11.11.2018 - 21:50
|
Actualització: 11.11.2018 - 21:53
Dissabte Jusapol es va manifestar, una vegada més, a Barcelona. L’excusa, una vegada més, era una equiparació salarial que s’ha de resoldre a Madrid i no a Barcelona. La raó real de la manifestació era, una vegada més, indignar els ciutadans retent homenatge als policies i guàrdies civils que havien atacat els votants del primer d’octubre. La manifestació, una vegada més, va ser un espectacle ultra i els manifestants van tornar a cridar consignes agressives i insultants i van fer el símbol de la pistola amb els dits. En l’anterior va haver-hi manifestants que es van encarar a mossos i fins i tot van intentar d’agredir-los; s’hi van detectar coses fosques que calia que fossin investigades i no ho van ser. Aquell dia, els Mossos ja van concentrar l’esforç a perseguir els qui protestaven contra el desplegament d’aquesta gent, mentre deixaven que l’extrema dreta campàs al seu aire. I dissabte passat, igual. Vàrem veure els Mossos girats d’esquena a manifestants agressius que insultaven, també, el seu uniforme, i vigilant tota l’estona els CDR i la gent que denunciava el feixisme que desfilava pel seu carrer. Mirant-los com si fossen ells els perillosos, és a dir, enviant el missatge que eren els CDR i no Jusapol els perillosos, identificant-los, fotografiant-los els documents d’identitat –cosa que no veig clar que siga legal– i fins i tot actuant amb violència contra ells. No tant com en la manifestació anterior, això és cert.
Doncs ja n’hi ha prou, d’aquest color. L’actuació dels Mossos d’Esquadra en les manifestacions que han fet els de Jusapol ha suscitat un rebuig generalitzat i una indignació mal continguda que ha exhaurit la paciència de molts. És cert, i això cal dir-ho, que la manifestació de Jusapol és convocada amb els permisos en regla i la dels CDR no. Però, així i tot, crec que no és just ni justificat de protegir els provocadors i amenaçar i reprimir d’una manera tan agressiva els qui només volen protestar per la seua presència. No ho és tècnicament (o per ventura ara Interior dirà que els CDR són perillosos?), però sobretot no ho és políticament. No hauria de ser aquesta l’actuació del govern català. Aquest govern, el conseller d’Interior, Miquel Buch, i la cúpula de la policia han de ser conscients que avui són en el punt de mira de la mateixa gent que després dels atemptats de l’agost de l’any passat omplia de flors els cotxes i les furgonetes dels Mossos. Som molt lluny d’aquelles escenes i això és així perquè aquesta policia, la que es veu ara, difícilment pot representar aquell model de policia que vàrem veure ara fa un any. Era una policia prudent, eficaç, preocupada pel be comú. I aquesta d’ara no. Aquesta d’ara és molt lluny del model que un dia va posar sobre la taula el major Josep Lluís Trapero.
Totes les policies tenen una tasca difícil, de les més complicades en una societat. Els Mossos també. En la seua història, al costat d’una imatge generalment molt positiva, hi ha una quantes pàgines molt lamentables, amb un ús desproporcionat i condemnable de la força contra manifestants pacífics i amb actuacions gens raonables ni raonades. Tothom és conscient que les unitats que reprimeixen al carrer són, de llarg, les més malvistes dins el cos i això no és perquè sí. Els Mossos tenen, de fa anys, un problema greu en els policies arribats d’uns altres cossos, sense la cultura democràtica que la policia catalana ha volgut imprimir als seus integrants. Contenir-los, contenir aquests nuclis, és una tasca imprescindible, car si no hi ha el perill de malmetre la imatge col·lectiva de la policia i, cosa que és molt pitjor, de posar en perill les llibertats dels ciutadans.
Amb l’arribada del govern actual es van fer uns canvis a la cúpula del cos que no podien esperar més, tenint en compte el trasbals que havia significat l’aplicació de l’article 155, amb la decapitació de la cúpula sencera del cos. És possible que això haja originat uns ressentiments interns, en els sectors més espanyolistes, que veuen la llum amb actuacions aparentment fora de control i inexplicables. Però sempre contra l’independentisme, amb motiu de les manifestacions ultres o amb motiu de la manifestació davant el parlament, on l’actuació de les unitats desplegades va ser realment incomprensible i completament fora de lloc.
Siga per això o siga perquè el conseller és incapaç de manar i de donar les ordres corresponents per evitar que es repetesquen aquests fets, el resultat és que la crisi de confiança de bona part de la població catalana envers la policia pròpia és innegable. I això cal rectificar-ho de seguida o erosionarà greument la credibilitat del govern i de les polítiques que vol aplicar.
