanmateix, també el va fer entrar en la llista negra del govern d’Aung Sann Suu Kyi. “És el preu de picar el crostó al règim”, acaba dient.