MR periodista: l’altra Rodoreda

Mercè Rodoreda ha estat una presència constant en l’obra de Mercè Ibarz, escriptora, crítica cultural, professora d’universitat i col·laboradora puntual d’aquest diari. Li ha acabat dedicant uns quants retrats literaris. El darrer, titulat Rodoreda, un mapa, va servir per a obrir la col·lecció Mirades, d’Editorial Barcino, de la qual vaig parlar la setmana passada. “Llavors llegia Mercè Rodoreda fent parades solitàries en els camins que traça l’obra, m’hi entretenia de vegades massa, de vegades massa poc, sense estimar revolts i bifurcacions, els itineraris, les requestes del fet mateix de llegir. Com si una cosa portés a l’altra sense més, sense necessitat d’arreplegar les molles de pa que cada llibre seu havia deixat en el camí: d’on surt, com ha arribat a ser, amb qui parla aquell llibre, què llegia el llibre mentre era escrit, sobretot abans de ser escrit, quines imatges l’havien acompanyat mentre es covava en el claustre del cor de l’autora. De com es cova en el tu que llegeix i s’ha covat en el jo que escriu, extraiem el llibre, autors i lectors. L’acte mateix d’escriure i el de llegir són rutes paral·leles que si hi ha sort conflueixen al llarg del viatge, sempre més ample que llarg. I vet aquí que el mapa Rodoreda, expandit, mostra de sempre itineraris, que ara sí, veig i segueixo, cap a unes quantes ciutats que s’entrellacen com venes de cor prenyat i cor desocupat europeu i d’ella mateixa, indestriables en el batec les unes de les altres. Ciutats obscures, emboirades, bromoses, imprecises, marcades per la guerra i postguerra. N’hi ha una de més invisible que les altres, Barcelona. La ciutat on visc”, escriu en aquest volum memorable.

Una periodista invisible

Tan invisible com la ciutat, és una de les facetes que Mercè Rodoreda –bèstia literària misteriosa, refulgent com les espurnes d’un forat negre, segons Ibarz– va desplegar en la seva joventut, en aquella ciutat: el periodisme. La periodista cultural que pretenia retratar la inefable Rodoreda fa trenta anys s’acostava a una autora respectada i d’èxit que, alhora, era llegida amb recel o menyspreada per una bona part de la seva generació, per a fer-ne un dels seus primers retrats. Ho feia entre els tòpics –cursi, bleda…– i les mitges veritats, els silencis i els oblits. Fins i tot les barreres i tanques que la mateixa autora havia posat en la seva obra, per exemple, sobre la seva obra primerenca. Va ser Anna Murià, l’amiga, la confident, periodista i escriptora ensems –primera dona directora d’un diari en català, el Diari de Catalunya–, qui la va posar sobre la pista de la Rodoreda periodista. D’aquell MR que aniria descobrint a Ca l’Ardiaca, tot remenant diaris i revistes antigues, de pàgines esgrogueïdes, cruixents i apergaminades. “No podia imaginar quina periodista havia estat, l’únic que sabia era que no n’havia parlat mai, que aquella etapa no la recordava ningú i que ella se n’havia ocupat prou bé, d’aquest oblit.”

Un oblit, el de la MR als papers de diari, resolt amb la publicació d’Avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters. Periodisme, humor i sàtira (1932-1934) (Ed. Comanegra), que no tan sols aplega aquells articles ja prèviament publicats al volum Obra de joventut, editat per l’Institut d’Estudis Catalans, la Fundació Rodoreda i Edicions 62, sinó que inclou aquells texts signats amb pseudònim o que, tot i que no tenen signatura, l’editora Ibarz atribueix a l’escriptora de Sant Gervasi. Apareix, doncs, una altra Rodoreda, debutant en la millor tribuna possible: la revista Mirador. Dirigida per Manuel Brunet i, posteriorment, per Just Cabot, la revista havia arribat als quioscs de la Rambla per primera vegada el 31 de gener de 1929. N’era propietari i mecenes l’advocat i polític Amadeu Hurtado, que, després d’haver fet d’editor en projectes aliens –La Publicidad dels Tayà o l’Heraldo de Madrid dels Busquets– havia decidit d’emprendre un projecte propi en aquell final de la dictadura de Primo de Rivera. Aparador de la modernitat, pensat i fet sovint a la biblioteca i les taules de l’Ateneu Barcelonès, Mirador va esdevenir la joia de l’edat d’or del periodisme català. El mirall de la Catalunya impossible, com la van batejar Huertas i Geli.

El Clarisme de Rodoreda

En aquell Mirador, ple d’homes –i poques dones– brillants, el 31 d’octubre de 1932 Mercè Rodoreda hi entrevista l’actriu Maria Vila, gran dama del teatre català. En aquelles primeres setmanes no és dona d’exclusives laborals. Poc més d’una setmana després, apareix una nova entrevista a una dona brillant, la soprano Mercè Plantada, a la Rambla, publicació subtitulada “Esport i ciutadania”, i fundada per un altre empresari de premsa singular, Josep Suñol i Garriga, polític i president del Futbol Club Barcelona. A final d’any publica una crítica de cinema a La Publicitat, diari pròxim a Acció Catalana que esdevindrà el pal de paller del hòlding Hurtado, home fort del partit. A la tardor de l’any següent trobarà el lloc definitiu, Clarisme. En aquesta revista que es presenta com a “Periòdic de joventut, art i literatura”, impulsat pel jurista i activista catalanista Francesc Maspons i Anglasell, serà un dels puntals de la redacció i responsable del dia a dia, juntament amb el seu mestre de català, Delfí Dalmau, director de la publicació, amb qui escriurà Polèmica, reflexions sobre l’estil.

A Clarisme Rodoreda hi fa tots els papers de l’auca: entrevistes, crítica literària, de cinema, reportatges, enquestes i, fins i tot, s’ocupa de la secció satírica que amb l’explícit nom d’Anti-Be, vol fer la rèplica al mordaç Be negre, l’òrgan rialler dels homes –sí, i aquí no és genèric. Era una redacció molt mascla –de l’entorn intel·lectual d’Acció Catalana i Mirador. Una secció que posteriorment serà batejada Ta-bola. Els intervius a escriptors com ara Sebastià Juan Arbó, Agustí Esclasans, Miquel Llor, Maria Teresa Vernet i Carles Soldevila li donaran fama, però són escrits com ara “Cada any, en aquest temps…” que van captivar Mercè Ibarz i ens poden captivar a nosaltres. La periodista en potència hi enfila críticament la rutinària representació del Tenorio per Tots Sants, “avui, que el motor rondinós dels avions gairebé no ens fa aixecar el cap; avui que les grans velocitats no ens sorprenen; avui, en plena davallada del romanticisme; avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters i la bomba sota el seient del més inofensiu tramvia, en plena follia dels primers plans cantelluts del cinema”. Modernitat i tècnica cinematogràfica per a sucar-hi pa.

El camí cap a la literatura

Com en més joves escriptors catalans del seu temps, la premsa va ser la seva porta d’entrada a la literatura. Ho havia estat per a la generació modernista i per a la noucentista i ho va tornar a ser per als qui fan les primeres armes als anys republicans. També per a dones com Irene Polo, Aurora Bertrana, Rosa Maria Arquimbau o l’amiga Murià. La vida de Clarisme i el pas de Rodoreda pel periodisme són fugaços, però s’ha engegat una potent locomotora, amb què la compara Ibarz. Entre el 1932 i el 1934, els dos anys en què el seu nom –o les inicials MR, o els pseudònims Bolic, quan escriu de cinema o Just d’Esvern quan fa crítica literària, o bé Hari-Hara a les seccions d’humor– apareix als papers, Rodoreda publica tres novel·les –Sóc una dona honrada? Del que hom no pot fugir i Un dia en la vida d’un home–, a més de preparar una obra de teatre. Quan l’any 34 plega la revista i deixa el periodisme, que ha estat el seu fogueig de l’idioma i l’estil, Rodoreda està preparada per a entrar per la porta gran de la literatura. Com escriu Ibarz: “Llegir el seu periodisme em va permetre donar valor a aquella etapa, implacable i asentimental, juganera, llampant, i veure en aquest mirall nítid la transformació que les guerres i l’exili provoquen en l’obra i en el personatge públic de l’ardida, polifacètica, humorística, agosarada i molt treballadora periodista i escriptora. I comprovar que la Rodoreda que aniria cap a l’exili havia llegit molt i no era en absolut una escriptora sense formació, com de vegades encara pots sentir i llegir.”

Rodoreda afina l’estil, una autèntica obsessió. En la crítica literària, demostra ser il·lustrada i conèixer a fons el llibre de què fa la dissecció. En les entrevistes, crea un personatge que és i no és ella. En la sàtira, esprem el caràcter. L’escriptora no es pot deslligar de la periodista que un dia va ser. I, si no, que el lector es fixi en aquestes línies sobre Greta Garbo, i ja ens ho sabrà dir: “Passaren uns anys sense que ningú fes ombra a la seva puixança, essent reina i senyora de voluntats i pensaments, fent glatir els cors ingenus de les noietes dolces amb els seus posats plens d’exotisme i els seus ulls de parpelles cansades, pregonament torbadors; acabant per absorbir en els seus films tota l’atenció del públic, i fent que aquest s’adonés que l’única dona del film era ella, apassionada, sensual i amorosa, qualitats aqueixes que no assolia la dameta jove, que sembla al costat d’ella, un pom de tarongina sense un bri de perfum.” Patapam!