Mossos: silenci

La sentència del cas Ester Quintana farà vessar la gota del vas ple de silenci que pareix ser el cos dels Mossos d’Esquadra? Una sentència que s’escau el mateix mes que la del cas Juan Andrés Benítez d’aquest 9 de maig, a pocs dies. A diferència d‘aquella, la del cas Quintana ha remogut públicament alguna cosa dins dels Mossos. Es reobrirà el cas? Tal vegada, atès que al cap dels Mossos Trapero li va faltar temps per dir –en un mitjà d’informació públic– que el mosso que va disparar la pilota (fet provat) s’amaga. Igualment ha donat la cara en una direcció semblant el mateix conseller d’Interior, el molt experimentat Jordi Jané, en declaracions aquí i allà. I ara què, doncs?

És titànica la voluntat cívica –el dolor íntim, físic i moral que comporta– que ha hagut de tenir Ester Quintana, des de fa quatre anys, i la seva advocada, Laia Serra. I la que els cal i els caldrà, per assistir ara a aquesta nova prova dels amples marges de la impunitat dels cossos policials i haver de resistir-la. Més en els cas dels Mossos, que tenen una reputació violenta que fora de Catalunya deixa parats els uns i els altres i que, si arriben als jutjats, en surten la mar de ben deslliurats. També han de tenir fortalesa els veïns i amics de Juan Andrés Benítez, in memoriam, empresari del Gayxample i veí del Raval, dades personals que tal vegada no són negligibles a l’hora d’analitzar la resolució judicial sobre la seva mort a mans d’uns agents ben identificats i presents a la vista oral.

Home, sí, hem vist moltes pel·lícules i sèries i sabem que la cosa va així, però això mateix no deixa de fer un forat cívic enorme quan et passa a tu. Que tot plegat no ha passat ni passa només a Juan Andrés Benítez i als amics i veïns que sostenen la seva memòria, ni li passa només a Ester Quintana: ens pot passar a tots. Com en el cas de Ciutat Morta, una torna a preguntar-se si de debò no hi ha cap Serpico en els nostres cossos policials. Podríem pensar que si el cap Trapero i el conseller Jané diuen que algú menteix ells són els nostres Serpico, però la cosa no va exactament així. Més aviat indica que el vas de silenci s’ha anat fent més i més gran, fins al punt que els mateixos màxims responsables poden presentar-se davant la societat dient que no hi poden fer més que apel·lar a la consciència (?) de l’agent que s’amaga. Infantil, de pati d’escola: no parlem de qui ha trencat el vidre i després s’ha amagat, parlem d’una dona que ha perdut un ull i d’un home que va perdre la vida.

El document del jutjat sobre el cas Benítez fa feredat. El teniu ací. Val la pena llegir-lo, per més anguniós que sigui. (També per constatar que els tribunals de justícia de cap manera, a quaranta anys de la mort del dictador, no parlen ni escriuen en català. Un cop més, la llengua espanyola sembla l’instrument de la misèria cívica,  i a mi em sorprèn que els mateixos tribunals d’expressió castellana a Catalunya no se n’adonin: redactat en català, el document diria el mateix, és clar que sí, però en castellà sona encara més brutal.) Ho deixo a la vostra consideració, l’estat en què el senyor Benítez va arribar a l’hospital (pàgina 4).

No tothom oblida ni s’amaga, com ho fa el mosso que va disparar contra Ester Quintana. Demà diumenge, la gent Benítez es reunirà i convoca per ‘exigir als responsables polítics l’expulsió definitiva al cos dels mossos d’esquadra que van admetre que el van assassinar, i que tot i així no han entrat a la presó’. Primer a l’Àgora Juan Andrés Benítez (Aurora cruïlla amb Riereta, 18 h) i a  Sant Jaume tot seguit (a les 19 h).