07.09.2018 - 22:00
Jo en sabia ben poc, d’aquell capellà, però el vaig anar a veure al seu petit pis de Barcelona amb barreja de curiositat i nervis. M’havia llegit Catalunya segrestada, un llibre seu que m’havien regalat els pares anys enrere, i per això era conscient que compartíem alguna coincidència ideològica. Però després d’haver passat gran part de la joventut en ambients anglosaxons i protestants, no sabia gaire com parlar a un capellà. Tampoc no sabia què en podia esperar, de la nostra trobada.
Em va obrir la porta una senyora i m’hi va fer passar. La primera cosa que vaig veure va ser un vestit de submarinista (de color negre, dels anys seixanta, com els dels madelmans que tenia jo de petit) al penjador on la gent sol tenir paraigües i abrics. Mossèn Dalmau em va rebre amb un somriure acollidor però amb els ulls murris.
—Mireu, jo visc a Mèxic, el meu pare està malalt i m’agradaria de casar-me a Gallifa d’aquí a tres mesos.
—Molt bé.
—Com es fa això? Jo no m’he casat mai –ho vaig dir amb ingenuïtat i el capellà va riure fluixet.
—Doncs res. Es fa una cerimònia com vosaltres vulgueu i celebreu el vostre amor –a mi un casament em semblava una tasca colossal i no sé què ho feia, que digués allò que vaig dir. Aquell home tenia una resposta perquè tot, absolutament tot, comencés a semblar fàcil.
No sé si ell ho va arribar a notar, però ni les conviccions feministes de la meva xicota ni les meves concordaven sempre amb una institució que condemnava el dret d’avortament, l’homosexualitat, el sexe fora del matrimoni, el matrimoni homosexual o l’ús d’anticonceptius i que no deixava que les dones poguessin exercir el sacerdoci. Resulta que les conviccions de mossèn Dalmau tampoc no hi concordaven, en aquests afers.
Cinquanta-dos anys abans, en ple franquisme, s’havia ofert a casar una parella gai: ‘ni el bisbat ni l’ajuntament no reconeixerien el matrimoni, però el gest sí que l’acolliria Déu’, li argumentava mossèn Dalmau al noi, homosexual i catòlic, que estimava la seva parella. Al final no es van casar perquè un dels dos no s’hi va atrevir i va preferir de casar-se amb una dona, però a la meva xicota i a mi ens anava quedant clar de quina pasta havien fet mossèn Dalmau. Estàvem orgullosos que ens casés ell, en qui vèiem una extensió catalana de la teologia de l’alliberament que tant admiràvem després de la nostra Amèrica Llatina.
També estava a favor que les parelles gais i lesbianes poguessin adoptar, que els capellans es poguessin casar i que les dones poguessin tenir qualsevol càrrec dins l’Església.
—A la cerimònia, a mi m’agrada que tothom s’hi senti inclòs, o sigui que la prefereixo sense missa, si us sembla bé. Això ho va dir ell, no jo.
L’escoltava hipnotitzat, fixant-me en la seva veu pausada i en la decoració d’aquell menjador petit: un cartell del Che Guevara, uns altres en els quals es podien llegir consignes com ‘Cristianisme i autodeterminació’ i ‘Cristianisme i anarquisme’, una litografia d’un policia pegant a cops de porra un capellà amb sotana. Em va proposar lectures per a la cerimònia: un poema escrit per ell, una cançó de Brel traduïda al català (també per ell) i encara una altra.
—I potser podríeu llegir alguna cosa en castellà, si ve gent de fora, perquè també se sentin part de la celebració. Com que tu treballes amb pobles indígenes, potser podries trobar un poema en maia i traduir-lo al castellà.
Vam xerrar prop d’una hora i encara que jo m’hi volia quedar més estona, no volia abusar. L’home era gran.
Ja a la porta me’n vaig acomiadar:
—Moltes gràcies de tot. Parlaré amb la xicota i us trucarem ben aviat. I disculpeu-me la pregunta, mossèn, però és que en tinc curiositat. Com és que teniu un equip de submarinisme?
—Ah, és que m’agradava de fer-ne. Ara ja fa temps que no en practico –va dir amb modèstia. De fet, jo vaig ser qui va fer el primer casament submarí del món. Va sortir als diaris i tot. Em van tapar la cara perquè en aquella època no convenia que jo aparegués en públic, però sí, vaig ser jo.
Abans d’anar-me’n encara em va regalar un llibre que havia escrit uns anys abans, Espanyols per força, i me’l dedicà:
«A Toni Castells, un amic desconegut per mi, però resulta que estàvem molt a prop l’un de l’altre. Espero que aquest llibre et refermi en la voluntat de lluita per la independència de Catalunya.»
Vaig pujar al metro de Maragall amb el llibre a la mà i quan vaig baixar a Urgell encara no s’havia diluït el meu somriure de sota el nas. Aquell dia a la nit vaig parlar amb la xicota, que era sola a Xalapa, i li vaig explicar la meva trobada amb mossèn Dalmau. Ens vam casar a Gallifa el 17 de juliol de 2010, tres mesos després.
