Mossèn Ballarín. Fins sempre, Pepe!

He après molt del Pepe Ballarín, tot un mestre en el sentit més ampli i calidoscòpic de la paraula. Quin luxe el seu mestratge! Parlem d’un home bo, amb un intel·ligència privilegiada, generós, un pou de ciència, de coneixements adquirits, la majoria dels quals quan va estar sis anys al llit, malalt, després d’aquella llunyana Guerra Civil de la qual va participar, viure i patir. 

Teòleg, arquitecte, escriptor, psicòleg… en definitiva, un humanista excepcional. Un renaixentista intel·lectual, i molt murri, entremaliat, un veritable enfant terrible, que deia el que pensava tal com raja, sempre amb l’actitud d’ajudar, de reconciliar, de cercar el benestar de totes les persones que l’envoltaven.

I també era un gran culer, que a més diuen que jugava molt bé a futbol. Com que era un poliglota excepcional, l’any 2006 mossèn Ballarín va ser el guia, a París, de la comitiva oficial del Barça abans de disputar la final de Saint Denis. Coneixia la capital francesa, la seva història, els seus monuments com ningú! Quina experiència! Tots estàvem bocabadats escoltant-lo, com també recordo que n’estaven els directius del Reial Madrid en un dinar oficial abans d’un clàssic i on mossèn Ballarín va ser la veu cantant de la trobada. Els nostres adversaris van quedar meravellats! Era un luxe que fos el nostre “ambaixador espiritual”. Tampoc no oblidaré mai el viatge que ens va acompanyar a Udine, on va estar magistral amb els directius de l’Udinese, regalant-nos, amb la seva espontaneïtat i humor habitual, moments inoblidables. Quin orgull tenir-lo amb nosaltres! Recordo que gairebé arribem tard al partit perquè no el trobàvem… Resulta que el mossèn estava a la seva cambra, fumant-se un cigar estirat al llit, i no l’havien vist pel núvol de fum que hi havia! Enyoraré aquelles digressions que ens captivava a tots.  I és que quan ell era aflorava en qualsevol situació, les emocions, les converses, els somriures… tot pujava de nivell.

Quin plaer haver gaudit de la seva tendresa i la seva comprensió. Per mi ha estat un heroi, una referència. Personal i familiar. Li agraeixo profundament que donés la unció dels malalts al meu pare i n’oficiés el seu funeral. Quins records, mossèn…! Quina ésser més extraordinari has estat i seràs. Sempre al costat dels que patien, de les causes justes, de la bona gent. Sempre una paraula encertada, un consell adequat.

Us explicaré que el passat estiu li vaig demanar que fos directiu de la meva junta si guanyava les eleccions a la presidència del Barça. Em va dir que sí… i no us podeu imaginar com reia quan s’ho imaginava, ‘què pensaran els bisbes! I el meu rector, que és del Madrid…!’. Potser et tornaran a desterrar, li dèiem. I vinga riure! Només l’amoïnava, ens confessava, que ‘si sóc directiu i em demanden, com que no sóc ric em fotran els meus llibres!’. I més rialles! Ja ens l’imaginàvem fumant-se un cigar havà després de guanyar un títol. Quin gran fumador de puros era mossèn Ballarín! Fumava “anticristus”, deia. 

Mossèn Tronxo és mossèn Anglerill, el rector de Gósol, i de qui el Pepe deia que ‘és l’home més bo que he conegut, llàstima que sigui del Madrid…!’. I reia. Dic que mossèn Anglerill era l’ideal de capellà per mossèn Ballarín. De fet, penso que mossèn Tronxo -mossèn Anglerill- alhora també era mossèn Ballarín. Comparteixen tantes virtuts… com la de l’austeritat. ‘Pepe, com estàs de quartos?’, li preguntava de tant en tant. I responia: ‘Bé, bé… però nano, que no saps que un capellà ha de ser pobre?’. Mossèn Ballarín… elegant, presumit, valent, compromès, savi i crític amb el poder mal portat, però tanmateix comprensiu i generós amb tothom. Penso que mossèn Ballarín va enaltir l’ofici de capellà. Trobarem a faltar el teu somriure. El teu enginy. La teva bondat. No marxes perquè sempre hi has estat i sempre hi seràs. 

Divendres ens vam retrobar, vaig anar a veure’l a Berga amb el meu amic Finestres i amb els pares d’en Marc, el meu fillol, a qui mossèn Ballarín va batejar i donar la primera comunió a Gósol. Ens vam emocionar amb l’esclat de joia del Pepe quan va reconèixer el Marc! I vam parlar del Barça, és clar. Li vaig dir que aniríem junts a Milà a veure la final de la Champions si el Barça hi arriba. Crec que hi arribarà. I quan el nostre capità aixequi la sisena copa d’Europa, mossèn Ballarín encendrà un dels seus puros i ens somriurà.