Dues morts històriques del dia de Nadal

Nadal és la celebració del naixement de Crist, però alguns estudis demostren que és l’època de l’any en què hi ha més morts naturals. En contra de la idea que en temps de festa no passa res, aprofito per revisitar dues morts de catalans il·lustres que van esdevenir-se el dia de Nadal amb cinquanta anys de distància l’una de l’altra: la del president Francesc Macià i la del pintor Joan Miró.

La mort de Macià

El dilluns 25 de desembre de 1933, el president Francesc Macià es va morir d’apendicitis. Era el 122è president de la Generalitat i el primer d’ençà del Decret de Nova Planta del 1714. El dirigent que l’havia precedit oficialment era Josep de Vilamala, el president 121è, mort el 1720. Dos anys abans de morir-se, el 14 d’abril de 1931, Francesc Macià, l’avi, l’home de la “casa i l’hortet”, militar i figura quixotesca, havia proclamat la República Catalana com a integrant de la Federació Ibèrica.

Francesc Macià va començar que volia regenerar l’exèrcit espanyol, després Espanya sencera, i va acabar essent partidari de la República Catalana. Havia arribat fins a oficial de l’exèrcit, i havia aspirat a modernitzar-ho de dins estant. El 1905 es va oposar a l’atac dels militars espanyols contra la redacció del setmanari ¡Cu-Cut!, que es reia de manera cíclica de la pèrdua de les colònies i el fracàs de la guerra de Cuba. Arran dels fets del ¡Cu-Cut!, va fundar Solidaritat Catalana el 1907, i l’èxit electoral el va empènyer a deixar l’exèrcit, que ja l’havia desplaçat a Sarinyena. El 1922 va fundar Estat Català, i amb el cop d’estat de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà. Va donar suport a tots els intents insurreccionals d’Espanya, i el 1925 va arribar a demanar l’ajuda de Moscou per a aconseguir la independència de Catalunya. Ho va tornar a intentar el 1931, hores abans que ho fes Niceto Alcalá-Zamora a Madrid.

A les set del vespre del diumenge 24 del 1933, les campanes de la catedral de Barcelona van deixar de sonar: ho havia demanat una senyora perquè les campanes no molestessin en Macià, que vivia a la casa dels Canonges. A la plaça de Sant Jaume, que aleshores era la plaça de la República, molts ciutadans s’esperaven. Madrid trucava per saber l’estat del malalt, els alts càrrecs i una corrua de metges entraven i sortien de la Generalitat. Macià patia una oclusió intestinal i l’atenia el doctor Corachán. Li van fer una petita intervenció, la qual van dir-li que duraria cinc minuts, i li van posar anestèsia local. Quan feia una estona que el remenaven, el president va dir: “Ja els fa, els deu minuts.” El metge va respondre-li que no tingués por, a la qual cosa Macià va respondre: “No n’he tingut mai, de por.” Li van fer transfusions de sang, i molta gent va oferir-se per donar-li’n. Va revifar una estona. La seva dona, Eugènia Lamarca, no es movia del seu costat: feia quaranta anys que eren casats. Van comptar les pulsacions al malalt, 24 cada quinze segons. Macià va fer el càlcul de memòria, 96 pulsacions per minut, va dir.

A la matinada, el malalt va empitjorar, i va veure tants metges que va exclamar: “Massa gent, no va pas bé.” A un quart de sis encara tenia energia, i a dos quarts de set va entrar en una fase preagònica. A les set es va adonar que estava tot perdut, i va dir a la seva filla: “Ai, Maria, ara sí que anirà tot a rodar.” El Nadal de la mort de Macià feia gairebé un any que Mercè Rodoreda havia entrevistat Maria Macià i Eugènia Lamarca, la filla i l’esposa de Macià. Amb el president no va parlar-hi, només el va retratar. Maria Macià era lleidatana, amant de la literatura russa (Dostoievski no, perquè l’esfereïa massa), no creia en el feminisme. Maria Macià va parlar amb Rodoreda dels temps d’exili arran de l’ascens de Primo de Rivera, vuit anys fora de Catalunya sempre “amb la por que el pare no pogués complir els seus ideals”. Sentia una admiració gran pel seu pare.

Cito textualment La Vanguardia de l’època: “En un darrer esforç [Macià] va obrir en creu els braços”, i a les deu del matí del 25 de desembre de 1933 la Generalitat va anunciar la mort del president Macià. L’artista Joan Rebull, que feia estona que voltava per la Presidència, va entrar a la sala i va posar-li una màscara damunt la cara per gravar-ne les faccions. La independència de Macià no es va implementar tampoc el 1931, però el seu gest va fer reviure la Generalitat de Catalunya. El primer a visitar el cadàver de Macià va ser Francesc Cambó.

La mort de Miró

El mateix dia cinquanta anys més tard, unes deu mil persones es congregaven a la plaça de Catalunya de Barcelona. Era un diumenge i s’havien reunit per posar la primera pedra del que seria l’escultura en memòria de Macià. Jordi Pujol era president, i durant el discurs va citar-lo: “Volem una Catalunya políticament lliure, socialment justa i espiritualment gloriosa.” Al costat d’aquesta notícia, la portada de La Vanguardia anunciava la mort del pintor Joan Miró, avantguardista i “català irrenunciable”. Tenia noranta anys i es va morir a Mallorca, però aquesta vegada la premsa no en va donar cap detall, les descripcions minucioses de l’agonia ja no s’estilaven. La Vanguardia es va limitar a posar fotografies que havien fet a Miró amb els anys, acompanyades per notes breus del periodista Lluís Permanyer.

Permanyer ens explica que, a Miró, “no li agradava la servitud de la fama” (ben al contrari de Picasso, apunta) ni tampoc que l’interrompessin mentre treballava. Miró bevia entre poc i gens d’alcohol, i tan sols deixava de pintar per reunir-se amb la colla surrealista de París –aquells anys vint, París era una festa. S’asseia amb ells en una terrassa i demanava sempre el mateix, un cafè crema, que devia ser un tallat. Estava obsessionat a mantenir la forma física, diu Permanyer, i havia fet boxa amb Hemingway al gimnàs Club Americà. A França, el va retratar Man Ray i el fotògraf Brassaï, que de fet es deia Gyula Halász i era un hongarès nascut a Brasov, actualment Romania. Brassaï va retratar moltes icones de l’època, i es veu que anava darrere Henry Miller per guanyar-se’n l’amistat.

En un article a la Publicitat del 14 de juliol de 1928, Francesc Trabal entrevista Miró i el descriu com un home menut i rodanxó, de cara vermella que contrasta amb una “absoluta pulcritud”. A la conversa només parla el pintor, amb escasses interrupcions de Trabal, i diu que en la primera i única exposició que va fer a Barcelona no va vendre ni un sol quadre, però l’amo de la galeria va comprar-los-hi tots perquè pogués instal·lar-se a París. Hi va arribar el 1920, i no va agradar-li. Va dir a Trabal: “Vaig viure un any de desorientació absoluta. De tal manera que vaig intentar anar en alguna Acadèmia i no vaig saber fer ni una ratlla. Em situava davant els models i, en absolut, no sabia dibuixar. Havia perdut el mecanisme de com anava tot allò. I no vaig trobar-ho fins a Mont-roig, on vaig tornar l’estiu següent, i on immediatament ‘em tornà’ la pintura com quan a les criatures els torna el plor.”

Miró havia seguit el ritual de traslladar-se a París, però detestava la ciutat. Hi va conèixer Picasso, que li va pronosticar una carrera reeixida. En un dels seus retorns al Mont-Roig natal va pintar La masia, una obra que va fer durant nou mesos amb jornades de set hores de feina o vuit, com un frenesí. No entenia que els paisatgistes dediquessin més estona a pintar una muntanya que una formiga.

Quan es va traslladar a Mallorca estava content, perquè allà ningú no el coneixia i era “senzillament el marit de la Pilar”.