11.07.2022 - 21:40
|
Actualització: 12.07.2022 - 22:09
Els mosquits i les malalties que propaguen han matat més persones que totes les guerres de la història juntes. De fet, segons les estatístiques, el mosquit és, amb diferència, la criatura més mortífera del món per als éssers humans.
Tan sols l’any 2018, aquest insecte va ser responsable del voltant de 725.000 morts. Aquell mateix any, la segona posició la van ocupar els humans mateixos, que causem la mort de 437.000 congèneres. Seguits (a força distància) de les agressions combinades de serps, gossos, caragols verinosos, cocodrils, hipopòtams, elefants, lleons, llops i taurons.
La situació, evidentment preocupant, va fer que l’Assemblea Mundial de la Salut aprovés el 2017 la “Resposta mundial per al control de vectors (GVCR) 2017-2030”. És una actuació dirigida a orientar estratègicament els països per al desenvolupament urgent de l’enfortiment del control dels vectors de malalties, entre els quals destaquen els mosquits.
Aquest enfocament és fonamental per a prevenir malalties i respondre als brots infecciosos emergents. Al cap i a la fi, els mosquits poden transmetre malalties tan variades com ara la febre del Nil occidental, el Zika, el dengue, la febre groga, el chikungunya, l’encefalitis de Sant Lluís, la filariosi limfàtica, l’encefalitis de La Crosse, la malaltia de Pogosta, la febre d’Orepuche, la malaltia del virus Tahyna, la febre de la vall del Rift, la infecció per virus del bosc Semliki, la febre de Sindbis, l’encefalitis japonesa, la febre del riu Ross, la febre del bosc Barmah i la malària (causant de 627.000 morts tan sols el 2020).
D’ací sorgeix l’interès per a entendre què fa que els mosquits triïn de picar-nos a nosaltres i no pas a qui tenim al costat.
Diòxid de carboni i olors corporals
Els mosquits, tant mascles com femelles, podrien viure sense picar més animals. Però les femelles necessiten la sang per a completar el cicle reproductiu. Fa gairebé un segle, el diòxid de carboni (CO₂) va ser identificat com un atraient de mosquits. És més, aquest gas ha estat emprat per atrapar els mosquits femella que cerquen la sang necessària per a adquirir nutrients per generar ous, l’ovogènesi.
No obstant això, no hi ha proves que suggereixin que el CO₂ intervé en l’atracció diferencial. És a dir, els nivells d’emissió de diòxid de carboni no expliquen que els mosquits prefereixin sistemàticament una persona en compte d’una altra.
Què ho fa, doncs? Hi ha més senyals físics i químics que condicionen l’atracció del mosquit cap a gent determinada. Particularment la calor, el vapor d’aigua, la humitat, els senyals visuals i, la part més important, les olors emanades per la pell.
Si bé encara no es comprèn bé quines aromes atreuen més els mosquits, uns quants estudis assenyalen molècules com ara l’indole, el nonanol, l’octanol i l’àcid làctic com a sospitosos principals. Un equip d’investigadors dirigit per Matthew DeGennaro, de la Universitat Internacional de Florida, als Estats Units, va identificar un receptor d’olor única, conegut com a receptor ionotròpic 8a (IR8a), que permet al mosquit Aedes aegypti de detectar l’àcid làctic. Aquest mosquit, per cert, és transmissor del dengue, el chikungunya i el Zika.
Quan els científics van mutar el receptor IR8a, que és a les antenes dels insectes, van descobrir que els mosquits eren incapaços de detectar l’àcid làctic i unes altres olors àcides emeses pels humans.
Acetofenona, el “perfum” que atrau els mosquits
D’una altra banda, una investigació recent apunta que els virus del dengue i del Zika alteren l’olor dels ratolins i dels humans que infecten per tornar-los més atractius als mosquits. És una estratègia interessant, perquè afavoreix que piquin l’hoste, en prenguin la sang infectada i després transportin el virus a un altre individu. Aquest canvi d’olor l’aconsegueixen modificant l’emissió d’una cetona aromàtica, l’acetofenona, especialment atractiva per als mosquits.
Normalment, la pell d’humans i rosegadors produeix un pèptid antimicrobià que limita les poblacions bacterianes. No obstant això, s’ha comprovat que en ratolins infectats amb dengue o Zika la concentració d’aquest pèptid baixa i proliferen alguns bacteris del gènere bacillus, que disparen la producció d’acetofenona. En humans passa una cosa semblant: les olors recollides de les aixelles dels pacients amb dengue contenien més acetofenona que no pas les de les persones sanes.
La cosa més interessant és que es pot corregir. Alguns dels ratolins infectats amb dengue van ser tractats amb isotretinoïna, cosa que va fer que emetessin menys acetofenona i, per tant, fossin menys atractius per als mosquits.
Microbis que canvien l’olor
No és l’únic cas en què un microorganisme manipula la fisiologia dels mosquits i dels hostes humans per afavorir la transmissió. Per exemple, els infectats pel paràsit que causa la malària, Plasmodium falciparum, són més atractius per als mosquits Anopheles gambiae, vectors de la malaltia, que no pas els individus sans per als mosquits.
La raó continua essent desconeguda, però es pot relacionar amb el fet que el Plasmodium falciparum produeix un precursor isoprenoide, anomenat (E)-4-hidroxi-3-metil-but2-enil pirofosfat (HMBPP), que afecta els comportaments de cerca i alimentació de sang del mosquit i la susceptibilitat a la infecció.
En concret, l’HMBPP activa els glòbuls vermells humans per augmentar l’alliberament de CO₂, aldehids i monoterpens, que, combinats, atrauen amb més força el mosquit i el conviden a xuclar-nos la sang.
És més, quan s’ha afegit l’HMBPP a mostres de sang, ha augmentat significativament l’atracció que desperta en unes altres espècies de mosquits, com ara l’Anopheles coluzzii, l’Anopheles arabiensis, l’Aedes aegypti i espècies del complex Culex pipiens/Culex torrentium.
Comprendre quins factors intervenen en la preferència dels mosquits per a picar els uns o els altres ajudarà a determinar i a disminuir el risc de propagació de malalties infeccioses transmeses per vectors de malalties.
Raúl Rivas González és catedràtic de microbiologia de la Universitat de Salamanca. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
