Una diputada kurda desafia Turquia en el blocatge de Suècia i Finlàndia a l’OTAN

El govern de Suècia va evitar aquesta setmana el seu esfondrament després d’haver promès a Amineh Kakabaveh, diputada d’origen kurd, que no cediria davant el president turc, Recep Tayyip Erdogan, en el frec a frec que mantenen arran del vet a Suècia i Finlàndia d’accedir a l’OTAN.

Kakabaveh és una diputada independent fonamental per a decantar majories, perquè al parlament suec l’oposició conservadora té els mateixos escons que els grups que donen suport al govern. Amb la seva abstenció, la moció de censura contra el ministre de Justícia es va quedar a un sol vot de tenir èxit. Una votació més important que no podia semblar en un primer moment, perquè la primera ministra, Magdalena Andersson, havia dit que tot l’executiu renunciaria si la moció era aprovada.

A canvi, el partit socialdemòcrata va garantir a Kakabaveh que no cediria davant Turquia i que, tal com van acordar l’any passat, mantindria una estreta cooperació amb el Partit d’Unió Democràtica (PYD) i una solidaritat més àmplia amb el poble kurd. El PYD és un partit kurd de Rojava agermanat amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), considerat terrorista per Turquia, els Estats Units i la Unió Europea.

Els entrebancs de Turquia i la qüestió kurda

Els vincles entre Suècia i el Kurdistan tenen una dimensió internacional arran del vet turc a l’OTAN. Erdogan s’oposa a acceptar Suècia i Finlàndia en l’aliança atlàntica perquè considera que tots dos països col·laboren massa estretament amb el moviment kurd i la resta d’opositors de l’actual règim turc.

Els dos estats nòrdics van trencar la neutralitat històrica després de la invasió d’Ucraïna, amb l’objectiu de cercar protecció en cas d’una hipotètica agressió russa. Malgrat que es preveia que hi podrien entrar de pressa i sense gaires complicacions, Turquia va blocar tota esperança i hi va presentar objeccions, amb l’argument que aquests dos països acullen militants kurds i seguidors del clergue Fetullah Gulen –un opositor turc exiliat als EUA– i que deneguen sistemàticament les sol·licituds d’extradició.

Emparant-se en el respecte dels drets humans, aquests darrers cinc anys Finlàndia i Suècia han denegat dinou sol·licituds d’extradicions i cinc més han restat sense respondre. A més, van condemnar la invasió turca del nord de Síria l’any 2019. Els kurds de Rojava van tenir un paper fonamental en la guerra contra Estat Islàmic a Síria, però l’OTAN s’ha aclucat d’ulls des que va començar aquesta operació militar contra els kurds.

Les principals demandes d’Ànkara són que s’acabi el suport als grups pro-kurds i que s’aixequin les prohibicions a algunes vendes d’armes a Turquia. De fet, el ministre d’Afers Estrangers turc, Mevlüt Çavuşoğlu, en la primera reunió després de la demanda d’adhesió, va escridassar la ministra d’Afers Estrangers sueca, Ann Linde, en un gest que va ser titllat de ruptura “vergonyosa” del protocol, mentre la resta de socis optaven pel silenci en aquell ambient tens.

En les reunions següents, Turquia ha provat de dividir els dos estats que han presentat la sol·licitud, amb l’objectiu d’aconseguir més concessions. El president turc ha centrat els atacs principalment contra Suècia, i ha arribat a dir que és un “viver” per al terrorisme i que no hi poden confiar.

La primera fase va ser en les converses d’Ànkara del 25 de maig, quan Turquia va exigir reunions separades amb la delegació sueca i la finlandesa, amb l’objectiu que els estats negociessin separadament. Tanmateix, les dues delegacions van deixar clar que volien continuar junts en la sol·licitud d’adhesió i van tenir una tercera reunió per mostrar que volien avançar coordinadament.

El 31 de maig, el ministre d’Afers Estrangers turc va continuar amb aquesta estratègia i va dir que el seu govern considerava de manera relativament positiva l’oferta de Finlàndia, però no la sueca. Sobre això, l’ambaixador turc a Suècia va arribar a dir que la diputada Kakabaveh hauria de ser extradida, tot i que més tard va dir que havia estat un malentès.

La democràcia a l’OTAN i un tomb electoral

En aquest procés hi ha una data que pot fer virar la posició del govern suec. L’11 de setembre hi ha eleccions legislatives i és previsible que Kakabaveh deixi de tenir la capacitat de decantar majories i, per tant, de marcar d’una manera tan contundent la política exterior de Suècia. De manera que l’executiu podria tenir més capacitat de desblocar la situació, tot aixecant el vet a la venda d’armes o rebaixant el suport al moviment kurd, malgrat que la mesura seria ben impopular entre la població.

Sobre això, cal remarcar que Finlàndia i Suècia són més democràtics i compleixen els paràmetres de pertinença a l’OTAN amb més claredat que alguns dels membres actuals de l’aliança, com ara Hongria o Turquia. Tanmateix, sembla difícil que es provi d’excloure o sancionar el país dirigit per Erdogan, malgrat el viratge autoritari i les tensions i provocacions constants contra Grècia, tenint en compte que té el segon exèrcit més gran de l’OTAN i que és un soci clau a la regió.

Una altra data que pot fer canviar el mapa polític és el juny del 2023, quan hi haurà eleccions generals a Turquia. Els sondatges preveuen que Erdogan perdi la presidència i la majoria parlamentària. Almenys fins llavors, no sembla que Turquia rebaixi la tensió amb aliats, adversaris i estats de la rodalia.